lunes, 31 de enero de 2022

 

Imagen FB de Pere Bessó



 

GRAMÀTICA DE LA BROMA

 

 

Des de la cripta aquest alè que ja no em pertany.

Una fúria primitiva s’apodera de la fam i de l’aire, de l’ombra

que es perd en la sorra, del reguer de badalls penjats de la nit

acompanyats d’una broma més semblant al fàstic.

Una paraula de sal fereix el meu precari somrís.

Una gramàtica confusa mossega els objectes presos del cordó

umbilical d’aquesta història farta de plomatges foscos.

Tots els dies purguem aquesta infància que perguérem sorollosament

en la travessia d’una terra inhòspita;

trontollem en les aigües furtives de la rosada gòtica de la boira.

A fora la mètrica dels espills ens revolta amb els seus fantasmes viscosos,

amb ferides més tumultuoses que un hivern ferotge.

Com una pedra, davant de mi, la llum salobre que em recorda

el brunzit de la memòria, en les engrunes de dolor entre les ungles.

Res no és estrany quan l’afonia, però, s’ha tornat un felí

d’estremides soledats, en un violí de terra.

Sota l’esmeril de les hores, només el gargall de la llenya cremada.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

..

GRAMÁTICA DE LA BRUMA

 

 

Desde la cripta esta respiración que ya no me pertenece.

Una furia primitiva se apodera del hambre y del aire, de la sombra

que se pierde en la arena, del reguero de bostezos colgados

de la noche acompañados de una bruma más parecida al hastío.

Una palabra de sal hiere mi precaria sonrisa.

Una gramática confusa muerde los objetos asidos al cordón

umbilical de esta historia harta de plumajes oscuros.

Todos los días purgamos esa infancia que perdimos ruidosamente

en la travesía de una tierra inhóspita;

trastrabillamos en las aguas furtivas del rocío gótico de la niebla.

Afuera la métrica de los espejos nos revuelca con sus fantasmas

viscosos, con heridas más tumultuosas a un invierno feroz.

Como una piedra, ante mí, la luz salobre que me recuerda,

el zumbido de la memoria, en las migajas de dolor entre las uñas.

Nada es extraño cuando la afonía, no obstante, se ha convertido

en un felino de estremecidas soledades, en un violín de tierra.

Bajo el esmeril de las horas, solo el esputo de la leña quemada.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’ 2021.2022

©André Cruchaga


domingo, 30 de enero de 2022

Imagen FB de Pere Bessó


DEL PEDESTAL AL CEL

 

 

Del pedestal midonat del cel, el temps, aquells ulls

de l’encalçament en la cicatriu de l’ala, els jardins perduts en el clixè

de la memòria, els ornaments que mai no saben de dissimuls.

No sempre la impaciència ens salva dels horaris,

tampoc un mur prou alt pot deturar el so

dels lladrucs del zodíac del món.

La hipnosi groga de la memòria fa el seus escarafalls

de tombes, lletanies d’un mar que naufraga al coixí.

en la disputa que tenim amb el record, el vent descamina

el queiqueig de l’arc del cel, els atropellaments d’un pany

d’absències, las conversacions de distàncies i fotografies.

Amb la cullera desbordada de la cocció, agafem els disbarats

del vol, l’alegria paradoxal dels testaments.

Davant de l’obstinació dels rituals, perdem el fluir de la fantasia

i ens resta, tot just, un espai sense aplegar als ulls.

De tota manera, un poema és un ala que s’estèn en la nit

al costat dels hematomes florejats de l’esperança.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

DEL PEDESTAL AL CIELO

 

 

Del pedestal almidonado del cielo, el tiempo, aquellos ojos

del acoso en la cicatriz del ala, los jardines perdidos en el clisé

de la memoria, los ornamentos que nunca saben de disimulos.

No siempre la impaciencia nos salva de los horarios,

tampoco un muro lo suficientemente alto puede detener el sonido

de los ladridos del zodíaco del mundo.

La hipnosis amarilla de la memoria, hace sus aspavientos

de tumbas, letanías de un mar que naufraga en la almohada.

En la disputa que tenemos con el recuerdo, el viento desanda

la tartamudez del arco iris, los atropellos de una cerradura

de ausencias, las conversaciones de distancias y fotografías.

Con la cuchara desbordada de la cocción, tomamos los adefesios

del vuelo, la alegría paradójica de los testamentos.

Ante la obstinación de los rituales, perdemos el fluir de la fantasía

y nos queda, apenas, un espacio sin llegar a los ojos.

De todas formas, un poema es un ala que se extiende en la noche

junto a los hematomas floreados de la esperanza.

.

De: Como quien pide luz o pide agua, 2021.2022

©André Cruchaga


 

martes, 25 de enero de 2022

LA LLUM QUE DESPERTA EN EL SOMNI │ LA LUZ QUE DESPIERTA EN EL SUEÑO

 

Imagen FB de Pere Bessó


LA LLUM QUE DESPERTA EN EL SOMNI

 

 

“Es fa nit la llum que desperta en el somni”, la llum realment

vista des dels espills, la mirada en la tangent

del que no som, una llàgrima on s’eternitza una finestra,

ni tan sols un ocell en la gola com el país que tenim,

la cendra en les soledats abrigades, cegues fumaroles,

tremoloses dents en la fragilitat de les voravies.

La pregària ens uneix davant d’un pervindre sord, amants lànguids

enmig de la pluja fosca i abissal del son, subterrània

i viciada com el buit auspiciat pel plany i l’arna.

La terra desagnada i els seus maleïts conjurs,

la por a anomenar la tempesta dels autoretrats, el silenci

davant dels desapareguts, la rialla d’infància que un imagina.

Veus com el vol ha sigut truncat i només se camina a comptegotes

en la remor, el record ara marcit del camí anat.

Semblant a un pètal enfosquit, la pell o l’ala que no troba

la llum, sinó camins mancats de tendresa, pròdigs en gàbies.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

LA LUZ QUE DESPIERTA EN EL SUEÑO

 

 

“Anochece la luz que despierta en el sueño”, la luz realmente

vista desde los espejos, la mirada en la tangente

de lo que no somos, una lágrima donde se eterniza una ventana,

un pájaro siquiera en la garganta como el país que tenemos,

la ceniza en las soledades abrigadas, ciegas fumarolas,

temblorosos dientes en la fragilidad de las aceras.

El rezo nos une frente a un porvenir sordo, amantes lánguidos

en medio de la lluvia oscura y abisal del sueño, subterránea

y viciada como el hueco auspiciado por el llanto y la polilla.

La tierra desangrada y sus malditos conjuros,

el miedo a nombrar la tormenta de los autorretratos, el silencio

ante los desaparecidos, la risa de infancia que uno imagina.

Ves cómo el vuelo ha sido truncado y solo se camina a cuenta gota

en el susurro, el recuerdo ahora marchito del camino andado.

Igual a un pétalo anochecido, la piel o el ala que no encuentra

la luz, sino caminos carentes de ternura, pródigos en jaulas.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga


lunes, 24 de enero de 2022

TACA ROGENCA EN LA TINTA DEL POEMA │ MANCHA ROJIZA EN LA TINTA DEL POEMA

 

Imagen FB de Pere Bessó



TACA ROGENCA EN LA TINTA DEL POEMA

 

 

Un només vol mirar la llum o una boca, una finestra que seduesca

perquè mai no es tanca, ni eludeix les imatges de la memòria.

Un escriu, de sobte, en les maçoneries derruïdes

d’un bordell, menyspreant qualsevol alteritat embrionària;

i, malgrat menystindre-nos, com digué Pessoa,

la tinta va enllà del territori de la carn, de la roba que frega

la nuesa de l’esqueixada consagració dels espills.

Un ocell és sovint una llàgrima despresa d’una finestra.

Ara ho entens, és clar, quan una lava grisa recorre la gola

o llegeixes, a pauses, Alícia en el país de les meravelles.

Mai no falta una lluna en el plat de sopa de les sensacions,

tampoc la fragilitat que compta les absències, el crit terrenal.

A l’ull, un plugim cec enfosqueix els objectes.

D’aquella construcció del puny tancat de les reverberacions,

el vol que no tem el fosc, ni l’abeurador de les urgències.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït per PERE BESSÓ en català

.

.

MANCHA ROJIZA EN LA TINTA DEL POEMA

 

 

Uno solo quiere mirar la luz o una boca, una ventana que seduzca

porque nunca se cierra, ni elude las imágenes de la memoria.

Uno escribe, de pronto, en las mamposterías derruidas

de un burdel, despreciando cualquier otredad embrionaria;

y, a pesar de despreciarnos, como dijese Pessoa,

la tinta va más allá del territorio de la carne, de la ropa que roza

la desnudez, de la agrietada consagración de los espejos.

Un pájaro suele ser una lágrima desprendida de una ventana.

Ahora lo entiendes, claro, cuando una lava gris recorre la garganta

o lees, a pausas, a Alicia en el país de la maravillas.

Nunca falta una luna en el plato de la sopa de las sensaciones,

tampoco la fragilidad que cuenta las ausencias, el grito terrenal.

En el ojo, una llovizna ciega vuelve oscuro los objetos.

De aquella construcción del puño cerrado de las reverberaciones,

el vuelo que no teme a lo hosco, ni al bebedero de las urgencias.

.

De: Como quien pide luz o pide agua, 2021.2022

©André Cruchaga