Imagen cogida del FB de Pere Bessó
EN L’OMBRA CALLA EL SILENCI
En l’ombra calla el silenci, l’ull escruixit de la brasa entre els dits.
Hi ha certa mescla de fons telúrics en les ombres: veus atònites,
i amnèsiques com bassals amb ranera de cicatrius a les andanes diàries
d’aquest extrem penya-segat.
Molts s’amaguen darrere de l’obscenitat dels badalls. A voltes ens sembla
tendre el corc del nostre destí, els titellaires de núvols tardorals
amb ulleres, certes confidències mancades de policromia.
Davant de l’encontre amb certes ombres, un ha de fer-se al miratge.
Quan parle de laberints em referesc a aqueix viatge de fletxes de tots els dies.
El desensonyament sempre ens arriba fins als peus i manca de bones costums.
Disperses les espines, ens toca llepar les estacions en silenci:
evadir els dits del vent, mossegar la brea de la nit abans que no ens onsumesca,
ceder-li a la
cendra el seu galop escabellat…
(No hi ha manera d’ajuntar totes les finestres anades; tot i la tendresa, de sobte,
és feble, un lloc per a la soledat i el silenci. Potser per a abandonar-se.
Potser com totes les aigües afòniques de la llunyania,
potser un àncora de què pengen sanglots assosegats o confiats interiors
ja en despulla d’ecos i focs.)
Ara les paraules també diuen el que les ales fan.
Sobre l’ombra on transiten tants rellotges, en marxa el camí, perdura
potser, la imatge de l’absurd, o només el bullir del foc consumit…
Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
(No hi ha manera d’ajuntar totes les finestres anades; tot i la tendresa, de sobte,
és feble, un lloc per a la soledat i el silenci. Potser per a abandonar-se.
Potser com totes les aigües afòniques de la llunyania,
potser un àncora de què pengen sanglots assosegats o confiats interiors
ja en despulla d’ecos i focs.)
Ara les paraules també diuen el que les ales fan.
Sobre l’ombra on transiten tants rellotges, en marxa el camí, perdura
potser, la imatge de l’absurd, o només el bullir del foc consumit…
Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
EN LA SOMBRA CALLA EL SILENCIO
En la sombra calla el silencio, el ojo estremecido de la brasa entre los dedos.
Hay cierta mezcla de fondos
telúricos en las sombras: voces atónitas,
y amnésicas como charcos con
estertor de cicatrices sobre los andenes diarios
de este extremo precipicio.
Muchos se esconden tras la
obscenidad de los bostezos. A veces nos parece
tierna la carcoma de nuestro
destino, los titiriteros de nubes otoñales
con ojeras, ciertas confidencias
carentes de policromía.
Ante el encuentro con ciertas
sombras, uno tiene que acoplarse al espejismo.
Cuando hablo de laberintos me
refiero a ese viaje de flechas de todos los días.
Siempre el desvelo nos llega
hasta los pies y carece de buenas costumbres.
Dispersas las espinas, nos toca
lamer las estaciones en silencio:
evadir los dedos del viento,
morder la brea de la noche antes de que nos consuma, cederle a la ceniza su
galope desgreñado…
(No hay manera de juntar todas las ventanas idas; aun la ternura,
de pronto,
es endeble, un lugar para la soledad y el silencio. Quizá para
abandonarse uno.
Quizá como todas las aguas afónicas de la lejanía,
quizá un ancla de la cual cuelgan sosegados sollozos o confiados
interiores
ya en despojo de ecos y fuegos.)
Ahora las palabras también dicen
lo que las alas hacen.
Sobre la sombra donde transitan
tantos relojes, en marcha el camino, perdura
acaso, la imagen del absurdo, o sólo el bullir del
fuego consumido…
Barataria, 17.I.2016
No hay comentarios:
Publicar un comentario