GRAMÀTICA DE LA BROMA
Des de la cripta aquest alè que ja no
em pertany.
Una fúria primitiva s’apodera de la
fam i de l’aire, de l’ombra
que es perd en la sorra, del reguer
de badalls penjats de la nit
acompanyats d’una broma més semblant
al fàstic.
Una paraula de sal fereix el meu
precari somrís.
Una gramàtica confusa mossega els
objectes presos del cordó
umbilical d’aquesta història farta de
plomatges foscos.
Tots els dies purguem aquesta
infància que perguérem sorollosament
en la travessia d’una terra
inhòspita;
trontollem en les aigües furtives de
la rosada gòtica de la boira.
A fora la mètrica dels espills ens
revolta amb els seus fantasmes viscosos,
amb ferides més tumultuoses que un
hivern ferotge.
Com una pedra, davant de mi, la llum
salobre que em recorda
el brunzit de la memòria, en les
engrunes de dolor entre les ungles.
Res no és estrany quan l’afonia,
però, s’ha tornat un felí
d’estremides soledats, en un violí de
terra.
Sota l’esmeril de les hores, només el
gargall de la llenya cremada.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al
català per PERE BESSÓ
..
GRAMÁTICA DE LA BRUMA
Desde la cripta esta respiración que
ya no me pertenece.
Una furia primitiva se apodera del
hambre y del aire, de la sombra
que se pierde en la arena, del
reguero de bostezos colgados
de la noche acompañados de una bruma
más parecida al hastío.
Una palabra de sal hiere mi precaria
sonrisa.
Una gramática confusa muerde los
objetos asidos al cordón
umbilical de esta historia harta de
plumajes oscuros.
Todos los días purgamos esa infancia
que perdimos ruidosamente
en la travesía de una tierra
inhóspita;
trastrabillamos en las aguas furtivas
del rocío gótico de la niebla.
Afuera la métrica de los espejos nos
revuelca con sus fantasmas
viscosos, con heridas más tumultuosas
a un invierno feroz.
Como una piedra, ante mí, la luz
salobre que me recuerda,
el zumbido de la memoria, en las
migajas de dolor entre las uñas.
Nada es extraño cuando la afonía, no
obstante, se ha convertido
en un felino de estremecidas
soledades, en un violín de tierra.
Bajo el esmeril de las horas, solo el
esputo de la leña quemada.
.
De ‘Como quien pide luz o pide agua’
2021.2022
©André Cruchaga
