viernes, 23 de noviembre de 2018

CRIPTA DE L’INFINIT

Imagen FB de Pere Bessó





CRIPTA DE L’INFINIT




Ens fa mal aquest recinte on l’ull s’apinya. Ens fa mal, a diferència de les cartografies, aquesta anadura immòbil del terrestre. Un desembasta en el sepulcre tots els ofecs, aquesta altra presó de malson de la nit i les travessies del son en l’àncora de l’asfíxia. Mentre ens consumeix el rellotge, s’engrandeix el grotesc, igual que els tallers hermètics de les màscares. En la davallada, l’absolut objectiu i el trassumpte de la cripta. (Després de l’ostentació dels espills, les fissures fossilizades de l’horitzó i el vent arran de terra dels límits difusos. Res no ens queda després, ni tan sols l’ombra de l’abecedari, ni tan sols la disfressa del fals paradís. Tot ací es legítima impostura: copula en la gola la picada de l’espantall.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





CRIPTA DEL INFINITO




Nos duele este recinto donde el ojo se apiña. Nos duele, a diferencia de las cartografías, esta andadura inmóvil de lo terrestre. Uno deshilvana en el sepulcro todos los ahogos, esa otra cárcel de pesadilla de la noche y las travesías del sueño en el ancla de la asfixia. Mientras nos consume el reloj, se agranda lo grotesco, igual que los talleres herméticos de las máscaras. A ratos se nos queman las lágrimas y deshacen los molares. En el descenso, el absoluto objetivo y el trasunto de la cripta. (Tras la ostentación de los espejos, las fisuras fosilizadas del horizonte y el viento a ras del suelo de los límites difusos. Nada nos queda después, ni siquiera la sombra del abecedario, ni siquiera el disfraz del falso paraíso. Todo ahí es legítima impostura: copula en la garganta el picotazo del espantapájaros.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

jueves, 22 de noviembre de 2018

ACÍ L’ABJECTE

Imagen FB de Pere Bessó





ACÍ L’ABJECTE




Ací, el tropell de la vesprada i el subsòl dels armaris. Ací, nosaltres, en el firmament de les burilles i el fum polvoritzat de les ombres. Ací, l’abjecte esdevingut agulla i l’asfíxia incontenible: el cuc en desbandada mossega la desolació de la carn; l’únic lloc assossegat del país és el fèretre. (De vegades, fins i tot el teu cos resulta insegur pel dol que guardem. Absurd, a més, per aquesta mortalla de nostàlgia que conjectura enmig de la còpula.)

En la nostra geografía només van restant les ombres i el recompte dels morts i el fred entre cavalls de sang.

Trencats els carrers, buidada l’alegria, el crit de l’aire, ens queda per a consol, l’orfandat i el seu arcaisme de berrugues.

Les entranyes fossilitzades mosseguen la respiració i la boira que no acaba de dissoldre’s. Sé, llavors, que no podem veure a través de l’ull de sal, ni fins i tot llevant-li el florit al coixí, ni entebionant el niu perforat de l’ocell.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





AQUÍ, LO ABYECTO




Aquí, el tropel de la tarde y el subsuelo de los armarios. Aquí, nosotros, en el firmamento de las colillas y el humo pulverizado de las sombras. Aquí, lo abyecto vuelto aguja y la asfixia incontenible: el gusano en desbandada muerde la desolación de la carne; el único lugar en sosiego del país es el féretro. (A veces, hasta tu cuerpo resulta inseguro por el luto que guardamos. Absurdo, además, por esa mortaja de nostalgia que conjetura en medio de la cópula.)

En nuestra geografía sólo van quedando las sombras y el recuento de los muertos y el frío entre caballos de sangre.

Rotas las calles, vaciada la alegría, el grito del aire, nos queda para consuelo, la orfandad y su arcaísmo de verrugas.

Las entrañas fosilizadas muerden la respiración y la niebla que no acaba de disolverse. Sé, entonces, que no podemos ver a través del ojo de sal, ni aun quitándole el moho a la almohada, ni entibiando el nido perforado del pájaro.
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

miércoles, 21 de noviembre de 2018

PUNT D’EBULLICIÓ

Imagen FB de Pere Bessó






PUNT D’EBULLICIÓ




Davall del silenci la flama animal de la follia, l’ocell que degota en la sang com un maniquí. Fosos els desigs el polsim de cendra damunt de la multitud de caps de l’horitzó. Pel que sembla s’obri el cos sanguinolent de les finestres, cadascuna de les breus desgràcies que patim.

Alguns erms fossilitzats oscil·len en els esquelets de les temples. Sent el llançaflames desprendre’s del cos de la nuesa d’aquella olla de zinc del vertigen.

És indiscutible l’esperit subjugant de la gàbia penya-segada de les tempestes. El llarg litoral de l’insòlit devorat com una hòstia. Acaricie randes de foc en l’ala de l’estiu.

Giren las libèl·lules de l’exsudació al voltant del món. Els clarobscurs són innombrables en el ramat de mar que entapissa els interiors.

Crema el punt d’ebullició en el buit. En el balanceig del magnetisme, s’imanten els camins del jardí.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





PUNTO DE EBULLICIÓN




Debajo del silencio la llama animal de la locura, el pájaro que gotea en la sangre como un maniquí. Fundidos los deseos el polvillo de ceniza sobre la multitud de cabezas del horizonte. Al parecer se abre el cuerpo sanguinolento de las ventanas, cada una de las breves desgracias que padecemos.

Algunos páramos fosilizados oscilan en los esqueletos de las sienes. Oigo el lanzallamas desprenderse del cuerpo de la desnudez de aquella olla de cinc del vértigo.

Es indiscutible el espíritu subyugante de la jaula acantilada de las tempestades. El largo litoral de lo insólito devorado como una hostia. Acaricio encajes de fuego en el ala del verano.

Giran las libélulas de la exudación alrededor del mundo. Los claroscuros son innumerables en el rebaño de mar que tapiza los interiores.

Arde el punto de ebullición en el vacío. En el balanceo del magnetismo, se imantan los caminos del jardín.


Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

martes, 20 de noviembre de 2018

I TANMATEIX, FERIDA

Imagen Pinterest





I TANMATEIX, FERIDA




M’estimbe al teu pit, en el punt cardinal del teu melic: imagine les batalles enormes de cada succés amb la seua agonia. De vegades inagafable aquest prendre’t de l’alé, i mossegar el parpelleig xifrat o desbocat del teu avenç. Inflat el batall enmig de les cuixes, la resta és desmesura. I ferida el record inexorable de la teua geografia. (Pense ja en la llunyania i és una gàbia la teua ombra que desboca la meua memòria.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





Y SIN EMBARGO, HERIDA




Me despeño en tu pecho, en el punto cardinal de tu ombligo: imagino las batallas enormes de cada suceso con su agonía. A veces inasible este asirte del aliento, y morder el parpadeo cifrado o desbocado de tu sima. Henchido el badajo entre los muslos, lo demás es desmesura. Y herida el recuerdo inexorable de tu geografía. (Pienso ya en la lejanía y es una jaula tu sombra que desboca mi memoria.)
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga