LA FI DELS TEMPS

Imagen cogida de la red

LA FI DELS TEMPS

Alguna cosa parla amb mi des de la roca que discorre dins de l’aigua:
el llenguatge és el mateix que aprenguí en l’huracà de les paràboles;
—els colors descoberts en el darrer designi, i dissolts
en la bullida del foc que creix en l’últim calze del mirall.
(La llumyania del firmament m’envaeix sempre amb les seues preguntes:
aprenguí del despull tota la filosofia de la vida; el tragí s’esvaeix
en una sola paraula: m’aboque a l’ull de la felicitat última)…
Serveixen de res els conclaves quan s’anteposa l’orgasme de la ràfega?
Augmenta el núvol d’excrements als transatlàntics…

“La fi dels temps” [‘Final de los tiempos’] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó





FINAL DE LOS TIEMPOS

Algo habla conmigo desde la roca que discurre dentro del agua:
el lenguaje es el mismo que aprendí en el huracán de las parábolas;
—los colores descubiertos en el postrero designio, y disueltos
en el bullir del fuego que arrecia en el último cáliz del espejismo.
(La lejanía del firmamento me invade siempre con sus preguntas:
aprendí del despojo toda la filosofía de la vida; el trajín se desvanece 
en una sola palabra: me asomo al ojo de la felicidad última)…
¿Sirven de algo los cónclaves cuando se prima el orgasmo de la ráfaga?
Aumenta la nube de heces en los transatlánticos…

Barataria, 06.IX.2013

MONÒLEG

Imagen cogida de la red

MONÒLEG

Oblida l’alba l’immòbil; la nit, aqueixa eternitat cega de la desmemòria:
tot el llindar fou espill fosc, infidels els mots:
—espere tantimentres lliurar-me a l’inexpugnable.

 “Monòleg” [‘Monólogo’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

MONÓLOGO

Olvida el alba lo inmóvil; la noche, esa eternidad ciega de la desmemoria:
todo el umbral fue espejo oscuro, infieles las palabras:
—espero mientras tanto entregarme a lo inexpugnable.
Barataria, 02.IX.2013

AURÈOLA

Imagen cogida de la red

AURÈOLA

Com un ocell a les temples, els noms inestroncables del temps.
Jo que no entenc de santitats, em persigne en l’asfíxia
de la profunditat. (Sense dubte puc compartir l’insomni amb tota
complicitat) la de hui i la de sempre: cada dent és voraç mentre
dorm, cada ull a la cruïlla que cohabita als metalls.
—De veres, no necessite aurèoles per a tantes despulles, ni santificar
parpelles i entranyes.
Poden els sentits deformats despertar en l’altra galta de demà?
Sovint la cullera de la misericòrdia no arriba fins al foc, això
és massa fuet per a la paret dels meus porus.
(Un dia mesuraré tots els nusos que lliguen la meua bogeria)…

“Aurèola” [‘Aureola’] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

AUREOLA

Como un pájaro en las sienes, los nombres irrestañables del tiempo.
Yo que no entiendo de santidades, me persigno en la asfixia
de la profundidad. (Sin duda puedo compartir el insomnio con toda
complicidad) la de hoy y la de siempre: cada diente es rapaz mientras
duermo, cada ojo en la encrucijada que cohabita en los metales.
—De cierto, no necesito aureolas para tantos despojos, ni santificar
párpados y entrañas.
¿Pueden los sentidos deformados despertar en la otra mejilla de mañana?
A menudo la cuchara de la misericordia no llega hasta el fuego, esto
es demasiado látigo para la pared de mis poros.
(Un día mediré todos los nudos que amarran mi locura)…

Barataria, 16.VIII.2013

RACÓ

Imagen de il piccolo istrione

RACÓ

Ací els rierolets i els lladrucs com en la casa de Maldoror: sempre
agafat del fred, immune ja a la intempèrie. (Subterranis els esperits,
infatigable la pedra dispersa en l’alé.)
Quin dia o quina nit precedeix l’immòbil? Quin vol fortifica
l’implacable de les esferes, el vent amb l’avidesa de l’argent viu?
(A estones el camí només constitueix l’horitzó imaginat, el vía crucis
de l’instint, aqueixa part en bocins dels records que en acabant volem
rearmar amb pinces de nostàlgia.)
—Per cert que en el monòleg dels pretèrits, l’infinit penja
de l’alé i els peixos, abruptes, naden en rotgle en l’apetit del rellotge.
Un dia decidí quedar-me ací, humà i inseparable de les geometries
inesborrables de la remor…

“Racó” [‘Rincón] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

RINCÓN

Ahí, los arroyuelos y los ladridos como en la casa de Maldoror: siempre
agarrado del frío, inmune ya a la intemperie. (Subterráneos los espíritus,
infatigable la piedra dispersa en el aliento.)
¿Qué día o qué noche precede a lo inmóvil? ¿Qué vuelo fortifica
lo implacable de las esferas, el viento con la avidez del azogue?
(A ratos el camino sólo constituye el horizonte imaginado, el vía crucis
del instinto, esa parte en pedazos de los recuerdos que luego queremos
rearmar con pinzas de nostalgia.)
—Por cierto que, en el monólogo de los pretéritos, el infinito cuelga
del aliento; y los peces, abruptos, nadan a coro en el apetito del reloj.
Un día decidí quedarme aquí, humano e inseparable de las geometrías
imborrables del murmullo…
Barataria, 20.VIII.2013