domingo, 29 de mayo de 2016

PAISATGES AMB INCENDIS

Imagen cogida de la red





PAISATGES AMB INCENDIS




Veiem els incendis, però en realitat no són els incendis acostumats.
Què és fals, advertesc, després de tot? 
En quina foscor veig les mans com ocells, en quina llum el cec llig 
el seu instint, els trens del paisatge fundacional, la soledat amb la seua pregona companyia, immòbil el carrer amb el seu metall de cicatrius?
─Ningú no és exempt dels ulls de la setmana, ni de l’imminent despulla.
A voltes podem ser aqueixa mena de besllum enmig de la foscor: sempre cremen els peus al voltant dels cresols;
tot nu en l’avidesa, cec d’incendis absoluts.
Busque la finestra que em banye d’aire, que l’ull mossegue els impossibles 
del vent, les diminutes dents de llum damunt de la fusta.
No sabem quin ocell enfolleix al nostre costat, desesperat de destí 
i mort, sublevat en la declaració del fred. 
També hi ha incendis en les aigües esparses en la cara.
També la memòria evoca murs i trens i ocells verds damunt del núvol 
de la gespa i glopades de llum que de sobte blanquegen ossos i ninetes. 
Ens cenyim o adscrivim a certs paisatges, a aqueixa foscor del foc, dolça porció d’al·legories invisibles.
Els meus paisatges amb incendis són ombrívols: medite en els buits que deixen 
els ulls quan desfan el rovell. (Tot és espectral en la confusió 
de la meua consciència, en el sender de destrucció que mossega como un joc salvatge. Potser l’udol serà set eterna en el foc furtat.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PAISAJES CON INCENDIOS




Uno ve los incendios, pero en realidad no son los incendios acostumbrados.
¿Qué es falso, advierto, después de todo? 
¿En qué oscuridad veo las manos como pájaros, en qué luz el ciego lee 
su instinto, los trenes del paisaje fundacional, la soledad con su profunda 
compañía, inmóvil la calle con su metal de cicatrices?
─Nadie está exento de los ojos de la semana, ni del inminente despojo.
Uno a veces puede ser esa suerte de destello en medio de la oscuridad: siempre 
arden los pies alrededor de los candiles;
desnudo en la avidez, ciego de incendios absolutos.
Busco la ventana que me bañe de aire, que el ojo muerda los imposibles 
del viento, los diminutos dientes de luz sobre la madera.
Uno no sabe qué pájaro enloquece junto con uno, desesperado de destino 
y muerte, sublevado en la declaración del frío. 
También hay incendios en las aguas esparcidas en la cara.
También la memoria evoca muros y trenes y verdes pájaros sobre la nube 
del césped y bocanadas de luz que de pronto blanquean huesos y pupilas. 
Uno se ciñe o adscribe a ciertos paisajes, a esa oscuridad del fuego, dulce porción 
de invisibles alegorías.
Mis paisajes con incendios son sombríos: medito en los huecos que dejan 
los ojos cuando deshacen la herrumbre. (Todo es espectral en la confusión 
de mi conciencia, en el sendero de destrucción que muerde como un juego salvaje. 
Quizá el aullido sea sed eterna en el fuego robado.)
Barataria, 2016

sábado, 28 de mayo de 2016

AMPLIACIÓ DEL CAMÍ

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





AMPLIACIÓ DEL CAMÍ




És l’altre camí de l’ampliació del vent, la llibertat perillosa de la follia.
Durant molts anys l’única prevalència ha sigut la farsa.
A voltes se’ns acosta la bèstia amb totes les seues nostàlgies juntes, es baden
els imaginaris, massa renglons té la caritat de la nit.
Massa voltes amb ninetes cegues, massa ulls estrets en el buit.
Fa mal la illada en el bocarrer de la pols, mortal potser com l’univers;
l’ala del batec espars en el gorg alt de la boca,
també la nuesa de la mort enmig de les mans, la foscor de la ranera buscant 
la tendresa, els altres rostres que tremolen en la memòria.
Per aquesta banda de la duresa del granit, el mateix manicomi i les seues 
                                                                                                                            [figuracions,
els kilòmetres de llavors estufats, clínics en l’udolament.
Davant de tots aquests laberints, sempre mossegue les vèrtebres de la terra,
Però mai no escarmente d’aqueix esquinç que provoca l’abisme.
(Què puc dir ací de totes les pors, de tantes nits penjades
de les temples, dels genolls que no caben en les butxaques?
Què puc dir de tots els que partim al costat de tants malsons?
Al capdavall, quants somriures tenen les setmanes, un nosaltres en el muntó 
de matinades del fred? Ja no sé si ampliem o reduïm els camins.
Tampoc no sé si l’infinit és infinit quan l’ombra és l’arma blanca 
del paisatge, i no hi ha estovalles com flors en el suc.)

Al llarg de les dents, mossegue els focs creixents de la llengua.
Només sé que en l’espill s’acaba sent l’altre espill blanc del sanglot.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AMPLIACIÓN DEL CAMINO




Es el otro camino de la ampliación del viento, la libertad peligrosa de la locura.
Durante muchos años la única prevalencia ha sido la farsa.
A veces se nos arrima la bestia con todas y sus nostalgias juntas, se quiebran 
los imaginarios, demasiados renglones tiene la carudad de la noche.
Demasiadas bóvedas con pupilas ciegas, demasiados ojos estrechos en el vacío.
Duele el ijar en la bocacalle del polvo, mortal acaso como el universo;
el ala del pálpito derramado en el remanso alto de la boca,
también la desnudez de la muerte entre las manos, la oscuridad del estertor 
buscando la ternura, los otros rostros que tiemblan en la memoria.
Por este lado de la dureza del granito, el mismo manicomio y sus figuraciones,
los kilómetros de entonces ahuecados, clínicos en el aullido.
Ante todos estos laberintos, siempre muerdo las vértebras de la tierra,
pero nunca escarmiento de ese desgarrón que provoca el abismo.
(¿Qué puedo decir aquí de todos los miedos, de las tantas noches colgadas 
de las sienes, de las rodillas que no caben en los bolsillos?
¿Qué puedo decir de todos los que partimos junto a tantas pesadillas?
Al final, ¿cuántas sonrisas tienen las semanas, un nosotros en el montón 
de madrugadas del frío? Ya no sé si ampliamos o reducimos los caminos.
Tampoco sé si el infinito es infinito cuando la sombra es el arma blanca 
del paisaje, y no hay manteles como flores en el zumo.)

A lo largo de los dientes, muerdo los fuegos crecientes de la lengua.
Sólo sé que en el espejo, uno acaba siendo el otro espejo blanco del sollozo.
Barataria, 2016

viernes, 27 de mayo de 2016

IMPOSSIBLES CONSTANTS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




IMPOSSIBLES CONSTANTS




Sonen dolgudes les ombres en les mans. Aquests impossibles de corpòria beatitud, mentre tot espai es tanca.
Per terra els peus cansats i a la deriva com la brasa febrosa de la brisa.
Damunt de les escates dels cercles trace les meues pròpies coordenades:
Hi ha un fil crucial en les parpelles, els vagues amors que sempre restaren
en el llindar de la negació de la pedra de la nit.
En la gola mai no s’acompleixen les profecies del temps,
Ni llostreja neta la falda dels ulls, ni se sosté el galop retallat pels trens,
ni la misèria deixa de ser llàgrima després de tot davant de la pell deshabitada,
ni la remota fulla de sal parla en el pit.
De vegades només vull canviar d’esquelet, en tal cas parle amb els morts.
També vull buidar l’infern dels miratges.
(Mossegar els litorals descampats de l’alé, deixar a banda la dura almoina
de l’infinit, mastegar la set fins que no recorde ja la fam.
Posar terra a les distàncies i acostar les veus i clausurar els mocadors.)

Més enllà dels nostres nassos, la soledat immola el tangible de les melodies.
Potser res no quedarà dels espills de brasa de les paraules esborrades;
desterrar les sufocacions és la sempreviva de les ocultes línies de la molsa.
Hi ha dies que avancen i mai no perseveren, dies que escapen de les mans
com l’escuma, dies cecs darrere de les finestres.
En el dolor gemegant de les meues feixugueses, piula la llum encegada.
Abans de l’èxtasi, posí la pàgina nua damunt de la superfície de la taula:
era elegant el secret i esplèndid el fulgor obert del principi.
Ningú no restava ofegat enmig de les vocals…

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



IMPOSIBLES CONSTANTES




Suenan dolientes las sombras en las manos. Esos imposibles de corpórea beatitud, mientras todo espacio se cierra.
Por la tierra los pies cansados y a la deriva como el ascua febril de la brisa.
Sobre las escamas de los círculos trazo mis propias coordenadas:
existe un filo crucial en los párpados, los vagos amores que siempre permanecieron 
en el umbral de la negación de la piedra de la noche.
En la garganta nunca se cumplen las profecías del tiempo,
ni amanece limpio el regazo de los ojos,
ni se sostiene el galope cercenado por los trenes,
ni la miseria deja de ser lágrima después de todo ante la piel deshabitada,
ni la remota hoja de sal habla en el pecho.
A veces sólo quiero cambiar de esqueleto, para tal caso hablo con los muertos.
También quiero vaciar el infierno de los espejismos.
(Morder los litorales descampados del aliento, apartar la dura limosna
del infinito, masticar la sed hasta ya no recordar el hambre.
Echarle tierra a las distancias y acercar las voces y clausurar los pañuelos.)

Más allá de nuestras narices, la soledad inmola lo tangible de las melodías.
Quizá nada quede de los espejos de ascua de las palabras borradas;
desterrar los sofocos es la siempreviva de las ocultas líneas del musgo.
Hay días que avanzan y nunca perseveran, días que escapan de las manos
como la espuma, días ciegos detrás de las ventanas.
En el dolor gimiente de mis torpezas, pía la luz enceguecida.
Antes del éxtasis, desnuda puse la página sobre la superficie de la mesa:
era elegante el sigilo y espléndido el fulgor abierto del principio.
Nadie pausaba ahogado en medio de las vocales…
Barataria, 2016


jueves, 26 de mayo de 2016

FIGURA DE LA NUESA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





FIGURA DE LA NUESA




En la fulla de dol que ens invadeix, tota la possible duresa dels ferros.
És fosca l’escorça de llenya que ens dibuixa la cendra.
Al seu voltant udolen els eucaliptus grisos al costat de les moltes estries de l’alé.
Cadascú descansa sobre les imatges de la seua pròpia nuesa;
Ningú no pot negar les ombres que acumula la consciència,
ni la respiració que obri els buits.
Hi ha tantes maneres lleus d’esmunvir-se per les andanes, 
i cremar en la gravitació de pedra dels armaris, 
en el foc de riu de les ninetes, en el gargall de la nit damunt del cos.
El món del cos té mons que no reeixen a veure els ulls a simple vista: 
des de la sobtosa fulla de l’arbre que cau i m’encega,
Fins a la navalla de vidre, o el rellotge d’aire en la gola, o l’oculta iliada 
del gemec. -Portem llargues dentes a la deriva, i brases convulses 
on no caben les mans, ni el paradís cristal·lí de la infantesa.
L’única túnica en el cos són els records i el frec de l’ocell cansat sobre les temples; 
la resta és la remor d’altres noms en la boca.
A través del revelat per ella, es coneix el pit remot
en què es recolza la forma humana que ens sosté, 
a vegades la salmorra que aplega a silenci. A vegades el desig llepant els braços.
La fugacitat és una altra mena de descendir als inferns, de saltar la finestra 
i esguitar-la de tot la bufada giratòria de les ninetes.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ






FIGURA DE LA DESNUDEZ




En la hoja de luto que nos invade, toda la posible dureza de los fierros.
Es oscura la cáscara de leña que nos dibuja la ceniza.
En derredor aúllan los eucaliptos grises junto a las tantas estrías del aliento.
Cada quien descansa sobre las imágenes de su propia desnudez;
nadie puede negar las sombras que acumula la conciencia,
ni la respiración que abre los vacíos.
Hay tantas formas leves de resbalar sobre los andenes, y arder en la gravitación 
de piedra de los armarios, en el fuego de río de las pupilas, en el escupitajo
de la noche sobre el cuerpo.
El mundo del cuerpo tiene mundos que no alcanzan a ver los ojos a simple vista: 
desde la súbita hoja del árbol que cae y me ciega,
hasta la navaja de vidrio, o el reloj de aire en la garganta, o el oculto ijar 
del quejido. ─Llevamos largos dientes a la deriva, y convulsas brasas 
donde no caben las manos, ni el paraíso cristalino de la infancia.
La única túnica en el cuerpo son los recuerdos y el roce del cansado pájaro sobre las sienes; lo demás es el murmullo de otros nombres en la boca.
A través de lo revelado por ella, uno conoce el remoto pecho 
en el que se recuesta la humana forma que nos sostiene, a veces la salmuera que llega a silencio. A veces el deseo lamiendo los brazos.
La fugacidad es otra forma de descender a los infiernos, de saltar la ventana 
y salpicarla de todo el soplo giratorio de las pupilas.
Barataria, 2016