OMBRA ESCULPIDA

Imagen FB de Pere Bessó

OMBRA ESCULPIDA

Com l’ungla de mar en la meua demència, els ofecs somorts en la nit groga del camí descarnat. Somie en els oblits mentre explore en els meus malsons. (Res no reposa en la botzina de les andanes, ni en la vessant dels depredadors del temps, tampoc en els drenatges del cos pòstum.)

Els meus ulls a punt de desvetlar les seues clarividències: des del sens fi, l’inframón amb els seus pòmuls saltats. 

(S’ha ennegrit l’ombra a la riba de l’alé: creus, làpides, núvols i ulls cecs que s’agenollen al pedestal de la boirina. El cel és només una altra fal·làcia per a la verema al carrer.)

El batec esculpit té el do de làpida postrera. O aquesta coartada imaginada del conspirador enmig d'incomptables llàgrimes.

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SOMBRA ESCULPIDA

Como la uña de mar en mi demencia, los ahogos mortecinos en la noche amarilla del camino descarnado. Sueño en los olvidos mientras exploro en mis pesadillas. (Nada reposa en la bocina de los andenes, ni en la vertiente de los depredadores del tiempo, tampoco en los drenajes del cuerpo póstumo.)

Mis ojos están a punto de desvelar sus clarividencias: desde el sinfín, el inframundo con sus pómulos saltados. 

(Se ha ennegrecido la sombra a la orilla del aliento: cruces, lápidas, nubes y ojos ciegos que se arrodillan al pedestal de la neblina. El cielo es sólo otra falacia para la vendimia en la calle.)

El pálpito esculpido tiene el don de lápida postrera. O esa coartada imaginada del conspirador en medio de incontables lágrimas.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

©André Cruchaga

REGISTRERINGAR

Imagen de la red

REGISTRERINGAR

Evigheten tvingar oss att leva nattens floder och dricka askarnas rester som finns i minnet. ( Plötsligt, all skräck är skrivet på nattens väggar.)

Tiden är skulpterad i våran skelett: varje dag det visar till oss grimas i spegeln: en sida av saliv dämpar tystnad.

— Du har gått in i tunnlarnas röst; grammatiken faller när ljuset löser sig. Luften varar en stund, inte så absurt.

I tidens tomrum, vi är bara ett eco, samma samtidiga sätt av drömmar i spegeln.

Endast i demens hittar jag mening till det öppna.

Från dikter del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

Poema en idioma sueco de André Cruchaga
Traducción Cándida Pedersen

INSCRIPCIONES

La perpetuidad nos obliga a vivir los ríos de la noche y a beber los vestigios de ceniza que hay en la memoria. (De pronto, todo el horror está escrito en las paredes de la noche.)

El tiempo se esculpe en nuestros huesos: cada día nos hace muecas en el espejo: una página de saliva enmudece los silencios.

—Vos, has entrado a esa voz de los túneles; cae la gramática al disolverse la luz. El aire dura un instante, no así los absurdos.

En los vacíos del tiempo, somos apenas un eco, esa misma forma, simultánea de los sueños en el espejo.

Sólo en la demencia le encuentro sentido a la intemperie.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

© André Cruchaga

INSCRIPCIONS

Imagen FB de Pere Bessó

INSCRIPCIONS

La perpetuïtat ens obliga a viure els rius de la nit i a beure els vestigis de cendra que hi ha en la memòria. (De sobte, tot l’horror s’escriu en les parets de la nit.)

El temps s’esculpeix en els nostres ossos: cada dia ens fa ganyotes a l’espill: una pàgina de saliva emmudeix els silencis.

—Tu has entrat en aquesta veu dels túnels; cau la gramàtica en dissoldre’s la llum. L’aire dura un instant, però no així els absurds.

En els buits del temps, som tot just un eco, aquesta mateixa forma simultània dels somnis a l’espill.

Només en la demència trobe sentit a la intempèrie.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

INSCRIPCIONES

La perpetuidad nos obliga a vivir los ríos de la noche y a beber los vestigios de ceniza que hay en la memoria. (De pronto, todo el horror está escrito en las paredes de la noche.)

El tiempo se esculpe en nuestros huesos: cada día nos hace muecas en el espejo: una página de saliva enmudece los silencios.

—Vos, has entrado a esa voz de los túneles; cae la gramática al disolverse la luz. El aire dura un instante, no así los absurdos.

En los vacíos del tiempo, somos apenas un eco, esa misma forma, simultánea de los sueños en el espejo.

Sólo en la demencia le encuentro sentido a la intemperie.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

©André Cruchaga

BONYS

Imagen FB de Pere Bessó

BONYS

Al cap i a la fi, la mire fins a les vísceres, confinat en la felicitat dels meus absoluts. (Però també és cert que sovint agonitzem sense conèixer el Paradís. Supose que això ens manté vius o perduts.)

Sovint resulta quasibé una confidència parlar de l’ànima. O dels forats que li donen sentit a la impotència. A l’interior desesperat, uns altres somnis furguen en les parcel·les de la consciència.

Un, per cert, s’ensabona d’ombres i jeraquitza l’olfacte.

Hi ha auguris que es poden amarrar en els albellons, enmig de tantes veus amuntegades o carrerons sinuosos pels quals transita diàriament el murmuri.

Hui, tan sols és ombra el poquet de llum que s’escola per les escletxes. (La treta de polleguera ens mossega amb els seus llargs ossos de pluja.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ABOLLADURAS

Al fin y al cabo, la miro hasta las vísceras, confinado en la felicidad de mis absolutos. (Pero también es cierto que a menudo agonizamos sin conocer el Paraíso. Supongo que ello nos mantiene vivos o perdidos.)

Con frecuencia resulta casi una confidencia hablar del alma. O de los agujeros que le dan sentido a la impotencia. En el interior desesperado, otros sueños hurgan en las parcelas de la conciencia.

Uno, por cierto, se enjabona de sombras y jerarquiza el olfato.

Hay augurios que se pueden amarrar en los tragantes, en medio de tantas voces amontonadas o callejones sinuosos por los cuales transita diariamente el murmullo.

Hoy, sólo es sombra el poquito de luz que se cuela a través de las rendijas. (El desquicio nos muerde con sus largos huesos de lluvia.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

© André Cruchaga