miércoles, 14 de agosto de 2013

INICI DE TRAVESSIA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




INICI DE TRAVESSIA



Només en arribar a la fi, vaig saber quin era l’inici. (Ara, ja tot nu
puc caminar damunt de les aigües.)
En la flor de la memòria, ja no em fa por la rigidesa dels balcons;
d’aquella inicial batalla, només en perviuen els venables com pits
adherits a un arbre.
Allò meu, —después de creuar l’aire— continua la travessia natural de l’aigua.
Al capdavall, —amb mèrits o sense ells— caminar no és cap joc
automàtic, sinó un joc d’escacs capaç d’humanitzar el poema.

“Inici de travessia” [Principio de travesía] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




PRINCIPIO DE TRAVESÍA




Sólo llegando al final, supe cuál era el principio. (Ahora, ya desnudo
puedo caminar sobre las aguas.)
En la flor de la memoria, ya no me asusta la rigidez de los balcones;
de aquella inicial batalla, perviven únicamente los venablos como pechos
adheridos a un árbol.
Lo mío, —después de cruzar el aire— sigue la travesía natural del agua.
Al fin y al cabo, —con méritos o sin ellos— caminar no es un juego
automático, sino un ajedrez capaz de humanizar el poema.

Barataria, 14.VIII.2013

martes, 13 de agosto de 2013

RITUAL

Imagen cogida de la red




RITUAL




Darrere de l’ocell i la gravetat de les aigües, la pira del mar insubornable.
Cap a quin lloc de buits gratem l’esperança?
Tu, —seminal llegum— en la meua edat porfidiosa. Transitiva en la deixalla 
de llum que arriba fins a les temples.
Entre nosaltres, el catecisme sexual de les llavors: infants obedients
en la ferradura del suburbi, revoltats, ambulants en la rialla.
(Cada paraula ens sorprén enmig de les mans, delirants mans
d’arrabassades ales, en les arestes de les quals penja la torxa del confí.)
—Ara sé que la llum no està feta, sinó que es fa mentre que respirem
Vehementment el sucre de la sang…

"Ritual" d'André Cruchaga traduït al català per PERE Bessó




RITUAL




Atrás del pájaro y la gravedad de las aguas, la pira del mar insobornable.
¿Hacia qué lugar de vacíos arañamos la esperanza?
Vos, —seminal legumbre— en mi porfiada edad. Transitiva en el puchito
de luz que llega hasta las sienes.
Entre nosotros, el catecismo sexual de las semillas: niños obedientes
en la herradura del suburbio, revueltos, ambulantes en la risa.
(Cada palabra nos sorprende en medio de las manos, delirantes manos
de arrebatadas alas, en cuyas aristas cuelga la antorcha del confín.)
—Ahora sé que la luz no está hecha, sino que se hace mientras respiramos
con vehemencia el azúcar de la sangre…

Barataria, 06.VIII.2013

lunes, 12 de agosto de 2013

CATARSI

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




CATARSI




Voldria parlar de mi al poema, però tem que en cada vers
només haja revelat els taüts del meu alé:
vertadera raó del meu silenci i del viatge final per al que
m’entrení als penya-segats.
Sé que em gite cada dia amb els racons de la mort:
La meua única certesa es haver esgotat el mite d’Ícar i autoflagel·lar-me
en la benaventurança del poema que es capbussa en l’oblit.
Darrere de cada imaginari, el sopar feroç de les ares.
Dins de les parpelles, la pedra amb què s’ensopega el brancall de la pluja.

“Catarsi” [‘Catarsis’] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó





CATARSIS





Quisiera hablar de mí en el poema, pero temo que en cada verso
sólo haya desvelado los ataúdes de mi aliento:
verdadera razón de mi silencio y del viaje final para el cual
me ejercité en los acantilados.
Sé que me acuesto cada día con los rincones de la muerte:
mi única certeza es haber agotado el mito de Ícaro y auto flagelarme
en la bienaventuranza del poema que bucea en el olvido.
Detrás de cada imaginario, la cena feroz de los altares.
Dentro de los párpados, la piedra con la cual tropieza la ramazón de la lluvia.

lunes, 29 de julio de 2013

CONGESTA

Imagen cogida de la red




CONGESTA





(Ah, però hi ha ombres d’abominables metalls,
dies de fosques tombes, dissabtes d’embut i por, 
silencis innombrables de factures no pagades, 
escenes on el teatre mossega la Sodoma de les llotges de teatre. 
En l’ombra, la crostra a la gola, filferrades on s’estableix 
la intempèrie, clares destruccions com l’odi en la faldella 
que bressola dos cossos bel·ligerants. Hui ja no som el que fórem: 
ja no més anfetamines de foscor crispada, 
ni càrrecs de consciència a l’hora de veure el pèndol en la càmara 
de gas del gris de l’espera, quan ja l’alé 
s’ha posat damunt de les estovalles dels desassossecs. 
Tot escapa a les explicacions, sense obrir un expedient de culpable. 
L’ombra del temps ens ha fet renunciar el paradís.)
 
En un moment l’harmonia s’ha fet ominosa arna; 
costa suportar la pedra que foradà l’alé quan el pudor 
es tornà fetitxe de botiga d’ultramarins, i la indiferència una llum de mort. 
Vull trencar l’alba per a respirar la raó de l’avenir, 
entendre les lleis de les paraules, abocar-me si fóra possible, 
al lloc de la infantesa amb els seus vaixells i espills damunt de l’aigua. 
Potser encara el foc em consumirà i la tortura serà 
un rellotge sense agulles, lent hivern mossegant els jardins; 
o l’altra aresta de la gola on la penombra ageganta la remor 
dels molins. De qualsevol manera, sé que sóc a fosques, 
girant en el mateix cercle de la incertesa, 
acomiadant-me tots els dies de la mort irrevocable, 
esperant multiplicar el meu cos en la verema de l’udol…

“Congesta” [‘Ventisquero’] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó






VENTISQUERO






(Ah, pero existen sombras de abominables metales,
días de oscuras tumbas, sábados de embudo y miedo, 
silencios innumerables de facturas no pagadas, 
escenas donde el teatro muerde la Sodoma de los palcos. 
En la sombra, la costra en la garganta, alambradas donde se establece 
la intemperie, claras destrucciones como el odio en el regazo 
que acuna a dos cuerpos beligerantes. Hoy ya no somos lo que fuimos: 
ya no más anfetaminas de crispada oscuridad, 
ni cargos de conciencia a la hora del ver al péndulo en la cámara 
de gas del gris de la espera, cuando ya el aliento 
se ha puesto sobre el mantel de los desasosiegos. 
Todo escapa a las explicaciones, sin abrir un expediente de culpable. 
La sombra del tiempo nos ha hecho renunciar al paraíso.) 

En un momento la armonía se ha vuelto ominosa polilla; 
cuesta sobrellevar la piedra que horadó el aliento cuando el pudor 
se volvió fetiche de pulpería, y la indiferencia una luz de muerte. 
Quiero amanecer para respirar la razón del porvenir, 
entender las leyes de las palabras, asomarme si fuese posible, 
al sitio de la infancia con sus barcos y espejos sobre el agua. 
Puede, que todavía el fuego me consuma y que la tortura sea, 
un reloj sin agujas, lento invierno mordiendo los jardines; 
o la otra arista de la garganta donde la penumbra agiganta el rumor 
de los molinos. De cualquier forma, sé que estoy a oscuras, 
girando en el mismo círculo de la incertidumbre, 
despidiéndome todos los días de la muerte irrevocable, 
esperando multiplicar mi cuerpo en la vendimia del aullido… 

Barataria, 24.VII.2013