VIATGE A LA REDONA

Imagen FB de Pere Bessó

VIATGE A LA REDONA

A l’ull del que resta, la pluja d’un viatge cap a dins.
Entrar o eixir des de la porta de la impaciència,
mossegar la indiferència, donar-li un puntelló a l’abisme del més enllà,
potser a la consciència, als records que contagien l’esperança,
a la pluja que ens dóna un destí líquid.
És bonic baixar cada dia al pou de les teues randes i llepar l’aire
que és dins, inclinat en la claredat dels teus porus.
Òbric la porta fins a veure el sens fi.
És difícil no encegar-me davant de l’orquídia de lluna del sucre
vessat: la sorpresa és com una sola moneda per al pobre.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

VIAJE A LA REDONDA

En el ojo de lo que permanece, la lluvia de un viaje hacia adentro.
Entrar o salir desde la puerta de la impaciencia,
morder la indiferencia, darle un puntapié al abismo del más allá,
quizás a la conciencia, a los recuerdos que contagian la esperanza,
a la lluvia que nos da un destino líquido.
Es lindo bajar cada día al pozo de tus encajes y lamer el aire
que está dentro, inclinado en la claridad de tus poros.
Abro la puerta hasta ver el sinfín.
Es difícil no cegarme frente a la orquídea de luna del azúcar
derramado: el asombro es como una sola moneda para el pobre.
.
Del libro: Precariedades, 2020

©André Cruchaga

NOMÉS LA UTOPIA

Imagen FB de Pere Bessó

NOMÉS LA UTOPIA

Només aquests fantasmes d’indiferència al rostre. Només la utopia.
Només a les mans un tren d’interrogacions, un tren en la penúria
de les audiències, una por als peixos de la brasa.
Només la campana en declivi de les ninetes, l’ànima sorda en nus
cec, baldat i cec l’absolut que ens mira de reüll,
des del resquill de l’ocell de pólvora.
Només l’espasa del vent trencant les venes, l’ànima torbada
que es resisteix al tambor de pedra de la rosa torturada.
Als rostres, les fissures de la infància i una llàgrima pàl·lida
sobre els espills dels déus que ens cremen l’alè.
(Excepte la utopia o l’Au Fènix, ens renova l’alè.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SOLO LA UTOPÍA

Solo estos fantasmas de indiferencia en el rostro. Solo la utopía.
Solo en las manos un tren de interrogaciones, un tren en la penuria
de las audiencias, un miedo a los peces de la brasa.
Solo la campana en declive de las pupilas, el alma sorda en nudo
ciego, tullido y ciego el absoluto que nos mira de reojo,
desde la esquirla del pájaro de pólvora.
Solo la espada del viento rompiendo las venas, el alma turbada
que se resiste al tambor de piedra de la rosa torturada.
En los rostros, las fisuras de la infancia y una lágrima pálida
sobre los espejos de los dioses que nos queman el aliento.
(Salvo la utopía o el Ave Fénix, nos renueva el aliento.)
.
Del libro: Precariedades, 2020

©André Cruchaga

TERRA DEL PAÍS

Imagen FB de Pere Bessó

TERRA DEL PAÍS

Sobre el país, la verema corcada del bolic i les flassades.

Sobre el país l´alè de bahareque i les cases transides de pena.

Sobre el país els jocs prehistòrics dels sentiments,

la publicitat de tile fins als cartílags, els beuratges de la por fins

al punt de l´extermini.

Sobre el país gemeguen les ferides i algunes cicatrius.

Des de sempre escuma i fum com a revòlvers de menja:

regna el mirall amb el seu paradís de monòleg pervertit.

El dolor més gran que tinc és aquest país amb el seus excusats de disbarats

i els records del perill diari que s´alça com a orgasmes

de malèvola concupiscència: sovint se’ns destiny

com a bé públic, de vegades sospitós en el buit del coixí.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

TIERRA DEL PAÍS

Sobre el país, la vendimia carcomida del petate y las cobijas.

Sobre el país el aliento de bahareque y las casas transidas de pena.

Sobre el país los juegos prehistóricos de los sentimientos,

la publicidad de tile hasta los cartílagos, los brebajes del miedo

hasta el punto del exterminio.

Sobre el país gimen las heridas y algunas cicatrices.

Desde siempre espuma y humo como revólveres de comida:

reina el espejismo con su paraíso de monólogo pervertido.

El mayor dolor que tengo es este país con sus retretes de desatino

y los recuerdos del peligro diario que se levanta como orgasmos

de aviesa concupiscencia: a menudo se nos destiñe

como bien público, a veces sospechoso en el vacío de la almohada.

.

Del libro: Precariedades, 2020

©André Cruchaga

CLANDESTINITAT DE LA SET

Imagen FB de Pere Bessó

CLANDESTINITAT DE LA SET

En la clandestinitat de la set, les parets de l’alè en la proximitat de l’aigua. Algú des de la vegetació de la ferida, obri les venes del perfum fins a aquells vasts esbufecs de la gota d’infinit. Just després, el No-res i la sobretaula de l’erm amb els clavells mossegats del conjur. De sobte, vénen els somnis aspres i la paràbola de l’indicible.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

CLANDESTINIDAD DE LA SED

En la clandestinidad de la sed, las paredes del aliento en la proximidad del agua. Alguien desde la vegetación de la herida, abre las venas del perfume hasta aquellos vastos resuellos de la gota de infinito. Justo, después, la Nada y la sobremesa del páramo con los claveles mordidos del conjuro. De repente, vienen los sueños ásperos y la parábola de lo indecible.

.
Del libro: Precariedades, 2020

©André Cruchaga