CREIXEMENT DEL DUBTE

Imagen cogida de la red

CREIXEMENT DEL DUBTE

Des de les múltiples distàncies els quaderns ofegats del dubte i la seua aridesa 
de cadàvers inexplicables.
Creix l’animal en el beuratge del paleolític, és d’algú l’olfacte que udola 
i irromp en el desequilibri de les ninetes, en els jocs perversos de la ruta del temps? Quina identitat busquem en les moles dels taüts?
La diafanitat acostuma a perdre’s en els brunzirs de la decrepitud.
Com més discursos donem més certes les espines o l’escuma.
En el darrer vagó de les setmanes, és incurable l’alegria, exceptat els maniquís.
A cada hora pintem vetlaments i circumcisions.
A cada hora, només ens queda el buit del sexe irreal en les mosques profanades.
A cada hora, ens mosseguen les enfiladisses de la foscor i la seua espinada.
A cada hora, només la gosadia del dubte i les seues plomes espaordides.
U viu enmig de les disfresses de la rosa i els seus epitafis.
Demà beurem l’agonia en llunes de quitrà, llavors començarem 
a descendir fins al defalliment total.
La creu de cendra del front és la creu de l’ocell calcinat per l’alé?
Pot l’insomni convertir-se en anell després de ser aqueixa tinta de l’exili
moribund en les parets dels ara?
Quasi em perd en el meu propi alé. Al davall meu, la gota de penya-segat.
Pateixen les paraules sota del fil de la pols: el baf és una mena de fem.
Una pedra esdevé més lleugera que no aquests cordells de l’acorament.
─Vosté sap que al voltant de la veritat, hi ha ungles i forats de frontisses…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

CRECIMIENTO DE LA DUDA

Desde las múltiples distancias los ahogados cuadernos de la duda y su aridez 
de inexplicables cadáveres.
Crece el animal en el brebaje del paleolítico, ¿es de nadie el olfato que aúlla 
e irrumpe en el desequilibrio de las pupilas, en los juegos perversos de la ruta 

                                                                                                               [del tiempo?

¿Qué identidad buscamos en los cardúmenes de los ataúdes?
La diafanidad suele perderse en los zumbidos de la decrepitud.
A más discursos damos como ciertas las espinas o la espuma.
En el último vagón de las semanas, es incurable la alegría, salvo los maniquíes.
A cada hora pintamos velorios y circuncisiones.
A cada hora, sólo nos queda el hueco del sexo irreal en las moscas profanadas.
A cada hora, nos muerden las enredaderas de la oscuridad y su espinazo.
A cada hora, sólo la temeridad de la duda y sus despavoridas plumas.
Uno vive en medio de los disfraces de la rosa y sus epitafios.
Mañana beberemos la agonía en lunas de alquitrán, entonces empezaremos 
a descender hasta el desfallecimiento total.
¿La cruz de ceniza de la frente, es la cruz del pájaro calcinado por el aliento?
¿Puede el insomnio convertirse en sortija después de ser esa tinta del destierro
moribundo en las paredes de los ahoras?
Casi que me extravío en mi propio aliento. Debajo de mí, la gota de precipicio.
Sufren las palabras debajo del filo del polvo: el vaho es una suerte de estiércol.
Una piedra resulta más liviana que estos cordeles de la congoja.
─Vos sabés que sobre la verdad, hay uñas y agujeros de bisagras…
Barataria, 2016