DARRERA PARAULA

Imagen cogida de la red

DARRERA PARAULA

Al mig del tumult els penyals de la claredat i la seua redonesa d’ocell,
les aigües tardejades esmunyint-se en els afeixugaments: resplendeixen 
els materials grisos dels amants esgotats, quin sentit tenen els dics que presagien la nit?
Quina joia de pell tenen els ermots, l’acumulació de crits,
la terbolesa dels espais inassolibles? —En la darrera entropessada de l’acorament,
desgastem les finestres inèdites de la ciutat; desencaixem la gebrada,
mosseguem la crispació groga de les soledats.
Excepte l’ull del temps, continua la marxa dels funerals, aquesta fatalitat
que no redimeix el drama planyent de l’arqueologia, la mendicitat deixada
en les iliades. (Per cert, mai no hi hagué cap paraula darrera, sinó una lenta
castració de campanes i ombres enfundades en l’espill.)

“Darrera paraula” [‘Palabra última’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ

PALABRA ÚLTIMA

En medio del tumulto los peñascos de la claridad y su redondez de pájaro,
las aguas atardecidas deslizándose en los agobios: resplandecen 
los materiales grises de los amantes extenuados ¿qué sentido tienen los diques 
que presagian la noche?
¿Qué regocijo de piel tienen los páramos, la acumulación de gritos,
la turbiedad de los espacios inasibles? —En el último traspiés de la congoja,
gastamos las ventanas inéditas de la ciudad; desencajamos la escarcha,
mordemos la crispación amarilla de las soledades.
Salvo el ojo del tiempo, sigue la marcha de los funerales, esta fatalidad
que no redime el drama quejoso de la arqueología, la mendicidad dejada
en los ijares. (Por cierto, no hubo nunca una palabra última, sino una lenta
castración de campanas y sombras enfundadas en el espejo.)

Barataria, 16.VI.2014