Imagen cogida de ocio.uncomo.com
ENVIAMENT
Mai no rebí la
humitat del teu alé en el meu estiu, ni aquella veu vessada
a terra. En quina postal la pluja mullà tots els absurds?
En quins minuts l’elefant de la tinta amb alguns núvols endarrerits?
Hi ha d’altres sabates que restaren al tinter, bolets de l’alfabet en la gavina
d’antany, veu dilatada sobre el vent.
Els batecs arremolinats calcinaren els fils de l’eco, la mar àrdua
de les ninetes, les aigües que l’afany apresonà en l’imaginari col·lectiu.
Què és el temps més que aquest part d’espectres, abisme bessó de l’estrany?
Què és el temps més que aquesta finestra òrfena esdevinguda rajoles
i fantasmes, ganyot de la locomoció de tant crim?
(Tu) pensant potser en el sexe ebri del grafit de foc
i en les larves que baixen vessants del precepte de la macroeconomia.
a terra. En quina postal la pluja mullà tots els absurds?
En quins minuts l’elefant de la tinta amb alguns núvols endarrerits?
Hi ha d’altres sabates que restaren al tinter, bolets de l’alfabet en la gavina
d’antany, veu dilatada sobre el vent.
Els batecs arremolinats calcinaren els fils de l’eco, la mar àrdua
de les ninetes, les aigües que l’afany apresonà en l’imaginari col·lectiu.
Què és el temps més que aquest part d’espectres, abisme bessó de l’estrany?
Què és el temps més que aquesta finestra òrfena esdevinguda rajoles
i fantasmes, ganyot de la locomoció de tant crim?
(Tu) pensant potser en el sexe ebri del grafit de foc
i en les larves que baixen vessants del precepte de la macroeconomia.
“Enviament” [‘Envío’] d’ANDRÉ
CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ
ENVÍO
Nunca recibí la
humedad de tu aliento en mi estío, ni aquella voz precipitada
a tierra. ¿En qué postal la lluvia mojó todos los absurdos?
¿En qué minutos el elefante de la tinta con algunas nubes rezagadas?
Hay otros zapatos que quedaron en el tintero, setas del alfabeto en la gaviota
de antaño, dilatada voz sobre el viento.
Los pálpitos arremolinados calcinaron los hilos del eco, el mar arduo
de las pupilas, las aguas que el afán aprisionó en el imaginario colectivo.
¿Qué es el tiempo sino este parto de espectros, abismo gemelo de lo extraño?
¿Qué es el tiempo sino esta ventana huérfana convertida en ladridos
y fantasmas, mueca de la locomoción de tanto crimen?
(Vos) pensando seguramente en el sexo ebrio del grafito de fuego
y en las larvas que bajan, vertientes del precepto de la macroeconomía.
a tierra. ¿En qué postal la lluvia mojó todos los absurdos?
¿En qué minutos el elefante de la tinta con algunas nubes rezagadas?
Hay otros zapatos que quedaron en el tintero, setas del alfabeto en la gaviota
de antaño, dilatada voz sobre el viento.
Los pálpitos arremolinados calcinaron los hilos del eco, el mar arduo
de las pupilas, las aguas que el afán aprisionó en el imaginario colectivo.
¿Qué es el tiempo sino este parto de espectros, abismo gemelo de lo extraño?
¿Qué es el tiempo sino esta ventana huérfana convertida en ladridos
y fantasmas, mueca de la locomoción de tanto crimen?
(Vos) pensando seguramente en el sexo ebrio del grafito de fuego
y en las larvas que bajan, vertientes del precepto de la macroeconomía.
Barataria, 16.IV.2014
No hay comentarios:
Publicar un comentario