lunes, 17 de marzo de 2014

ROBA

Imagen cogida de la red




ROBA




Quanta roba ens sobra en aquest deliri dels cossos en la golfa?
Quanta nuesa ens falta per a il·luminar les rajoles d’un temps
que ja no ens pertany, d’una paret que es gastà amb el grafits
en els dies més aspres de les puntes de cigarrets?
Per cert, en l’amfiteatre del somni, el cactus reviu cert desert:
Cada riba del possible sempre ens retorna nostàlgies, aquella saba
violenta de la brisa, la pira incendiada en ple hivern.
(Sovint soscava el camí, un comboi d’aigües buscant el penya-segat;
dec pensar que l’avidesa té els seus propis dits de sucre primitiu.)

Al redoblament de la història, el decor estableix paraules febrils,
com si els colps de pit foren part del deliri. En el comú de l’errada,
sempre el cos vessa el seu recel.
Ja aprendrem a no tirar la roba bruta i a fer-ne promontori
de resquills: tu i jo, creixent en les espècies del teatre…

"Roba" d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ 





ROPA




¿Cuánta ropa nos sobra en este desvarío de los cuerpos en el desván?
¿Cuánta desnudez nos falta para alumbrar las baldosas de un tiempo
que ya no nos pertenece, de una pared que se gastó con el grafiti
en los días más ásperos de las colillas?
Por cierto, en el anfiteatro del sueño, el cactus revive cierto desierto:
Cada orilla de lo posible siempre nos devuelve nostalgias, aquella savia
violenta de la brisa, la pira incendiada en pleno invierno.
(A menudo socava al camino, un convoy de aguas buscando el acantilado;
debo pensar que la avidez tiene sus propios dedos de primitiva azúcar.)

Al redoble de la historia, el decoro establece palabras febriles,
como si los golpes de pecho fuesen parte del desvarío. En el común de la errata,
siempre el cuerpo vierte su recelo.
Ya aprenderemos a no tirar la ropa sucia y a hacer de ella promontorio
de esquirlas: vos y yo, creciendo en las especias del teatro…
Barataria, 14.III.2014

sábado, 8 de marzo de 2014

LLENGUATGE

Imagen cogida de la red




LLENGUATGE




En els graus tòrrids de la nit, colpeix la golfa la mosca impertinent
del malefici del temps. (Esguiten els rails del so.)
Després d’escoltar la negació dels cantons, l’olfacte és l’únic camí que albira els sediments.
Ja és molta la ficció i la teoria, preferesc el llibre de l’excusat amb les seues frases
contundents: potser en el missatge de les postals deuen dibuixar-se ocells 
i peixos i cérvols i genets.
En l’esplendor de la meua destrucció es necessiten urinaris i rajoles
on retentesquen les ombres: en la meua boca maldestra només han romàs ossos…

"Llenguatge" d'ANDREI CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





LENGUAJE




En los grados tórridos de la noche, golpea el desván la mosca impertinente
del maleficio del tiempo. (Salpican los rieles del sonido.)
Después de escuchar la negación de las esquinas, el olfato es el único
camino que atisba los sedimentos.
Ya es mucha la ficción y la teoría, prefiero el libro del retrete con sus frases
contundentes: quizá en el mensaje de las postales deben dibujarse pájaros
y peces y ciervos y jinetes.
En el esplendor de mi destrucción hacen falta urinarios y baldosas
donde retumben las sombras: en mi torpe boca sólo han quedado huesos…

Barataria, 08.III.2014

viernes, 7 de marzo de 2014

CECS [HOMENATGE A JLBORGES]

Don Jorge Luis Borges



CECS [HOMENATGE A JLBORGES]




Cecs, —tu i jo— en Jorge Luis Borges.
I, tanmateix, simulem el temps a través dels espills.
En l’ateisme del No-res les ombres de la impuresa.
És aquesta una altra mena de llum? —En cada ombra nostra,
els vells cadàvers de la vesprada,
és branca reinventada, epopeia del mapa mundi en els ulls tancats de la pluja.
Cecs i suïcides com els records a punt de tornar borroses les agendes.
Cecs en l’Evangeli dels peixos:
només el semen depulla els descaminaments de la penombra.

“Cecs [Homenatge a JLBorges]” [‘Ciegos [homenaje a JLBorges]’ d’ANDRÉ CRUCHAGA
Traduït al català per PERE BESSÓ




CIEGOS [HOMENAJE A JLBORGES]




Ciegos, —usted y yo— don Jorge Luis Borges.
Y, sin embargo, simulamos el tiempo a través de los espejos.
En el ateísmo de la Nada las sombras de la impureza.
¿Es esta otra forma de luz? —En cada sombra nuestra,
los viejos cadáveres de la tarde,
es rama reinventada, epopeya del mapamundi en los ojos cerrados de la lluvia.
Ciegos y suicidas como los recuerdos al punto de tornar borrosas las agendas.
Ciegos en el Evangelio de los peces:
sólo el semen desnuda los extravíos de la penumbra.

San Francisco, CA, 19.XII.2013


jueves, 6 de marzo de 2014

VI SEC

Imagen cogida de la red



VI SEC




todo encerrado en la famosa valija de fuego
rodeada de admirables burbujas de aire irrespirable.
Aldo Pellegrini




A les mans, la humitat ardent del líquid: la saba des del caragol
fins a l’ala. Tots els dies pòstums del cos, la sang dreçada
en el llindar dels gerundis.
Aquestes ànsies de cambra definitiva, —tot l’absurd de la vella història
en el pis, l’aigua de les devastacions en el port que ens encalla
sense alarmes, colpejant el cruixit de la golfa.
(No sé de quines paraules es fa aquest altre experiment de l’oxígen;
Hi ha tants tambors rojos als porus,
que m’és difícil pensar per un moment en les harmòniques.)

En la profunditat del cristall, el cavall de les ninetes i el llarg hivern
de la nuesa: les teories de la ficció i els crims, la cerimònia infame
de les formigues, i la duplicitat nasal del pecat.
Tant i mentres, en la via pública es dessagnen els anyells. (També
el desarrelament forma part del compromís i el martiri)
; udola el piercing
en l’olfacte del bosc de cement (la imatge és moneda devaluada
en aquests temps de crisi, amarg el nus cec de l’espill)…

“Vi sec” [‘Vino seco’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




VINO SECO




todo encerrado en la famosa valija de fuego
rodeada de admirables burbujas de aire irrespirable.
Aldo Pellegrini




Sobre las manos, la humedad ardiente del líquido: la savia desde el caracol
hasta el ala. Todos los días póstumos del cuerpo, la sangre erguida
en el umbral de los gerundios.
Estas ansias de habitación definitiva, —todo el absurdo de la vieja historia
en el piso, el agua de las devastaciones en el puerto que nos encalla
sin alarmas, golpeando el crujido del desván.
(No sé de qué palabras está hecho este otro experimento del oxígeno;
hay tantos tambores rojos en los poros,
que me es difícil pensar por un momento en las armónicas.)

En la profundidad del cristal, el caballo de las pupilas y el largo invierno
de la desnudez: las teorías de la ficción y los crímenes, la ceremonia infame
de las hormigas, y la duplicidad gangosa del pecado.
Mientras tanto, en la vía pública se desangran los corderos. (También
el desarraigo forma parte del compromiso y el martirio)
; aúlla el piercing
en el olfato del bosque de cemento (la imagen es moneda devaluada
en estos tiempos de crisis, amargo el nudo ciego del espejo)…


Barataria, 06.III.2014