lunes, 3 de diciembre de 2018

TESTIMONI

Imagen FB de Pere Bessó





TESTIMONI




Ara, després d’un calendari líquid, em ve en desordre i violenta la memòria. Sí, se sent el batec sepulcral de cada ombra sense que endevine el final de la salmorra. La nostàlgia cada vegada present en els ulls amb la seua estranya anatomia de subsòl. Tot crema més ençà de la plaga de l’infinit, tot i el remot dispara ràfegues de boira. (Sempre els trens tenen un cúmul de somnis i passatgers anònims: es fa fosc en el cos i també en la tendresa. Sense dir-ho, les ruïnes de bat a bat com una porta tota en desús.)

Al davall dels rails, el sospir inacabat de les llànties, els dorments com velles guspires de granit.

Tot resta obert a la nuesa de la deshora: als senders fugaços del pol·len, al cor d’ombres del temps. (Arriba el moment, finalment, d’una voluntariosa indiferència, del difús i gastat. Arriba sense regateigs l’assossec esperat.)

D’aquelles flassades tendres i alegres, em queda el vent i la fulla d’ombres verdes; no l’ert, sinó el viu de l’alfabet. Potser, el paraigües cec del foc.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ






TESTIMONIO




Ahora, tras un calendario líquido, me viene en desorden y violenta la memoria. Sí, se oye el latido sepulcral de cada sombra sin que adivine el final de la salmuera. La nostalgia cada vez presente en los ojos con su extraña anatomía de subsuelo. Todo quema más acá de la llaga del infinito, aun lo remoto dispara ráfagas de niebla. (Siempre los trenes tienen un cúmulo de sueños y pasajeros anónimos: atardece en el cuerpo y también en la ternura. Sin decirlo, las ruinas de par en par como una puerta plenamente en desuso.)

Debajo de los rieles, el suspiro inacabado de las lámparas, los durmientes como viejas centellas de granito.

Todo está abierto a la desnudez de la deshora: a los senderos fugaces del polen, al corazón de sombras del tiempo. (Llega el momento, por fin, de una voluntariosa indiferencia, de lo difuso y gastado. Llega sin regateos el sosiego esperado.)

De aquellas cobijas tiernas y alegres, me queda el viento y la hoja de sombras verdes; no lo yerto, sino lo vivo del alfabeto. Quizás, el paraguas ciego del fuego.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

domingo, 2 de diciembre de 2018

FUGIDA

Imagen FB de Pere Bessó






FUGIDA




Res no descansa en el mar d’ombres de la fugida: davant de l’estupor, cadascú assumeix el seu silenci o oblit. En la manta dels escalfreds, és de sobra aquella finestra de sanglots. Els mocadors fan la seua en la fossa tardívola de les ruïnes.Vénen amb mi els trens i la rosa de la falda: ara és cadàver obert l’arc del cel, i aspres, els forats al tòrax. Aviat serà visible la plenitud de l’oblit; i la nuesa sense agonia tindrà el seu propi sostre. (Aviat, escolta’m, passarà als confins la ceguesa; i la pèrdua, només una boca d’ombres.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




HUIDA




Nada descansa en el mar de sombras de la huida: frente al estupor, cada quien asume su silencio u olvido. En la cobija de los escalofríos, está demás aquella ventana de sollozos. Los pañuelos hacen lo suyo en la fosa tardía de las ruinas. Van conmigo los trenes y la rosa del regazo: ahora es cadáver abierto el arco iris, y ásperos, los agujeros en el tórax. Pronto será visible la plenitud del olvido; y la desnudez sin agonía, tendrá su propio techo. (Pronto, óyeme, pasará a los confines la ceguera; y el extravío, sólo una boca de sombras.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

sábado, 1 de diciembre de 2018

OCELL DE DAVANT


Imagen FB de Pere Bessó





OCELL DE DAVANT




En l’immòbil, el soterrani moradenc de la nit. En la finestra, l’ocell negre de davant amb la seua sordesa pensativa, repensant la nuesa pretèrita. O potser, remugant en l’os de nostàlgia que perviu en aquesta campana enredada en les temples. En la distància hi ha un joc de claus i martells i lentes enclaves de plugim. (Inexpressius els molls i trencades les butxaques. Fondo el mar i en calma els oblits: en calma violenta els maniquís i totes les pinzellades de sutge acostumades a les ulleres.)

Sovint grunyen els mugrons oberts a la deshora del país. Ens mira la bellesa del desordre. —Creu-ho, l’alta foscor degota enmig de les illades; ens confon el misteri de l’últim sopar, o la lluerna de tendresa, líquida de l’esclat.

Cadascú es crema en aquests disbarats vessats: tot és res quan vénen els reemplaçaments. El deliri, en tot cas, és un obrellandes d’estrany costum.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





PÁJARO DE ENFRENTE




En lo inmóvil, el sótano cárdeno de la noche. En la ventana, el pájaro negro de enfrente con su sordera pensativa, repensando la desnudez pretérita. O quizás, mascullando en el hueso de nostalgia que pervive en esa campana enredada en las sienes. En la distancia hay un juego de clavos y martillos y lentas mochetas de llovizna. (Inexpresivos los muelles y rotos los bolsillos. Hondo el mar y en calma los olvidos: en calma violenta los maniquíes y todas las pinceladas de hollín acostumbradas a las ojeras.)

A menudo gruñen los pezones abiertos a la deshora del país. Nos mira la belleza del desorden. —Créelo, la alta oscuridad, gotea en medio de los ijares; nos confunde el misterio de la última cena, o el tragaluz de ternura, líquida del estallido.

Cada quien se quema en esos disparates derramados: todo ya es nada cuando vienen los reemplazos. El delirio, en todo caso, es un abrelatas de extraña costumbre.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

viernes, 30 de noviembre de 2018

BATECS

Imagen FB de Pere Bessó





BATECS




Travessem la ganyota de la carn i la fusta: és groc el fred que emergeix de la nuesa, fosc el feix de llum del cos entre els molts ocells retorçats de les ombres. Davall de la fullaraca interminable, els esbossos bruts de l’anhel, confusos com la claredat de les setmanes. (És breu tot: les senderes esclarides i les rodalies. És breu la llum encesa de l’alba enmig dels meus braços.) Baixen els cavalls de la son: allà, la història amuntegada dels batecs, els bocins d’imatge que fugen, els panys empolsegats del sens fi. Sempre juguen a acomiadar-se, els rails redons dels crisantems al costat de la brasa que mosseguen les meues dents.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





PÁLPITOS




Atravesamos la mueca de la carne y la madera: es amarillo el frío que emerge de la desnudez, oscuro el haz de luz del cuerpo entre los muchos pájaros retorcidos de las sombras. Debajo de la hojarasca interminable, los bocetos sucios del anhelo, confusos como la claridad de las semanas. (Es breve todo: los senderos despejados y las cercanías. Es breve la luz encendida del alba entre mis brazos.) Bajan los caballos del sueño: allá, la historia amontonada de los pálpitos, los pedazos de imagen que huyen, las cerraduras empolvadas del sinfín. Siempre juegan a despedirse, los rieles redondos de los crisantemos junto a la brasa que muerden mis dientes.
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga