Hacia mi litoral, ¿quién, pues se acercaría?
Sin casa y sin puerta por donde huir de mí:
una mirada muerta y un sueño sin cojín.
Josep Palau i Fabre
Dins dels panys, les arrels del temps
i el parrac:
la boca en la seua cel•la de dents,
fonda i abellida,
esmolats meandres de l’insomni,
captiu el llençol
al vertigen de ganivets, una pàgina i
una altra, la vigília sobre murs,
orb fragor el repunt dels somnis,
contrafort de sanglots
al teler de la intempèrie: les
setmanes gastades al vestit
de la plutja. Passa que tot somni ja
és innecessari,
el buit es confon amb les pestanyes
de nits sense afaits,
i contagia el tacte sargit dels
diumenges.
És bonic llevar-li la roba a les
paraules, i llegir el constrenyiment del porus
als seus mansos adjectius d’aigua:
allí la plenitud de l’ull emmudit,
les tantes consonants del possible,
eixes que evidencien el ferment en la
memòria de l’ombra.
Però fa mal la set en l’espera,
l’hamaca deshabitada del cos,
la cortina imminent de les parpelles
en l’instant
en què la vida fa còpia de la carn de
la mort.
L’orfandat s’obstina a vagarejar per
fronteres desconegudes:
fluvial el gorg de pètals durs
buscant l’alè,
la impetuositat de la batalla que
mamprèn el dubte:
abans d’arribar a la veritat, fou el
dubte la terbolència en l’ull,
l’esperança sobre la pedra, l’ungüent
sobre la ferida,
la fossa comuna de l’estiatge, caliu
i clau de la set.
En quina insurrecció d’aigües,
aquestes sotmeses a l’alè
del temps proscrit i estèril? Torne a
la gana
amb els seus carrers estrets, al
parrac submís del martiri,
a la nomenclatura de catacumbes, odre
de boca dissecades?
És més subtil el bisturí a la tempensta
de sal en el llampec,
a tots els atris on es quiebran les
flors i el riure,
a la foguera que propaga dubtosos
estendarts.
De cert, la nit prolonga l’encens del
dolor en l’alè,
¿algú deixa de retre pleitesia al
fastig quan es gesten
les al•legories, la pompa de sabó
sotmesa al vent?
Assumesc que qualsevol ferment en
ompli de pretèrits.
Així ho veu l’ull quan s’obstina a la
febre del vinagre,
Al baf del corc que subsisteix en el
cos:
i ja, en l’amagatall del ijar, tot és
zona de perill,
armari de paret residual de la nit en
el ganivet de la vigília.
És més subtil el bisturí a la
tempesta de sal al llampec,
a tots els atris on es falen les
flors i el riure,
a la foguera que propaga dubtosos
estendards.
De cert, la nit prolonga l'incís del
dolor en l'alè,
algú deixa de retre pleitesia al
farcit quan es gesten
les al•legories, la pompa de sabó
sotmesa al vent?
Assumesc que qualsevol ferment ens
omple de pretèrits.
Així ho veu l'ull quan s'obstina a la
febre del vinagre,
al baf de la carcoma que subsisteix
al cos:
i ja, a l'amant de l'anar, tot és
zona de perill,
armari de paret residual de la nit al
ganivet de la vigília.
Finalment, toque l'anatomia de
l'embut, l'esponja balbucient
del centre del rellotge, la vora de
l' aixeta domèstica:
el desvetlament reclòs al llençol,
gairebé a les fosques de la lluerna sinuosa.
Finalment, m'hi quede amb el cel
agredolç dels gèrmens.
(I amb els sorolls del futur, com si morís.)
Temps reconstruït, allà, en la
memòria, còmplice de l’antídot
per a subvertir qualsevol premonició;
noció de l’anhel
a la vora del vestíbul idèntic a la
broma que patesc.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en
català per PERE BESSÓ
.
.
.
MEANDRO DE LEVADURA
Hacia mi litoral, ¿quién, pues se acercaría?
Sin casa y sin puerta por donde huir de mí:
una mirada muerta y un sueño sin cojín.
Josep Palau i Fabre
Dentro de las cerraduras, las raíces
del tiempo y el harapo:
la boca en su celda de dientes, honda
y apetecida,
afiladas meandros del insomnio,
cautiva la sábana
en el vértigo de cuchillos, una
página y otra, la vigilia sobre muros,
ciego fragor el pespunte de los
sueños, estribación de sollozos
en el telar de la intemperie: las
semanas gastadas en el traje
de la lluvia. Sucede que todo sueño
ya es innecesario,
el vacío se confunde con las pestañas
de noches sin afeites,
y contagia el tacto zurcido de los
domingos.
Es hermoso quitarle la ropa a las
palabras, y leer el apremio del poro
en sus mansos adjetivos de agua: allí
la plenitud del ojo enmudecido,
las tantas consonantes de lo posible,
esas que evidencian el fermento en la
memoria de la sombra.
Pero duele la sed en la espera, la
hamaca deshabitada del cuerpo,
la cortina inminente de los párpados
en el instante
en que la vida hace acopio de la
carne de la muerte.
La orfandad se obstina en deambular
por fronteras desconocidas:
fluvial el remanso de pétalos duros
buscando el aliento,
la impetuosidad de la batalla que
emprende la duda:
antes de llegar a la verdad, fue la
duda la turbulencia en el ojo,
la esperanza sobre la piedra, el
ungüento sobre la herida,
la fosa común del estiaje, rescoldo y
llave de la sed.
¿En qué insurrección de aguas, éstas
sometidas al aliento
del tiempo proscrito y estéril?
¿Vuelvo al hambre
con sus calles estrechas, al harapo
sumiso del martirio,
a la nomenclatura de catacumbas, odre
de boca disecadas?
Es más sutil el bisturí a la tormenta
de sal en el relámpago,
a todos los atrios donde se quiebran
las flores y la risa,
a la hoguera que propaga dudosos
estandartes.
De cierto, la noche prolonga el
incienso del dolor en el aliento,
¿alguien deja de rendir pleitesía al
hastío cuando se gestan
las alegorías, la pompa de jabón
sometida al viento?
Asumo, que cualquier fermento nos
llena de pretéritos.
Así lo ve el ojo cuando se obstina a
la fiebre del vinagre,
al vaho de la carcoma que subsiste en
el cuerpo:
y ya, en el escondite del ijar, todo
es zona de peligro,
alacena residual de la noche en el
cuchillo de la vigilia.
Al final, toco la anatomía del
embudo, la esponja balbuciente
del centro del reloj, el borde del
grifo doméstico:
el desvelo recluido en la sábana,
casi a oscuras del tragaluz sinuoso.
Al final, me quedo con el cielo agrio
de los gérmenes.
(Y con los ruidos del futuro como si
muriera.)
Tiempo reconstruido, allí, en la
memoria, cómplice del antídoto
para subvertir cualquier premonición;
noción del anhelo
al borde del zaguán idéntico a la
bruma que padezco.
.
Del libro: «Mi memoria se ha cansado
de llover y esperarte», 2022
©André Cruchaga
