jueves, 30 de julio de 2020

INHUMACIÓ │ INHUMACIÓN

André Cruchaga (Fotografía de Melvyn Aguilar)





INHUMACIÓ




Ja no importa la sang que s’aboca a la penombra, ni el gris d’oblit de la set: cansat ja, he d’inhumar els signes vitals de les finestres i la seua memòria de llarg infinit. (Encara que, a l’altra banda de la boira, se sent la mar i el teu sostenidor buscant-me la boca.)
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




INHUMACIÓN




Ya no importa la sangre que asoma en la penumbra, ni el gris de olvido de la sed: cansado ya, debo inhumar los signos vitales de las ventanas y su memoria de largo infinito. (Aunque, al otro lado de la niebla, se oye el mar y el sostén tuyo buscando mi boca.)
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020
©André Cruchaga

miércoles, 29 de julio de 2020

ESTANY DEL DILUVI │ ESTANQUE DEL DILUVIO

Imagen FB de Pere Bessó





ESTANY DEL DILUVI




Sourds, étang, — Ecume, roule sur le pont, et par-dessus les bois; — draps noirs et orgues, — éclairs et tonnerre, — montez et roulez ; — Eaux et tristesses, montez et relevez les Déluges.
Arthur Rimbaud




Sí, des de la finestra, el diluvi, l’horror, l’aurora moribunda, la darrera llàntia de l’alè. Un mar de draps desvetlats, estèn les seues filagarses amargues en les pulsacions toves de la fam. A sobre la impaciència dels somnis, el sexe encapsulat de la brasa. Una foscor de llampecs llepa la pell embrancada de la campana. De sobte, un contrallum murmura en l’espill boscós del tacte, o en la intensitat fruital de les randes. Ací, les aigües seminals, les volubles aigües de l’estany, el sempre encens dels canelobres, el verí ondulant a la boca. Entre tanta desraó, ulls i mans, l’encallament mut de les ombres.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ESTANQUE DEL DILUVIO




Sourds, étang, — Ecume, roule sur le pont, et par-dessus les bois ; — draps noirs et orgues, — éclairs et tonnerre, — montez et roulez ; — Eaux et tristesses, montez et relevez les Déluges.
Arthur Rimbaud




Sí, desde la ventana, el diluvio, el horror, la aurora moribunda, el candil último del respiro. Un mar de trapos desvelados, extiende sus hilachas amargas en las pulsaciones huecas del hambre. Sobre la impaciencia de los sueños, el sexo encapsulado de la brasa. Una oscuridad de relámpagos lame la piel enzarzada de la campana. De pronto, un contraluz murmura en el espejo boscoso del tacto, o en la intensidad frutal de los encajes. Ahí, las aguas seminales, las volubles aguas del estanque, el siempre incienso de los candelabros, el veneno ondulante en la boca. Entre tanta sinrazón, ojos y manos, el encallamiento mudo de las sombras.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

martes, 28 de julio de 2020

CONTRAPARTIDA│ CONTRAPARTIDA

Imagen FB de Pere Bessó





CONTRAPARTIDA




le Temps règne; il a repris sa brutale dictature. Et il me pousse,
comme si j'étais un boeuf, avec son double aiguillon.
Charles Baudelaire




A l’altra banda de l’alè profund de la nuesa, la fulla que es renovella amb la brisa. Una finestra transparent que s’amuntega a les mans, potser la reserva de la nit davant de l’espill. O una línia llunyana que el temps devora. En terra, l’alegria amb esparadraps, la respiració feridora de les foscors. (Se’ns n’anà del tot, excepte un telegrama de taüts enmig d’un grapat d’ecos.) Davall de la pendent, els panys rovellats i suorosos de la disfressa, aquell vernís de sang de l’ocell descompost, els dies freds als trens de fang. Tot té sentit quan aleteja el buit damunt del coixí i plou de remat sobre l’escorça de les pedres.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CONTRAPARTIDA




le Temps règne; il a repris sa brutale dictature. Et il me pousse,
comme si j'étais un boeuf, avec son double aiguillon.
Charles Baudelaire




Al otro lado del aliento hondo de la desnudez, la hoja que se renueva con la brisa. Una ventana transparente que se agolpa en las manos, quizás el sigilo de la noche frente al espejo. O, una línea lejana que el tiempo devora. En tierra, la alegría con esparadrapos, la respiración hiriente de las oscuridades. (Se nos fue todo, excepto un telegrama de ataúdes en medio de un manojo de ecos.) Debajo de la pendiente, las cerraduras oxidadas y sudorosas del disfraz, aquel barniz de sangre del pájaro descompuesto, los días fríos en los trenes de barro. Todo tiene sentido cuando aletea el vacío sobre la almohada y llueve de remate sobre la corteza de las piedras.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

lunes, 27 de julio de 2020

PRIMAVERA EVOCADA │ PRIMAVERA EVOCADA

Imagen FB de Pere Bessó






PRIMAVERA EVOCADA




Ací la pedra de núvols en les ulleres del firmament de les aigües estancades, el contorn d’un ocell pasturat pels dits, la pinça de les comissures de cristall del vent a trenc d’alba sota d’un suport de batecs a punt de desfullar-se com la fulla del foc esposada. Ací la rosa de genolls davant de la pira de la sufocació. (Ambdós aprenguérem a patir l’esca calcinada de la pell, mentre la ciutat, a contrallum, escrivia el poema amb brases luminiscents.) D’aquelles caigudes, latents i obertes, crec sentir la fragància de les ales i el ponent de molsa anticipat de dues ombres.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PRIMAVERA EVOCADA




Aquí la piedra de nubes en las ojeras del firmamento de las aguas estancadas, el contorno de un pájaro apacentado por los dedos, la pinza de las comisuras de cristal del viento amanecido debajo de un sostén de latidos a punto de deshojarse como la hoja del fuego desposado. Aquí la rosa de rodillas frente a la pira del sofoco. (Ambos aprendimos a sufrir la yesca calcinada de la piel, mientras la ciudad, a contraluz, escribía el poema con brasas luminiscentes.) De aquellas caídas, latentes y abiertas, creo escuchar la fragancia de las alas y el poniente de musgo anticipado de dos sombras.

Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga