Gira-sols alçant la seua ombra als cadàvers-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Quan la foscor tremola amb llum pròpia, quan el respir
Cedeix a la llum la seua ració de cel groc…

Autor de la fotografía: José Luis López Glez

Gira-sols alçant la seua ombra als cadàvers
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

...He sobrevivido suficiente

como para recordar desde lejos.
WISLAWA SZYMBORSKA

Gira-sols alçant la seua ombra als cadàvers. A les papallones
Endredades en les nines com aqueixos cordells de l’arc del cel
Que inusitadament s’estenen en l’escala a l’horitzó.
Ambigus es tornen en la paraula fosca de la nit, jauen
Travessant cementeris urgents, món on ofega
L’insomni, pacients trens amb vagons d’abelles —ombres
Damunt de l’òxid dels dormitoris. [Mai no els he vistos d’altra
Manera, sinó quan les palpebres de la nit es rendeixen,
Quan la foscor tremola amb llum pròpia, quan el respir
Cedeix a la llum la seua ració de cel groc]…

Igual que els molls l’edat a les frondes, la sal
Abatuda per la molsa, els cabells ensordits pel pòl·len,
L’interior ací amb un crit a la carn —els focs
De la barba, immundes lianes com un mur als porus.
Així han crescut als jardins confusos de les espigues:
Els fantasmes de les ombres i l’hivern els corquen
Fins a convertir-los en una suplantació de rius. —Així són
Al premut respir de l’ofec, en la consumació de les tempes,
A les urpes corbades de la pluja. En aquesta llengua on
El vent llepa els barlets i tot crit i tota forma.

Estranyes pàgines de llum disfressen els papers. Insectes deixats
Pel tarquim o potser espills amb un asma oberta als capvespres.
Vet-los ací a la trona cega dels jardins. Al teulat
Inútil de les ombres, al desig estèril de les disfresses,
A la cornisa buida de memòria, a la tinta falsa dels contes:
—Follets de frustrada llengua, amb enfosquits coàguls.
Gotades de palpebres davall del reramón que els erigeix.
Saliva planetària enmig de sargantanes de dolent gola.
Gratacels on les papallones mengen la pols posada
Al deliri de les costelles, dels colzes irreparables del dia.
Un día existeixen i els seus braços cauen: cauen sense reconéixer-se, sense ser,
Davall de la barra arrancada del sol, com identitat de cadàver.

Després de la seua mort desflorada, els grocs enfolleixen.
A l’estació de les axiles resten, —carpa dels dits.
En el llenguatge deixen de ser psalms; res no saben a bastons,
Sinó a una ferida del gènesi, al periòdic potejat per la tinta
Insurrecta i inestroncables de les formigues. A res no saben
Després que són garrotxa al firmament, ocells agònics.
Encara que en el dia incendien, veritablement, el calendari,
El taller del parpelleig, el tiroteig dels núvols, el corb
De l’efímer, els converteix en un promontori de gibioses
Canícules. Les séquies contemplen la seua ara desfeta.
Ara només són això: seguici d’ombres dibuixades
A l’espill de la rosada. Colls sense gramàtica a la pedra tosca
De les bijuteries, o potser un pòstum abocador, flaire
Esberlada per l’ebullició del somni…
Baratària, 08.V.2009

Girasoles alzando su sombra a los cadáveres

…He sobrevivido suficiente

como para recordar desde lejos.
WISLAWA SZYMBORSKA

Girasoles alzando su sombra a los cadáveres. A las mariposas
Enredadas en las pupilas como esos cordeles del arco iris que
Inusitadamente se extienden en la escalera en el horizonte.
Ambiguos se vuelven en la palabra oscura de la noche, yacen
Atravesando cementerios urgentes, mundo donde ahoga
El insomnio, pacientes trenes con vagones de abejas —sombras
Sobre el óxido de los dormitorios. [Nunca los he visto de otro
Modo, sino cuando los párpados de la noche se rinden,
Cuando lo oscuro tiembla con luz propia, cuando el respiro
Cede a la luz su ración de cielo amarillo]…

Lo mismo que el los muelles la edad en las frondas, la sal
Abatida por el musgo, los cabellos ensordecidos por el polen,
El interior aquí con un grito en la carne —los fuegos
De la barba, inmundas lianas como un muro en los poros.
Así han crecido en los jardines confusos de las espigas:
Los fantasmas de las sombras y el invierno los corroen
Hasta convertirlos en una suplantación de ríos. —Así son
En el apretado respiro del ahogo, en la consumación de las sienes,
En las garras curvadas de la lluvia. En esta lengua donde
El viento lame los barriletes y todo grito y toda forma.

Extrañas páginas de luz disfrazan los papeles. Insectos dejados
Por el cieno o, acaso espejos con un asma abierta a los atardeceres.
Ahí están en el púlpito ciego de los jardines. En el techo
Inútil de las sombras, en el deseo estéril de los disfraces,
En la cornisa vacía de memoria, en la tinta falsa de los cuentos:
—Duendes de frustrada lengua, con oscurecidos coágulos.
Goterones de párpados abajo del trasmundo que los erige.
Saliva planetaria entre lagartijas de doliente garganta.
Rascacielos donde las mariposas comen el polvo posado
En el delirio de las costillas, de los codos irreparables del día.
Un día existen y sus brazos caen: caen sin reconocerse, sin ser,
Bajo la quijada arrancada del sol, como identidad de cadáver.

Tras su muerte desflorada, los amarillos enloquecen.
En la estación de las axilas quedan, —carpa de los dedos.
En el lenguaje dejan de ser salmos; nada saben a bastones,
Sino a una herida del génesis, al periódico pateado por la tinta
Insurrecta e irrestañable de las hormigas. A nada saben
Después que son breña en el firmamento, pájaros agónicos.
Aunque en el día incendian, ciertamente, el calendario,
El taller del parpadeo, el tiroteo de las nubes, el cuervo
De lo efímero, los convierte en un promontorio de encorvadas
Canículas. Las acequias contemplan su altar deshecho.
Ahora son sólo eso: séquito de sombras dibujadas en
El espejo del rocío. Cuellos sin gramática en la piedra pómez
De las bisuterías, o acaso un póstumo vertedero, sahumerio
Roto por la ebullición del sueño…
Barataria, 08.V.2009