ANATOMIA DEL PARRAC

Imagen FB de Pere Bessó

ANATOMIA DEL PARRAC

A les ciutats inhabitades i cansades del seu drama grinyolen les impostures de les teranyines, o els carrers amb burilles: ací manquen de semàfors les excavacions i de llum, els reflectors. Tampoc no hi ha rosada, excepte el riu de pixum que obri el seu propi llit.

Al voltant de les paraules espaventades se consagra l’últim sopar. Així corren les xicones enmig del tumult.

Sempre sóc davant de la insolència de les boirines insípides de la misericòrdia.

(Però, és clar, un sempre està abrasant la farsa, la plenitud de les frustracions i aquest regueró d’incandescències remotes: de vegades, és tan sols el panteix abissal de les aigües que em sosté.)

En la ambigüitat de la son, la decrepitud de la misèria.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ANATOMÍA DEL ANDRAJO

En las ciudades inhabitadas y cansadas de su drama rechinan las imposturas de las telarañas, o las calles con colillas: ahí carecen de semáforos las excavaciones y de luz, los reflectores. Tampoco hay rocío, salvo el río de orina que abre su propio cauce.

Sobre las palabras despavoridas se consagra la última cena. Así corren las muchachas en medio del tumulto.

Siempre estoy frente a la insolencia de las neblinas insípidas de la misericordia.

(Pero claro, uno siempre está abrasando la farsa, la plenitud de las frustraciones y este reguero de incandescencias remotas: a veces, es sólo el jadeo abisal de las aguas el que me sostiene.)

En la ambigüedad del sueño, la decrepitud de la miseria.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

©André Cruchaga

NU VET VI DET

Imagen: Pinterest

NU VET VI DET

I minnet, bara ångorna, kvävningen och slöjan av nattens grå trädgårdar. (Bara misstanken från den utgrävda sprickan , de blodlösa utsvängningarna från kvävningen och den handikappad glädjen i ögonen.)

I minnet, försvagade världen och den noggranna skalpellen öppnar de förlorade dagarnas arv.

Hur förstår man klockan som aldrig minskar på denna resa av oföränderliga stationer? Kalcinerade nålar som fåglar, de stavar andan bredvid munstyckets tjocklek.

- I dina händer ögonblick ingen arbetar, varken i luftens levande fönster eller i den grönsaksdörren av flygningen.

(På eftermiddagen, också från minnet, den höga natten stryper på knäna. Det är säkert, där, vilse, det härdade liket av det skeppsbrotna. )

Från dikter del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

Poema en idioma sueco de André Cruchaga
Traducción: Cándida Pedersen

AHORA LO SABEMOS

En la memoria, sólo los vahos, la asfixia y el letargo de los jardines grises de la noche. (Apenas la sospecha del resquicio excavado, las emanaciones exangües del sofoco y la alegría inhabilitada en los ojos.)

En la memoria, el mundo desleído y el bisturí minucioso abriendo la herencia de los días perdidos.

¿Cómo entender al reloj que nunca decrece en este viaje de estaciones invariables? Alfileres calcinados como pájaros, deletrean el aliento junto a la espesura de la boca.

—En el instante de tus manos, nadie obra, ni en la ventana vívida del aire, ni en aquella puerta vegetal del vuelo.

(En la tarde, también de la memoria, la alta noche ahorca las rodillas. Seguramente, ahí, perdido, el cadáver endurecido de los náufragos.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

© André Cruchaga

Imagen: Pinterest

ARA HO SABEM

Imagen FB de Pere Bessó

ARA HO SABEM

En la memòria, només el bafs, l'asfíxia i la letargia dels jardins grisos de la nit. (Tot just la sospita del badall excavat, les emanacions exangües de la sufocació i l’alegria inhabilitada als ulls.)

En la memòria, el món deixatat i el bisturí primmirat obrint l’herència dels dies perduts.

Com entendre el rellotge que mai no minva en aquest viatge d’estacions invariables? Agulles de cap calcinades com ocells, lletregen l’alé al costat de l’espessor de la boca.

—En l’instant de les teues mans, ningú no obra, ni en la finestra vívida de l’aire, ni en aquella porta vegetal del vol.

(En la vesprada, també de la memòria, l’alta nit penja els genolls. Amb seguretat, ací, perdut, el cadàver endurit dels nàufrags.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

AHORA LO SABEMOS

En la memoria, sólo los vahos, la asfixia y el letargo de los jardines grises de la noche. (Apenas la sospecha del resquicio excavado, las emanaciones exangües del sofoco y la alegría inhabilitada en los ojos.)

En la memoria, el mundo desleído y el bisturí minucioso abriendo la herencia de los días perdidos.

¿Cómo entender al reloj que nunca decrece en este viaje de estaciones invariables? Alfileres calcinados como pájaros, deletrean el aliento junto a la espesura de la boca.

—En el instante de tus manos, nadie obra, ni en la ventana vívida del aire, ni en aquella puerta vegetal del vuelo.

(En la tarde, también de la memoria, la alta noche ahorca las rodillas. Seguramente, ahí, perdido, el cadáver endurecido de los náufragos.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

© André Cruchaga

POSTAL

Imagen Pinterest

POSTAL

Es inútil la porta tancada de les setmanes i aquest afonar-me en els vells carrers de la nostàlgia: en cada pluja, els peixos desclavats del silenci i la pell que grinyola en el bolic.

Una postal rosega els meus pensaments repleta de sutge i lletres nàufragues: sempre és així quan un sobreviu a tantes nits penjant tombes en les dents.

Maldestre el pany quan fan mal les costelles i l’argent viu subterrani clava les dents en els braços. Sempre resulta infame el contrallum dels aquaris i l’ull escorxat dels buits.

En el fons, tota incandescència es torna invisible. Tampoc no hi ha redempció en la convalescència dels ulls.

I què dir de les trepidacions insolubles. Allò fou un altre eixugament en el llenguatge del temps.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

POSTAL

Es inútil la puerta cerrada de las semanas y este hundirme en las viejas calles de la nostalgia: en cada lluvia, los peces desclavados del silencio y la piel que rechina en el petate.

Una postal mordisquea mis pensamientos repleta de hollín y letras náufragas: siempre es así cuando uno sobrevive a tantas noches colgando tumbas en los dientes.

Torpe la cerradura cuando duelen las costillas y el azogue subterráneo dentellea en los brazos. Siempre resulta infame el contraluz de los acuarios y el ojo desollado de los vacíos.

En el fondo, toda incandescencia se torna invisible. Tampoco hay redención en la convalecencia de los ojos.

Y qué decir de las trepidaciones insolubles. Aquello fue otro dreno en el lenguaje del tiempo.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

© André Cruchaga