ETERNITAT DE LA SOSPITA

Imagen FB de Pere Bessó

ETERNITAT DE LA SOSPITA

El ros mossega els carrers embogits d’estivals.
Al teulat erren els llindars postil·lats a l’entrecella.
Entre porta i porta, la llengua d’ombres dels ecos
i la sospita d’un temps d’enderrocs.
Davant dels dits somorgollats en les libèl·lules, l’horitzó negre
d’unes poques monedes, a mercè de la son gratada per talaies
d’un altre regne, o d’aquell idil·li moltes voltes moribund.
Criden els insectes al voltant de la sal del miratge.
Brúixoles de peixos es passegen al voltant del vent:
Només la sang tremola de llunes d’alumini, de cretes que juguen
al despullament del somni més elemental.
Mai no sé si és l’aigua o la pedra al turmell la que mossega
la darrera eternitat de les equidistàncies.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ETERNIDAD DE LA SOSPECHA

El rocío muerde las calles enloquecidas de estivales.
Sobre el tejado yerran los umbrales apostillados en el entrecejo.
Entre puerta y puerta, la lengua de sombras de los ecos
y la sospecha de un tiempo de escombros.
Ante los dedos sumergidos en las libélulas, el horizonte negro
de unas cuantas monedas, a merced del sueño arañado por atalayas
de otro reino, o de aquel idilio muchas veces moribundo.
Gritan los insectos alrededor de la sal del espejismo.
Brújulas de peces se pasean alrededor del viento:
Solo la sangre tiembla de lunas de aluminio, de cretas que juegan
a la desnudez del más elemental sueño.
Nunca sé si es el agua o la piedra en el tobillo la que muerde
la última eternidad de las equidistancias.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.

©André Cruchaga

PUNT CEC

Imagen FB de Pere Bessó

PUNT CEC

Mirava des de la finestra el corc vençut dels darrers anys.
I era real aquell bisturí del vent retallant els ulls,
Una burilla d’emocions vociferava als retrovisors del dejuni,
un laberint de fulles feia permeable els sedassos del pa de cada batec.
De vegades una flassada era recurrent entre tants insectes:
Un més enllà fosc enmig de l’imaginari d’alguna porta.
Ací comptava les nits i tots els dimonis domèstics,
tot el viatge amb mocadors de la perplexitat.
A les sabates, aquell onatge de morts, la sal fosa en la roba,
el peix violeta somorgollat als albellons, la gota del zodíac
com xal de tul en la boirina implacable de la fossa.
A la tipografia de les dents, el pètal mercenari del vinagre
i la seua flaire d’estovalles destintades. I la seua agenda de saliva.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

PUNTO CIEGO

Miraba desde la ventana la carcoma vencida de los años postreros.
Y era real aquel bisturí del viento cercenando los ojos,
una colilla de emociones vociferaba en los retrovisores del ayuno,
un laberinto de hojas permeaba los cedazos del pan de cada latido.
A veces una cobija era recurrente entre tantos insectos:
Un más allá oscuro en medio del imaginario de alguna puerta.
Ahí contaba las noches y todos los demonios domésticos,
todo el viaje con pañuelos de la perplejidad.
En los zapatos, aquel oleaje de muertos, la sal derretida en la ropa,
el pez violeta sumergido en los calcañales, la gota del zodíaco
como un perraje de tul en la neblina implacable de la fosa.
En la tipografía de los dientes, el pétalo mercenario del vinagre
y su aroma de mantel desteñido. Y su agenda de saliva.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.

©André Cruchaga

DAVANT DE L’ESPILL

Imagen FB de Pere Bessó

DAVANT DE L’ESPILL

Davant de l’espill, els domicilis de la memòria i la rúbrica d’un país sense ales. Sempre resulta rara la cambra buida, sense portes ni finestres. Ací els rastres d’una febre esquerdada i l’abstracció inefable de les teues cames i la còpula escampada fins a caure als turmells. El país és rar fins i tot amb el seu clítoris de verda remor; cada covatxa és una destinació on abeura el dolor. En el fons és una absència de tinta o només un nombre d’ombres decrèpites. Quelcom em diu, en secret, que el deliri és el degollament de les paraules en el cos que sobrevola en la nit.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ANTE EL ESPEJO

Ante el espejo, los domicilios de la memoria y la rúbrica de un país sin alas. Siempre resulta raro el cuarto vacío, sin puertas ni ventanas. Ahí los rastros de una fiebre agrietada y la abstracción inefable de tus piernas y la cópula desparramada hasta caer en los tobillos. El país es raro aun con su clítoris de verde murmullo; cada covacha es un destino donde abreva el dolor. En el fondo es una ausencia de tinta o solo un número de sombras decrépitas. Algo me dice, en secreto, que el delirio es el degüello de las palabras en el cuerpo que sobrevuela en la noche.

.
Del libro: Precariedades, 2020

©André Cruchaga

CIUTAT DEL CONFÍ

Imagen Pinterest

CIUTAT DEL CONFÍ

Caminem entre ocells que es confonen amb els còdols:
cada vegada ens resulta més sobrenatural la ciutat que cava
en els nostres ulls. La ciutat que gira com a espectacle.
Ja hem deixat de sentir compassió entre les tantes imatges
sinistres que ens envolten: només l’eco del confí indiscernible.

Ací emmalaltim d’ocells dissecats, descalços d’amor,
malalts de somiar i enfonsar-nos en el somni.
Malalts dels límits que ens imposen els carrers estrets.
(A voltes mossegue la molsa que s’alça entre les teues cuixes,
o colpege la sang que estreny el desig.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

CIUDAD DEL CONFÍN

Caminamos entre pájaros que se confunden con los guijarros:
cada vez nos resulta más sobrenatural la ciudad que cava
en nuestros ojos. La ciudad que gira como espectáculo.
Ya hemos dejado de sentir compasión entre las tantas imágenes
siniestras que nos rodean: solo el eco del confín indiscernible.
Aquí enfermamos de pájaros disecados, descalzos de amor,
enfermos de soñar y hundirnos en el sueño.
Enfermos de los límites que nos imponen las calles estrechas.
(A veces muerdo el musgo que se levanta entre tus muslos,
o golpeo la sangre que aprieta el deseo.)
.
Del libro: Precariedades, 2020

©André Cruchaga