RES ÉS TOT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

RES ÉS TOT

En la set cònica de les ombres, invisible l’alba, el no-res i els seus peus de buits.
Acabí en l’última lluna que dibuixà el grafit. Mosseguí la garlopa i l’olor de fusta, 
esmicolí les serradures en el rastell de les meues pluges: 
Només restà la indiferència negra de la sal i l’ocre del llenguatge en el calendari.
—Pots dir-me ara cap a on s’inclina el dialecte de la memòria
i cap a quin abandó l’onada dels murmuris?
El no-res és tota la meua comunió amb les harmòniques: sé que no hi ha pitjor
amfiteatre que les aixelles, ni càstig més greu que el designi. (De manera semblant,
m’esvanesc en les corbates de la ciutat, creue els cantons: deixe als altres
les lloances, el vademecum de les úlceres i l’herba del càncer.)
Jo continue quasibé invisible, netejant la palangana de l’alfabet.

“Res és tot” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

NADA ES TODO

En la sed cónica de las sombras, invisible el alba, la nada y sus pies de vacíos.
Acabé en la última luna que dibujó el grafito. Mordí la garlopa y el olor a madera, desmenucé el aserrín en el rastrillo de mis lluvias: 
solo quedó la indiferencia negra de la sal y el ocre del lenguaje en el calendario.
—¿Puedes decirme ahora hacia dónde se inclina el dialecto de la memoria
y hacia qué abandono el oleaje de los susurros?
La nada es mi toda comunión con las armónicas: sé que no hay peor
anfiteatro que las axilas, ni castigo más severo que el designio. (De forma tal,
me desvanezco en las corbatas de la ciudad, cruzo las esquinas: dejo a otros
las alabanzas, el vademécum de las apostemas y el chichipince.)
Yo sigo casi invisible, limpiando el aguamanil del alfabeto.

Barataria, 22.IV.2014