domingo, 11 de agosto de 2019

FIRMAMENT DE LA NIT

Imagen FB de Pere Bessó





FIRMAMENT DE LA NIT




Y en cada palabra más allá de día
y noche, nacimiento
y muerte este testimonio de lo indecible.
Magnus William-Olsson




En el sarró de l’esperança avança el fum la fam i la set:
davall del cel un canelobre d’ocell té el seu propi forat
En un temps les finestres foren l’abast de la Providència
ara són una ganyota no diferent a la ruïna
com tal baixem a la terra en caiguda lliure tal un desastre
En la metamorfosi de la ferida udolen les equivocacions
Al costat de la boira que mossega les ales de les travessies perdudes
Tota la història se’ns va fent fèrri celler de granit:
el cuc de terra engoleix la nostra mísera matèria: és sense dubte
un exercici misteriós com navegar en secret
quan el temps ens colpeja embravit d’intensitat infinita.
.
Poema D’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




FIRMAMENTO DE LA NOCHE




Y en cada palabra más allá de día
y noche, nacimiento
y muerte este testimonio de lo indecible.
Magnus William-Olsson




En el morral de la esperanza avanza el humo el hambre y la sed:
debajo del cielo un candelabro de pájaro tiene su propio agujero
En un tiempo las ventanas fueron el alcance de la Providencia
ahora son una mueca no diferente a la ruina
como tal descendemos a la tierra en caída libre tal un desastre
En la metamorfosis de la herida aúllan las equivocaciones
junto a la niebla que muerde las alas de las travesías perdidas
Toda la historia se nos va haciendo férrea bodega de granito:
el gusano de tierra engulle nuestra mísera materia: es sin duda
un ejercicio misterioso como navegar en secreto
cuando el tiempo nos golpea embravecido de intensidad infinita.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga



ACÍ, A LA TAULETA DE NIT

Imagen FB de Pere Bessó





ACÍ, A LA TAULETA DE NIT




Ací, a la tauleta de nit, l’encens i el romaní i la ruda
Ací els registres del somni en una pàgina fosca
mentre transcorre el badall de la nit —un blues dispers
em deixa sentir l’hivern i els erms imminents del país
les ulleres dissimulades i els dolors de part del país
el circ i els drames, el tedi i la sordesa del país
la vigilia i l’estranya esperança del país
a estones només l’immund i vós: la teua boca d’arbre en la meua asfíxia
la terra endurida en un bolic de granit socarrada l’espera
Ací l’ocell afonat contra tot pronòstic
Ací la paràlisi del pensament en una botella de silenci
Ací es cansen les sabates d’estar buides i de foscor
Tu segurament amb la teua innocància descolorida i ja indiferent
davall d’un cel de neguits i de grisos desigs
ara podria pensar en el teu sexe i llepar les lliscades del llit.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AHÍ, EN LA MESITA DE NOCHE




Ahí en la mesita de noche el incienso y el romero y la ruda
Ahí los registros del sueño en una página oscura
mientras transcurre el bostezo de la noche —un blues disperso
me deja sentir el invierno y los baldíos inminentes del país
las ojeras disimuladas y los dolores de parto del país
el circo y los dramas, el tedio y la sordera del país
la vigilia y la extraña esperanza del país
a ratos sólo vos y lo inmundo: tu boca de árbol en mi asfixia
la tierra endurecida en un petate de granito chamuscada la espera
Aquí el pájaro hundido contra todo pronóstico
Aquí la parálisis del pensamiento en una botella de silencio
Aquí se cansan los zapatos de estar vacíos y de oscuridad
Vos seguramente con tu inocencia descolorida y ya indiferente
debajo de un cielo de desazones y de grises deseos
ahora podría pensar en tu sexo y lamer los resbalones de la cama.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

sábado, 10 de agosto de 2019

SOBRESALTS DEL SOMNI

Imgen FB de Pere Bessó





SOBRESALTS DEL SOMNI




Som aquest somni sumit en el sobresalt de cada dia:
Al carrer cap cendra no renta les ombres que va deixant el dolor
Som sense dubte éssers diminuts en un país que camina a l’inrevés
El orgull nacional és només un forat de set que algú cavà
En la seua asfíxia una mena d’agonia que endurida s’ennuega
Sovint som estranya geografia en unes altres latituds:
Una gota de rosada dispersa no ens salva de tant absurd buidat
L’infern brolla de la frontissa dels taüts quasibé com un altre sol
El que ens resta és el peix d’horror bracejant en la intempèrie
i fragments d’escapularis en la identitat del fum.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SOBRESALTOS DEL SUEÑO




Somos ese sueño sumido en el sobresalto de cada día:
en la calle ninguna ceniza lava las sombras que va dejando el dolor
Somos sin duda seres diminutos en un país que camina al revés
El orgullo nacional es sólo un agujero de sed que alguien cavó
en su asfixia una forma de agonía que endurecida atraganta
A menudo somos extraña geografía en otras latitudes:
Una gota de rocío disperso no nos salva de tanto absurdo ahuecado
El infierno brota del gozne de los ataúdes casi como otro sol
Lo que nos queda es el pez de horror braceando en la intemperie
y fragmentos de escapularios en la identidad del humo.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

PEIX DE SANG

Imagen FB de Pere Bessó






PEIX DE SANG




Ací el peix de sang a la cassola de la nit o l’ocell del crit a les ratlles del quadern dels cadàvers cada vegada més les parets despinten els meus ulls per uns altres colors a vegades és violenta cada ensopegada davant del brunzit de la pobresa o els trets que expiren en la gola: el país coixeja des d’abans de la meua infància llits buits i desterraments en la meua boca el nus cec que s’estén fins als genolls: ara sé que els trens creuen tota aquesta geografia de cases fantasmes aquells trens que alegraven els diumenges de la meua infància.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PEZ DE SANGRE




Aquí el pez de sangre en la cacerola de la noche o el pájaro del grito en los renglones del cuaderno de los cadáveres cada vez las paredes despintan mis ojos por otros colores a veces es violento cada tropiezo frente al zumbido de la pobreza o los balazos que expiran en la garganta: el país cojea desde antes de mi infancia camas vacías y destierros en mi boca el nudo ciego que se extiende hasta las rodillas: ahora sé que los trenes cruzan toda esa geografía de casas fantasmas aquellos trenes que alegraban los domingos de mi infancia.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga