domingo, 26 de enero de 2020

IMATGES DARRERE DE L’AIRE

Imagen Pinterest





IMATGES DARRERE DE L’AIRE




En cada camí, —els d’ahir i els d’ara—, el treball fosc del que dorm dins del pols. En plena respiració, ve el remot i aquest corc que es deixa veure per la finestra. (De vegades és violent el coàgul d’ales que jau al mont negre de la mirada: com pols en la llengua, la terra de la teua veu i la fúria de les teues cuixes. Tot és la mateixa ombra que s’evapora en l’animal de fum de la història.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




IMÁGENES DETRÁS DEL AIRE




En cada camino, —los de ayer y los de ahora—, el trabajo oscuro de lo que duerme dentro del pulso. En plena respiración, viene lo remoto y esa carcoma que se deja ver a través de la ventana. (A veces es violento el coágulo de alas que yace en el monte negro de la mirada: como polvo en la lengua, la tierra de tu voz y la furia de tus muslos. Todo es la misma sombra que se evapora en el animal de humo de la historia.)
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga

ACÍ ÉS ON VIVIM

Imagen FB de Pere Bessò






ACÍ ÉS ON VIVIM




Viurem sempre ací com el gos arran de la finestra de la vesprada. En la sal bategant dels dards la pedra foguera del fred mossegant les illades. Sé que en la túnica de l’ànima hi ha coses encara no proscrites: la foscor trencadissa del país i aquest anar-nos-en cada dia cap a tantes respiracions mutilades. Davant de la humitat que s’obri als ulls, les parpelles es resignen a la seua lògica demencial.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AQUÍ VIVIMOS




Viviremos siempre aquí como el perro al ras de la ventana de la tarde. En la sal palpitante de los dardos el pedernal del frío mordiendo los ijares. Sé que en la túnica del alma hay cosas no proscritas todavía: la oscuridad quebradiza del país y este marcharnos cada día hacia tantas respiraciones mutiladas. Ante la humedad que se abre en los ojos, los párpados se resignan a su lógica demencial.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga

sábado, 25 de enero de 2020

EN L’IMPREVISIBLE

Imagen FB de Pere Bessò





EN L’IMPREVISIBLE




Ens ofega l’ombra de la rosa del record i el seu tremolós pètal de sendera bifurcada. Una vegada, en l’imprevisible, juguem a desencaminar l’alè fins a desgastar les llambordes de les setmanes. En la cobdícia de la son, el sucre en la simfonia del rellotge, la reguera de l’esplendor inaudit damunt de la cúpula de l’instant. I, encara que les aigües del mateix riu ens enganyen, continuem respirant la nuesa desitjada. El disbarat també és una manera d’explicar-nos aquesta mitologia del fang inexpugnable.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




EN LO IMPREVISIBLE




Nos ahoga la sombra de la rosa del recuerdo y su tembloroso pétalo de sendero bifurcado. Una vez, en lo imprevisible, jugamos a desandar el aliento hasta desgastar los adoquines de las semanas. En la codicia del sueño, el azúcar en la sinfonía del reloj, el reguero del esplendor inaudito sobre la cúpula del instante. Y, aunque las aguas del mismo río nos engañen, seguimos respirando la desnudez deseada. El desatino, también es una manera de explicarnos, esa mitología del barro inexpugnable.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga

viernes, 24 de enero de 2020

PÈRDUA CIRCULAR

Imagen FB de Pere Bessó






PÈRDUA CIRCULAR




Era benigna la nit entre l’agredolç de l’enruna i el bosc.
Baixar a les confitures de la terra tot i ser en terra movedissa.
Baixar a la follia mentre el serè apressa i descobrir-hi,
la flauta de pell obrint-se a la pèrdua.
Ningú no ens parla ja des d’aquella remota infància que perguèrem
ni tan sols l’espill en l’aire de les lluernes,
ni la íntima ombra de soledats que s’enfila a les temples,
ni l’ocell de papir que retrata un mar de sorra.
—El destí ens extravia amb el seu rètol fosc d’enfiladisses,
fins que deixem de ser només humans, pols enfonsada
                                                              en trepidacions circulars.
En la immensitat de l’ofec, els trens grocs a la gola
i un ocell menut que sagna damunt de la pedra de l’estiu.
.
.


EXTRAVÍO CIRCULAR




Era benigna la noche entre lo agridulce del escombro y el bosque.
Bajar a las confituras de la tierra estando en tierra movediza.
Bajar a la locura mientras el sereno apremia y descubrir ahí,
la flauta de piel abriéndose al extravío.
Nadie nos habla ya desde aquella remota infancia que perdimos
ni siquiera el espejo en vilo de las luciérnagas,
ni la intima sombra de soledades que se encarama en las sienes,
ni el pájaro de papiro que retrata un mar de arena.
—El destino nos extravía con su letrero oscuro de enredaderas,
hasta que dejamos de ser solo humanos, polvo hundido
                                                         en trepidaciones circulares.
En la inmensidad del ahogo, los trenes amarillos en la garganta
y un pájaro diminuto que sangra sobre la piedra del estío.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga