MEMÒRIA DEL TACTE

Imagen cogida de la red

MEMÒRIA DEL TACTE

Les ombres disparen les seues pròpies síl•labes. Tu, recordant-me les orquídies

al pit, el galop febril de la pell en el meu tacte, les glopades d’aire

en l’ocell hivernal de les teues iliades.

Tot és memòria en aquest rellotge subterrani de les parpelles.

Tot és mort anticipada en els coàguls grocs de la molsa inassolible.

Dejorn fou erm el destí, el cresol imminent de la runa.

Què dec ara recordar ferventment? (L’estranyesa és l’única data possible

per a l’irreparable mentre plou en les acaballes del còdol.)

Demà només serà bufó aqueix discurs idèntic a la fatiga.

Alce les mans per a tombar les onades. Estic apressat perquè dec conéixer

unes altres paraules: sempre fou esquerpa i insondable la balda del ros

i les seues extensions. Per cert, ja he sostret el pols del dard en el meu designi.

Si alguna cosa guarde és el sopor d’un incendi ofegat.

“Memòria del tacte” [‘Memoria del tacto’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ

MEMORIA DEL TACTO

Las sombras disparan sus propias sílabas. Vos, recordándome las orquídeas

en el pecho, el galope febril de la piel en mi tacto, las bocanadas de aire

en el pájaro invernal de tus ijares.

Todo es memoria en este reloj subterráneo de los párpados.

Todo es muerte anticipada en los coágulos amarillos del musgo inasible.

Temprano fue páramo el destino, el candil inminente del escombro.

¿Qué debo ahora recordar con fervor? (La extrañeza es la única fecha posible

para lo irreparable mientras llueve en las postrimerías del guijarro.)

Mañana solo será bufón ese discurso idéntico a la fatiga.

Alzo las manos para tumbar el oleaje. Estoy apresurado porque debo conocer

otras palabras: siempre fue huraña e insondable la aldaba del rocío

y sus extensiones. Por cierto, ya he sustraído el pulso del dardo en mi designio.

Si algo guardo es el sopor de un incendio ahogado.

Barataria, 04.IX.2014