Imatge presa de la xarxa
INSTANT D’ESPILLS
En
les cicatrius que ens va deixant el temps, no hi ha cap pòlissa,
sinó
una veu arraïmada i aombrada, mutilada en els seus ecos.
Tota
l’arna que traspuen els espills té aqueixa lenta secor de rajoles.
Tot
el puny de vocals de l’alé és un calambur anisat de finestres,
o
un bocí de foc que s’acreix amb el vent.
De
vegades és sord el fred que s’acosta als porus, estret com el parauleig
del
país, dubtós com els cementiris a prop del veïnat.
Les
palpebres buiden la pal·lidesa de les aromes properes al món de l’abisme.
No
m’imagine uns altres espills més que aquesta foscor devota de les espines.
L’alegria
també suscita gotasses com els teulats tallats per l’hivern.
Les
begònies tenen la seua pròpia perspectiva, quelcom de semblant passa
amb les
braguetes,
amb
l’escopidora dels números,
amb
els asils sobrecarregats de la respiració,
amb
l’avui, ací, adormit dels esquelets i el zoològic del trassumpte.
En
els polls de les darreries, un obri la morfologia dels sobrenoms,
i
aqueix mocador on batejàrem la salmorra.
La
història retruny d’encensers sords i acòlits, de cistells amb aranyes
on
es bateja cada aguait de futur. Floreix l’acomodament,
o
aqueix moment cèlebre de rapinya i artificis libidinals i aqueixes ganes
de
mossegar
la
carn fins a l’arribada de l’inevitable: el vol fos, la mosca mastegada.
S’escolta
el coixí i el silenci, tot seguit, com un soterrar.
Queda
dit, llavors, on és que se sent l’última llàgrima.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE
BESSÓ
INSTANTE DE ESPEJOS
En
las cicatrices que nos va dejando el tiempo, no existe póliza alguna,
sino una voz arracimada y ensombrecida,
mutilada en sus ecos.
Toda la polilla que destilan los espejos, tiene
esa lenta sequedad de baldosas.
Todo el puño de vocales del aliento, es un
calambur anisado de ventanas,
o un pedazo de fuego que arrecia con el
viento.
A veces es sordo el frío que se arrima a los
poros, estrecho como el palabreo
del país, dudoso como los
cementerios aledaños al vecindario.
Los párpados vacían la palidez de los aromas
cercanos al mundo del abismo.
No me imagino otros espejos a esta oscuridad
devota de las espinas.
La alegría también suscita goterones como los
techos sajados por el invierno.
Las begonias tienen su propia perspectiva,
algo así pasa con las braguetas,
con la escupidera de los números,
con los asilos sobrecargados de la
respiración,
con el hoy, aquí, adormecido de los esqueletos
y el zoológico del trasunto.
En los piojos de las postrimerías, uno abre la
morfología de los sobrenombres,
y ese pañuelo donde bautizamos la salmuera.
La historia retumba de incensarios sordos y
acólitos, de guacales con arañas
donde se bautiza cada atisbo de futuro. Florece
el acomodo,
o ese momento célebre de rapiña y artificios
libidinales y esa ganas de morder
la carne hasta llegar a lo inevitable: el
vuelo derretido, la mosca masticada.
Uno escucha a la almohada y al silencio,
después, como un entierro.
Queda dicho, entonces, en dónde es que se
siente la última lágrima.
Barataria, 2016
No hay comentarios:
Publicar un comentario