sábado, 16 de marzo de 2019

HI HA DIES NOMÉS

Imagen FB de Pere Bessó





HI HA DIES NOMÉS




…hay días una gana ubérrima, política,
de querer, de besar al cariño en sus dos rostros,…
César Vallejo




Hi ha dies, només, que encorbat, envilesc de tràfec i buits, de misèria i excessos d'alegria. Aquest ací d'amuntegada embriaguesa, atordeix al temps i embruta les finestres. Al carrer, bese el rostre de la meua ombra i aquest dolor sobrat en ulls de sutge i carn no audible en el silenci de les paraules. Ací no hi ha salvació per a l'ànima, sinó paradoxes i restes per a l'harmonia. Hi ha dies que excaven ferides i dentadures d'afonades llàgrimes. Malgrat açò camine amb els meus ossos despresos, amb el crit extrem, mentre es fa de dia. (Sovint, ens oblidem anegats de semàfors, crescuts d'inexorable destí, quiets de tall davant d'uns altres amants. El temps ens fa humans quan ens perllonga en el bes, o la mort.)
.
Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





HAY DÍAS SOLAMENTE




…hay días una gana ubérrima, política,
de querer, de besar al cariño en sus dos rostros,…
César Vallejo




Hay días, solamente, que encorvado, envilezco de tráfago y vacíos, de miseria y excesos de alegría. Este aquí de hacinada embriaguez, aturde al tiempo y ensucia las ventanas. En la calle, beso el rostro de mi sombra y ese dolor sobrado en ojos de hollín y carne no audible en el silencio de las palabras. Aquí no hay salvación para el alma, sino paradojas y restas para la armonía. Hay días que excavan heridas y dentaduras de hundidas lágrimas. Pese a ello camino con mis huesos desprendidos, con el grito extremo, mientras amanece. (A menudo, nos olvidamos inundados de semáforos, crecidos de inexorable destino, quietos de filo frente a otros amantes. El tiempo nos hace humanos cuando nos prolonga en el beso, o la muerte.)
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga


viernes, 15 de marzo de 2019

MAI NO DEMANÍ RES

Imagen FB de Pere Bessó







MAI NO DEMANÍ RES




Hallo una extraña forma, está muy rota
y sucia mi camisa
y ya no tengo nada, esto es horrendo.
César Vallejo




Res no tinc de les tantes maneres de la son, excepte els matins que envaeixen els meus sentits. Res no demaní més enllà de l’aire, malgrat la meua nuesa trencada de cansament. Només he pogut viure amb el dol de l’home, amb l’abandó de tants hiverns. Cada dia he sigut invisible, al costat del territori fosc i indiferent. Quantes maneres de ser en l’oblit i el martiri! Mai no demaní res que no fóra una finestra per a la meua infància successiva, unes sabates de senzillesa per a les campanes, un ocell per a l’arbre, una flassada per al fred. De tota la claredat de l’ànima, em resta la foscor de la teua boca i els meus genolls. I una mica de gebrada de granit arraulida al meu tòrax.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




JAMÁS PEDÍ ALGO




Hallo una extraña forma, está muy rota
y sucia mi camisa
y ya no tengo nada, esto es horrendo.
César Vallejo




Nada tengo de las tantas formas del sueño, salvo las mañanas que invaden mis sentidos. Nada pedí más allá del aire, pese a mi desnudez rota de cansancio. Sólo he podido vivir con el luto del hombre, con el abandono de tantos inviernos. Cada día he sido invisible, junto al territorio oscuro e indiferente. ¡Cuántas formas de ser en el olvido y el martirio! Nunca pedí algo que no fuera una ventana para mi infancia sucesiva, unos zapatos de sencillez para las campanas, un pájaro para el árbol, una cobija para el frío. De toda la claridad del alma, me queda la oscuridad de tu boca y mis rodillas. Y alguna escarcha de granito acurrucada en mi tórax.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga

jueves, 14 de marzo de 2019

REALIDADES IMPOSTADAS

Imagen FB de Pere Bessó





REALIDADES IMPOSTADAS




Ahora sé
cómo, debajo de los
 párpados, asoma el miedo…
Anna Ajmátova




La por ens persegueix amb la seua ombra endimoniada: xiulen les seues ungles de música fúnebre; sovint és una successió d’espines infinites, dècades de venes trencades, assonàncies de ganyotes desplaçant-se al voltant de les genives. És una cançó de riu fosc o plany, d’ulls d’atapeïdes desgràcies. En l’espill els trets que va deixant la desesperança, aquest dolor agut en l’ànima fosca del país. Ningú no sap el rumb, car hom descreu d’aquestes realitats impostades que ens venen tots els dies en sobrets de cerç. L’aroma del no-res s’ha ha convertit en cercle, igual que el dolor concentrat en els genolls.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





REALIDADES IMPOSTADAS




Ahora sé
cómo, debajo de los párpados, asoma el miedo…
Anna Ajmátova




El miedo nos persigue con su endemoniada sombra: silban sus uñas de música fúnebre; a menudo es una sucesión de espinas infinitas, décadas de venas rotas, asonancias de muecas desplazándose alrededor de las encías. Es una canción de río oscuro o llanto, de ojos de tupidas desgracias. En el espejo los trazos que va dejando la desesperanza, ese agudo dolor en el alma oscura del país. Nadie sabe el rumbo, pues uno descree de esas realidades impostadas que nos venden todos los días en sobrecitos de cierzo, El aroma de la nada se ha convertido en círculo, al igual que el dolor concentrado en las rodillas.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruhaga

martes, 12 de marzo de 2019

MIRATGES

Imagen FB de Pere Bessó





MIRATGES




Nasquérem en aquest altre costat del desordre de les flassades, afonant ulls i carrers que gotegen de por; entre falses moralitats i assassins, les cleptocràcies com un úter cec. (Un aprén a veure l’impossible a través d’alguna esquerda de finestra.) Hi ha setmanes enrarides com els penediments, com les consciències incapaces de mostrar el seu semblant. Només veig espills de pols i noms sense nom al voltant de la sal. Entre totes les fatalitats, la pitjor és ser un esquelet famolenc, un ànima que travessa miratges, en un país d’aparences. (La nit treballa amb els seus pits reclinats en els altars.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ESPEJISMOS




Nacimos en ese otro lado del desorden de las cobijas, hundiendo ojos y calles que gotean de miedo; entre falsas moralidades y asesinos, las cleptocracias como un útero ciego. (Uno aprende a ver lo imposible a través de alguna rendija de ventana.) Hay semanas enrarecidas como los arrepentimientos, como las conciencias incapaces de mostrar su semblante. Sólo veo espejos de polvo y nombres sin nombre alrededor de la sal. Entre todas las fatalidades, la peor es ser un esqueleto hambriento, un alma que atraviesa espejismos, en un país de apariencias. (La noche trabaja con sus pechos reclinados en los altares.)
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga