martes, 7 de abril de 2020

FOSCOR DESPIETADA

Imagen FB de Pere Bessò






FOSCOR DESPIETADA




Orb aquest temps que vivim saquejats per nous estendards.
Orb el tumult de ganivets en la foscor.
Mire les diferents ombres que s’alcen com a herois
i les màscares escampades en la cendra i la casa sense ocells.
De genollons els dos ulls en les diferents partitures, el riu
de silenci convertit en música, (els esquelets que ens colpegen,
la meua vida, en aquesta primavera d’il·lustrats insectes).

Caminem llançats a les dents del sarcasme, el seu alfabet
pudent, ens mossega l’estómac i, potser, el repartiment de la poca
alegria que tenim: a poc a poc, ens estem quedant sense ales.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




OSCURIDAD DESPIADADA




Ciego este tiempo que vivimos saqueado por nuevos estandartes.
Ciego el tumulto de cuchillos en la oscuridad.
Miro las diferentes sombras que se yerguen como héroes
y las máscaras desparramadas en la ceniza y la casa sin pájaros.
De rodillas los dos ojos en las diferentes partituras, el río
de silencio convertido en música, (los esqueletos que nos golpean,
mi vida, en esta primavera de ilustrados insectos).

Caminamos arrojados a los dientes del sarcasmo, su alfabeto
fétido, nos muerde el estómago y, acaso, el reparto de la poca
alegría que tenemos: de a poco, nos vamos quedando sin alas.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

lunes, 6 de abril de 2020

CAMPING

Imagen FB de Pere Bessó






CAMPING




Als nostres ulls portàvem el bosc i uns matins verds per a beure el cerç: ací els nostres cossos al límit, buidats per la fullaraca del vent i algun ocell desviat del seu niu. Al centre del cos l’escriptura estranya dels déus o un refilet en el vitrall de la pèrdua. Damunt del cos llis de la gespa, els teus dolços braços xiulant a l’oïda del bosc com aquella simfonia que aprenguérem en la comissura de la boca.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CAMPING




En nuestros ojos llevábamos el bosque y unas mañanas verdes para beber el cierzo: ahí nuestros cuerpos al límite, vaciados por la hojarasca del viento y algún pájaro desviado de su nido. En el centro del cuerpo la escritura extraña de los dioses o un trino en el vitral del extravío. Sobre el cuerpo terso del césped, tus dulces brazos silbando al oído del bosque como aquella sinfonía que aprendimos en la comisura de la boca.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020
©André Cruchaga

domingo, 5 de abril de 2020

ESTRANYES VIVÈNCIES

Imagen FB de Pere Bessó






ESTRANYES VIVÈNCIES




Vivim en aquells hangars negres de les ferides sense sutura.
Vivim al tall de trossets d’esperança, entre tropells
i finestres de boirina i rostres que parpellegen mossegats
pel fum que emana d’un món de burilles, fosques roses
d’un cau, tot just rentades pel foc de la desmemòria.
Vivim tantes històries enmig d’aquells boscos desolats,
de pedres i parets bufetejades per aigües relliscoses.
I, és clar, davant de l’esclat dels cossos,
els rastres que van deixant les mans al teu cos,
al teu moll de refredats, potser en la mustigada resignació de la carn.
Sempre vivim afonats en la sospita i el descens.
(Als racons més insospitats, nosaltres ens negàvem
a tot, excepte al mos compartit de dos cossos:
Al final, les pulsacions líquides eren el nostre lavatori, l’ala
o la columna vertebral del nostre imaginari.)

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





EXTRAÑAS VIVENCIAS




Vivimos en aquellos hangares negros de las heridas sin sutura.
Vivimos al filo de pedacitos de esperanza, entre tropeles
y ventanas de neblina y rostros que parpadean mordidos
por el humo que emana de un mundo de colillas, hoscas rosas
de una madriguera, apenas lavadas por el fuego de la desmemoria.
Vivimos tantas historias en medio de aquellos bosques desolados,
de piedras y paredes abofeteadas por aguas resbaladizas.
Y claro, ante el estallido de los cuerpos,
los rastros que van dejando las manos sobre tu cuerpo,
en tu muelle de resfríos, quizás en la ajada resignación de la carne.
Siempre vivimos hundidos en la sospecha y el descenso.
(En los rincones más insospechados, nosotros nos negábamos
a todo, excepto, al bocado compartido de dos cuerpos:
Al final, las pulsaciones líquidas, eran nuestro lavatorio, el ala
o la columna vertebral de nuestro imaginario.)

.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

MANTENIMENT DE LA PÈRDUA

Imagen Pinterest





MANTENIMENT DE LA PÈRDUA




En una llàgrima els estenedors ofegats de l’hivern: dins dels ulls el vol finit dels ocells i un tren de fantasmes al voltant del teu melic. Pertot, el ferro dels balcons alineats en el carbó de les erupcions que ens deixa l’ encaix. Damunt del teulat, els rectangles encorbats de la molsa i el buit que ens delata amb les seues ganyotes. Jo he llançat els meus ulls damunt de la darrera pedra que sosté els desigs; als voltants es dessagna l’abisme: un paraigües de mussols sosté la gota fúnebre de l’albir i el monticle bessó de la brasa. (Dilapidats els somnis, el sustent de la pèrdua damunt del bolic de llengües confuses, la misèria sense treva enmig de les flassades.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





SUSTENTO DEL EXTRAVÍO




En una lágrima los tenderos ahogados del invierno: dentro los ojos el vuelo fenecido de los pájaros y un tren de fantasmas alrededor de tu ombligo. Por doquier, el hierro de los balcones alineados en el carbón de las erupciones que nos deja el encaje. Sobre el tejado, los rectángulos encorvados del musgo y el vacío que nos delata con sus muecas. Yo he lanzado mis ojos sobre la última piedra que sostiene los deseos; en los alrededores se desangra el abismo: un paraguas de búhos sostiene la gota fúnebre del albedrío y el montículo gemelo de la brasa. (Dilapidados los sueños, el sustento del extravío sobre el petate de lenguas confusas, la miseria sin tregua entre las cobijas.)
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga