Imagen cogida de la red
AQUEST
ANIMAL QUE SÓC
Un dia de segur ens protegirem dels finestrals
Sense ocells, dels cresols untats per tanta incongruència,
d’aqueix moment on els porus es tornen incomptables,
d’aqueixes abreviatures que semblen termites en les llambordes.
Diàriament, les fotografies als carrers es tornen una mena
de varietés, —un centre d’exclamació sense moltes paraules.
Tota la nit es converteix en el Nahual salvatge dels meus somnis:
nit de la matèria, regne de batecs rutilants.
Als ulls pudents del desvariament s’afona el coixí
del foc, les belles arts dels núvols, els cascos del tro.
Davant de tants déus com ha llepat el crepuscle,
em quede amb l’establa cega dels torbaments.
—Em quede amb el trastorn dels naips, amb la difícil paraula
dels ulls, amb aquest carrer on els dards semblen violes.
Al capdavall, ja estic acostumat als records.
A aqueixos jocs de la desraó de les paraules, a la contrició
Davant dels aplaudiments, millor dit, a la ració de capçanes a les temples.
Així que, en ser ancestral aquesta ferida, només em resta conjurar-la
junt amb la fartera del vent o del tedi.
Quant a la resta, només em queda seguir essent aquest animal que sóc…
“Aquest animal que sóc” [‘Este animal que soy’] d’André Cruchaga traduït
al català per Pere Bessó
ESTE ANIMAL QUE SOY
Un
día seguramente nos protegeremos de los ventanales
sin
pájaros, de los candiles tiznados por tanta incongruencia,
de
ese momento donde los poros se vuelven incontables,
de
esas abreviaturas que parecen termitas en los adoquines.
A
diario, las fotografías en las calles se tornan una especie
de
varietés, —un centro de exclamación sin muchas palabras.
Toda
la noche se convierte en el Nahual salvaje de mis sueños:
noche
de la materia, reino de latidos rutilantes.
En
los ojos pútridos del desvarío, se hunde la almohada
del
fuego, las bellas artes de las nubes, los cascos del trueno.
Sobre
los tantos dioses que ha lamido el crepúsculo,
me
quedo con el establo ciego de las turbaciones.
—Me
quedo con el trastorno de los naipes, con la difícil palabra
de
los ojos, con esta calle donde los dardos parecen alelíes.
Después
de todo, ya estoy acostumbrado a los recuerdos.
A
esos juegos de la sinrazón de las palabras, a la contrición
frente
a los aplausos, mejor dicho, a la ración de yaguales en las sienes.
Así
que, siendo ancestral esta herida, sólo me queda conjurarla
junto
al hartazgo del viento o del tedio.
Por
lo demás, sólo me queda seguir siendo, este animal que soy…
Barataria,
19.VII.2013
No hay comentarios:
Publicar un comentario