viernes, 12 de octubre de 2018

INSTANTS MUTILATS

Imagen FB de Pere Bessó





INSTANTS MUTILATS




Ens envaeix la nit tenaç i sigilosa, la sang oculta als dolors del costat, les veus sempre diferents de la terra. Callen a estones les aigües abstretes, però no deixa de fluir el batec calcinat de les fulles, ni aquesta florescència trencada dels espectres. Hi ha desigs d’inventar-te més enllà de les enfiladissses, més enllà de la crida i celebració de la mort. Ací sagnen els excusats la seua pètria porfídia de ritual cec. 

Mossega el fred amb els seus enormes cascos. Enmig de les entranyes, aquest animal somort de peixos sense parpelles. 

A estones, braços i paraules són imaginaris: només la sal corcada al centre fosc del melic i les despulles de la concavitat de la tardor. I la pell improbable de la set.

En tots els instants mutilats, l’alé deixa de ser epifania. Res no conec del cos desbrancat, ni de la illada corroïda després de l’ardiment: al capdavall el vent s’ocupa de rentar la memòria.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





INSTANTES MUTILADOS




Nos invade la noche tenaz y sigilosa, la sangre oculta en los dolores del costado, las siempre distintas voces de la tierra. Callan a ratos las aguas ensimismadas, pero no deja de fluir el latido calcinado de las hojas, ni esa florescencia rota de los espectros. Hay deseos de inventarte más allá de las enredaderas, más allá de la llamada y celebración de la muerte. Aquí sangran los retretes su pétrea porfía de ritual ciego. 

Muerde el frío con sus enormes cascos. En medio de las entrañas, ese animal mortecino de peces sin párpados. 

A ratos, brazos y palabras son imaginarios: sólo la sal carcomida en el centro oscuro del ombligo y los despojos de la concavidad del otoño. Y la piel improbable de la sed.

En todos los instantes mutilados, el aliento deja de ser epifanía. Nada conozco del cuerpo desramado, ni del ijar corroído después del ardimiento: al cabo el viento se ocupa de limpiar la memoria.


Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

jueves, 11 de octubre de 2018

DESENLLUSTRAMENT

Imagen FB de Pere Bessó






DESENLLUSTRAMENT




Res no naix d’aquest incendi de flautes del sigil. Tampoc de la dansa de la molsa que s’apropia de la gola. (Si de cas, la poma enverinada prolongada en la llengua), o aquella fosca finestra convidada a ser part dels cementiris, o d’un calabós. Sempre es fa de nit en la rosa de sang del terror.

Caus, de sobte, en els filats del desenllustrament, esvaïda en una nuesa sinuosa. Jo, dolent dels biaixos del temps, de la taula avergonyida i del llit buit.

Un no pot confiar en els peixos de cendra, ni en l’alé endurit del furor, ni en les alegries sebolides al coixí, ni en el sexe primmirat dels insectes.

En la plenitud de la teua ombra, les frontisses groguenques dels canelobres i les aigües de filferro de puntetes. 

Ara tinc ossos abstrets com antesala enfollida d’exèquies i una alenada de pellams humits. Allò era l’amàs de l’infern.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ






DESLUSTRE




Nada nace de ese incendio de flautas del sigilo. Tampoco de la danza del musgo que se apropia de la garganta. (Si acaso, la manzana envenenada prolongada en la lengua), o aquella oscura ventana convidada a ser parte de los cementerios, o de un calabozo. Siempre anochece en la rosa de sangre del terror.

Caes, de pronto, en las alambradas del deslustre, desvanecida en una desnudez sinuosa. Yo, doliente de los sesgos del tiempo, de la mesa avergonzada y de la cama vacía.

Uno no puede confiar de los peces de ceniza, ni del aliento endurecido de la saña, ni de las alegrías sepultadas en la almohada, ni del sexo meticuloso de los insectos.

En la plenitud de tu sombra, los goznes amarillentos de los candelabros y las aguas de alambre en puntillas. 

Ahora tengo huesos ensimismados como antesala enloquecida de exequias y una bocanada de pelambres húmedas. Aquello era el amasijo del infierno.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

miércoles, 10 de octubre de 2018

MARXA IMMÒBIL

Imagen FB de Pere Bessó





MARXA IMMÒBIL




Des del riu que transcorre immòbil, els incendis suspesos entre les mans i aquella mena d’intimitat embriagada enmig d’un cel advers d’ocells. La nit que flameja és només una altra ombra on se reescriuen els talussos de l’alé. En bescanvi dels meus somnis, el desordre de la fullaraca, la muda intempèrie dels claus. (En la memòria nua naixen violes lívides, suspeses en els cellers dels ulls. Amortallades pel buit que propicien els freds més adustos.)

Avantatjada la ventada de la posteritat, el món en l’ensopegada de les paraules, el colp de la vella pluja dels fèretres, l’aguait extrem de l’abisme.

Al tall dels noms que gotegen, compte les llunyanies i tot el que es refusa a ser porta. —Un dia ja no hi serem, però en l’altra riba, de segur que hi haurà silencis i també assassins a sou irrompent en la casa.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





MARCHA INMÓVIL




Desde el río que transcurre inmóvil, los incendios suspendidos entre las manos y aquella suerte de intimidad embriagada entre un cielo adverso de pájaros. La noche que llamea, es sólo otra sombra donde se reescriben los taludes del aliento. A cambio de mis sueños, el desorden de la hojarasca, la muda intemperie de los clavos. (En la memoria desnuda, nacen alhelíes cárdenos, suspendidos en las bodegas de los ojos. Amortajados por el vacío que propician los fríos más adustos.)

Aventajado el ventarrón de la posteridad, el mundo en el traspié de las palabras, el golpe de la vieja lluvia de los féretros, el acecho extremo del abismo.

Al filo de los nombres que gotean, cuento las lejanías y todo lo que se rehúsa a ser puerta. —Un día ya no seremos, pero en la otra orilla, de seguro habrá silencios y también asesinos a sueldo irrumpiendo en la casa.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

martes, 9 de octubre de 2018

MUR A LES FOSQUES

Imagen FB de Pere Bessó






MUR A LES FOSQUES




En la llum del pit, les mil batalles del vent. L’horitzó que s’alça com si interpel·lara els sentits. Mai no acaba la set dels espills, ni la sal fosa en el mocador: portem incendis congelats als muscles i sang de carnisseries endèmiques. Dansa la nuesa damunt de la pedra que creix en les depredacions. Després de tot, el mur de la nafra és lenta agonia, riu d’interminables cadenes, ara vençuda en l’ull del voltor.

L’embalum de la nit despulla els vitralls: i així, a les fosques, la memòria. No res més ferotge que llegir la brasa quan es dessagna sense saber que el crit mossega la deshora. I tornar al caos de la rosa incolora una vegada darrere de l’altra…

I obligar-nos a dissoldre els colors de la tempesta, o despullar els bocinets d’odi que espurnegen als ulls. O cremar en aquell pit primer de l’aurora.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





MURO A OSCURAS




En la luz del pecho, las mil batallas del viento. El horizonte que se alza como interpelando los sentidos. Nunca acaba la sed de los espejos, ni la sal derretida en el pañuelo: llevamos incendios congelados en los hombros y sangre de carnicerías endémicas. Danza la desnudez sobre la piedra que medra en las depredaciones. Después de todo, el muro de la llaga es lenta agonía, río de interminables cadenas, altar vencido en el ojo del buitre.

El bulto de la noche despoja los vitrales: y así, a oscuras, la memoria. Nada más fiero que leer la brasa cuando se desangra sin saber que el grito muerde la deshora. Y volver al caos de la rosa incolora una y otra vez…

Y obligarnos a disolver los colores de la tormenta, o desnudar los pedacitos de odio que centellean en los ojos. O arder en aquel pecho primero de la aurora.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga