domingo, 2 de septiembre de 2018

FALSA BEATITUD

Imagen FB de Pere Bessó






FALSA BEATITUD




Res no passà de l’escanyolida beatitud del prohibit. En va les aigües líquides. No-res, excepte l’infern travessant la negació dels panys, la mortalitat espaiada del vacu, la sospita en la sobretaula de la flassada.

Aquella arquitectura, sense dissimul tallava la respiració i ofegava els perímetres de l’alegria: mancava de llenguatge el silenci, mentre la tendresa parlava de la fam i es cobria en l’inert.

En el concert de la pròpia ceguesa, el desconcert immaculat fins a assaciar-se: cada boca plorava en els escapularis, somiava un tren interminable damunt de les aigües, de vegades, només una llunyania desviscuda.

(Supose que de vegades és millor morir tot sol, morir cap a dins el somiat, amb l’empremta remuntant el camí. Ja no sé si l’espill té ànima, o si el crit de les campanes és transitori com les arenes escampades al tòrax.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





FALSA BEATITUD




Nada pasó de la enclenque beatitud de lo prohibido. En vano las aguas líquidas. Nada era, salvo el infierno atravesando la negación de las cerraduras, la mortalidad espaciada de lo vacuo, la sospecha en la sobremesa de la cobija.

Aquella arquitectura, sin disimulo cortaba la respiración y ahogaba los perímetros de la alegría: carecía de lenguaje el silencio, mientras la ternura hablaba del hambre y se cubría en lo inerte.

En el concierto de la propia ceguera, el desconcierto inmaculado hasta saciarse: cada boca lloraba en los escapularios, soñaba un tren interminable sobre las aguas, a veces, sólo una lejanía desvivida.

(Supongo que a veces es mejor morir a solas, morir hacia dentro lo soñado, con la huella remontando el camino. Ya no sé si el espejo tiene alma, o si el grito de las campanas es transitorio como las arenas esparcidas en el tórax.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

EL CEC

Imagen FB de Pere Bessó





EL CEC




El cec transita pels pètals diminuts del violer,
pero ací troba un abisme al voltant del seu gaiato.
Expel·leix el seu alé de tabac fins dessagnar-se a la nit.
A través de les seues espatles passa una hamaca de llum fermentada:
en solitari li creixen les ales de l’ocell i les plomes de l’arc del cel.
Mai no deixa de ser un clown desafiant les antenes líquides
de les papallones, i les engrunes menyspreades,
les ganyotes de les libèl·lules que cauen en el seu tòrax.

Transita els alambins de l’hivern i els flascons d’analgèsics
de la còpula, els infants ombrívols del misteri,
i fins i tot el murmuri giratori dels llumins.
En el peix de les ebullicions, el balanceig estàtic de les llàgrimes,
i el fals bosc del Paradís.

Calla la demesia del granit amb el mal d’ull dels somriures.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




EL CIEGO




El ciego transita sobre los pétalos diminutos del alhelí,
pero ahí encuentra un abismo alrededor de su cayado.
Lanza su aliento de tabaco hasta desangrarse, sobre la noche.
A través de sus hombros pasa una hamaca de luz fermentada:
en solitario le crecen las alas del pájaro
y las plumas del arco iris.
Jamás deja de ser un clown desafiando las antenas líquidas
de las mariposas, y las migajas desdeñadas, las muecas
de las libélulas que caen en su tórax.
Transita los alambiques del invierno y los frascos de analgésicos
de la cópula, los niños lúgubres del misterio,
y hasta el murmullo giratorio de los fósforos.
En el pez de las ebulliciones, el balanceo estático de las lágrimas,
y el falso bosque del Paraíso.

Calla la demasía del granito con el mal de ojo de las sonrisas.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

sábado, 1 de septiembre de 2018

LLINDAR INÚTIL

Imagen FB de Pere Bessó






LLINDAR INÚTIL




En l’alta nit, els esquinçalls de l’hivern i aquest oracle de la respiració a borbolls: només falta la destral per a avançar-me al remot. (Ara, l’única veritat són les parets fosques llostrejades en la carn. No hi ha salvació per a les llànties.)

Cada ull balafia les finestres, sense deixar ni tan sols sa i estalvi el son. 

L’esquelet de la violència, té cicatrius i racons amargs: a estones és l’engany el que aliena la destil·leria dels jardins. Furgue en la meua pròpia ignorància fet ja el taüt de la gangrena.

Al llindar de l’ala, aquestes reverberacions de l’ombra: la sal demacrada en el deliri de la meua memòria.

Només resta l’irremeiable de la mendicitat.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





UMBRAL INÚTIL




En la alta noche, los jirones del invierno y ese oráculo de la respiración a borbotones: sólo falta el hacha para anticiparme a lo remoto. (Ahora, la única verdad son las paredes oscuras amanecidas en la carne. No hay salvación para las lámparas.)

Cada ojo estropea las ventanas, sin siquiera dejar a salvo el sueño.

El esqueleto de la violencia, tiene cicatrices y rincones amargos: a ratos es el engaño el que enajena la destilería de los jardines. Escarbo en mi propia ignorancia ya hecho el ataúd de la gangrena.

En el umbral del ala, esas reverberaciones de la sombra: la sal demacrada en el delirio de mi memoria.

Nada queda sino lo irremediable de la mendicidad.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga


jueves, 30 de agosto de 2018

SOLEDAT PRÒPIA

Imagen FB de Pere Bessó





SOLEDAT PRÒPIA




Des dels marges esparsos del vent, cec, desfaig les meues pròpies soledats: mai no sabí si hi hagué pila baptismal que rentara l’animal acumulat que arrossegue a la meua esquena. Sé per compte propi de les esquerdes del tuguri i l’estridència. Sé de la circumcisió de dunes en el cossí de les meues mans i en les parets de llum destruïdes dels meus ulls.

Enmig de l’excessiu, la trencadura de les concavitats i el ressò apagat buscant el seu refugi.

Ací, en el diàmetre de l’horitzó, les lentes esquenes dels morts i l’ensopegada sòrdida dels somnis.

Davant del desvari que em propicien les voltes i les pregàries, els braços, llavors, de la letargia: damunt del paper, tota l’aprehensió de les evocacions i la humitat dels armaris.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SOLEDAD PROPIA




Desde las márgenes dispersas del viento, ciego, deshago mis propias soledades: jamás supe si hubo pila bautismal que lavara al animal acumulado que arrastro en mi espalda. Sé por cuenta propia de las hendiduras del tugurio y la estridencia. Sé de la circuncisión de dunas en el cuenco de mis manos y en las paredes de luz destruidas de mis ojos.

En medio de lo excesivo, la quebradura de las concavidades y el eco apagado buscando su refugio.

Ahí, en el diámetro del horizonte, las lentas espaldas de los muertos y el traspiés sórdido de los sueños.

Ante el desvarío que me propician las bóvedas y las plegarias, los brazos, entonces del letargo: sobre el papel, toda la aprehensión de las evocaciones y la humedad de los armarios.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga