viernes, 2 de noviembre de 2018

ÈXODE

Imagen FB de Pere Bessó





ÈXODE




Esquince la set mentre gralla la tempesta: en cada forcó que sosté l’alé, les paraules i les seues ànsies de granit. L’ull esquerdat dels absurds d’aquesta època, les nits de gel que mai no reverdeixen, o els emporis que ens persegueixen amb voracitat incessant. Avance entre ulleres d’espines i les venes obertes de les fronteres: Quina mena de delicte flueix en les boques? Quines dents no consumeixen l’esbarzer del funest? —Ara hi ha ombres inconsolables i enfosquides per les depredacions i matolls que foraden la carn. És terrible l’horitzó: hi creixen eternitats de bisturí.

Cadascú corre o avança entre geografies esbudellades. Aterren els rius foscos de l’atracament i la nuesa pàl·lida que flagel·la les entranyes.

També s’amortallen les portes i finestres en la seua ambigüitat d’aixeta o auguri. I encara que la nit desmenta la sotsobra, la llum vessa l’olor de la cendra insepulta.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ÉXODO




Rasgo la sed mientras grazna la tormenta: en cada horcón que sostiene el aliento, las palabras y sus ansias de granito. El ojo resquebrajado de los absurdos de esta época, las noches de hielo que nunca reverdecen, o los emporios que nos persiguen con voracidad incesante. Avanzo entre ojeras de espinas y las venas abiertas de las fronteras: ¿Qué clase de delito fluye en las bocas? ¿Qué dientes no consumen la zarza de lo funesto? —Ahora hay sombras inconsolables y ensombrecidas por las depredaciones y matorrales que horadan la carne. Es terrible el horizonte: en él crecen eternidades de bisturí.

Cada quien corre o avanza entre geografías destripadas. Aterran los ríos oscuros del atraco y la desnudez pálida que flagela las entrañas.

También se amortajan las puertas y ventanas en su ambigüedad de grifo o augurio. Y aunque la noche desmiente la zozobra, la luz derrama el olor de la ceniza insepulta.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

jueves, 1 de noviembre de 2018

MISÈRIES

Imagen FB de Pere Bessó






MISÈRIES




…sobre espinas de nube y quejas de universo.
Juan Larrea





En la queixa, l’aforisme del verd de la fruita davant del groc del rellotge: una espina darrere d’una altra, gaudeix de l’arbre de les entranyes. Una destrucció darrere una altra bufa en els espills. Mai no acaba aquest joc plural de l’unt, ni té límits en la set del cos. L’univers ens curulla d’ombres invertebrades i de barres amb ulls d’escalfred. (Ignore si entre espina i núvol, deixen d’existir les gàbies, les estacions marginals de l’orenga, els bocins d’ulls en l’allau de les setmanes.) 

—Han transcorregut tantes paraules i misèries que ja he perdut el compte. Ara m’ofegue en la clandestinitat de les semblances. I busque renàixer enmig dels vius.

—Abans de fer perenne tanta indigència, deixa’m amb ningú enmig del sòrdid, en la primera fila del buit.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




MISERIAS




…sobre espinas de nube y quejas de universo.
Juan Larrea





En la queja, el aforismo del verde de la fruta frente al amarillo del reloj: una espina tras otra, goza del árbol de las entrañas. Una destrucción tras otra sopla en los espejos. Nunca acaba este plural juego del tizne, ni tiene límites en la sed del cuerpo. El universo nos colma de sombras invertebradas y de mandíbulas con ojos de escalofrío. (Ignoro si entre espina y nube, dejan de existir las jaulas, las estaciones marginales del orégano, los pedazos de ojos en la avalancha de las semanas.) 

—Han transcurrido tantas palabras y miserias que ya he perdido la cuenta. Ahora me ahogo en la clandestinidad de las semejanzas. Y busco renacer en medio de los vivos.

—Antes de perennizar tanta indigencia, déjame con nadie en medio de lo sórdido, en la primera fila del vacío.
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

CRISTALL INCONSCIENT

Imagen FB de Pere Bessó





CRISTALL INCONSCIENT




Camine per les aixàrcies de l’hivern desproveït de sabates. Enmig de la gent les glopades de cànters remots, la boirina que a estones sembla un llast de núvols grocs. Camine i és l’herència del riu incessant, tot i que no siguen les mateixes aigües amb els seus braços salats. (A vegades és lleu la paraula lluerna entre tanta obscenitat. O sord l’eco dels ulls en la fisonomia de l’eco. O vident el llampec reflectit en l’espill. O mitja llum fregant la pell convulsa de la vigília.)

Sempre són estranys els carrers o les parets o les tàpies que sagnen la seua herència. Les parets que no responen, les portes cegues del tot dels cementiris, la cendra tremolosa de les finestres.

Cada ombra resa els seus pessics de sal: els espais degollats per l’espessor, les lianes imponderables de l’alé.

(Sempre ens toca obrir l’infinit amb claus de fum. I tocar les setmanes sense ningú i mossegar el cactus que travessa la gola.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





CRISTAL INCONSCIENTE 




Camino sobre las jarcias del invierno desprovisto de zapatos. En medio de la gente las bocanadas de remotos cántaros, la neblina que a ratos parece un chingaste de nubes amarillas. Camino y es la herencia del río incesante, aunque no sean las mismas aguas con sus brazos salados. (A veces es leve la palabra luciérnaga entre tanta obscenidad. O sordo el eco de los ojos en la fisonomía del eco. O vidente el relámpago reflejado en el espejo. O media luz rozando la piel convulsa de la vigilia.)

Siempre son extrañas las calles o las paredes o los tapiales que sangran su herencia. Las paredes que no responden, las puertas profundamente ciegas de los cementerios, la ceniza temblorosa de las ventanas.

Cada sombra reza sus puchitos de sal: los espacios degollados por la espesura, los bejucos imponderables del aliento.

(Siempre nos toca abrir el infinito con llaves de humo. Y tocar las semanas sin nadie y morder el cactus que atraviesa la garganta.)
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

martes, 30 de octubre de 2018

CLAREDAT DE LA NIT

Imagen FB de Pere Bessó






CLAREDAT DE LA NIT




Mai no torní a veure el sucre de pell del teu cos, ni la fletxa cremada del migdia, ni la saliva desbaratada xiuxiuejant a cau d’orella. Mai els gossos inclements ensumant la roba al pati de la casa, mai el davantal de dolor mossegat pels tragins de l’hivern. (Oblide que la guerra s’endugué les nostres alegries i que des de llavors, el dol travessa el parenostre; oblide la rosa inexorable dels teus ulls, però no el pit amb aroma a terra mullada, però no el buit que calla com un ganivet.)

Davant de cada tret enfosquiren els braços. Foscos els peus i les finestres, fosca la sang en les illades. Supose que llavors les claus feien olor a harmònica i que la roba sobrava als ulls.

Tot ens canvià de sobte. Perguérem els rellotges i la fam. Perguérem la fruita roja de la rosada.

—Ara vagareges pels carrers de Des Moines, o Cedar Rapids amb un silenci de granit; jo continue trencant-me els ulls als trens…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





CLARIDAD DE LA NOCHE




Nunca volví a ver el azúcar de piel de tu cuerpo, ni la flecha quemada del mediodía, ni la saliva desbaratada susurrando al oído. Nunca los perros inclementes olfateando la ropa en el patio de la casa, nunca el delantal de dolor mordido por los trajines del invierno. (Olvido que la guerra se llevó nuestras alegrías y que desde entonces, el luto atraviesa el padrenuestro; olvido la rosa inexorable de tus ojos, pero no el pecho con aroma a tierra mojada, pero no el vacío que calla como un cuchillo.)

Ante cada disparo se hicieron oscuros los brazos. Oscuros los pies y las ventanas, oscura la sangre en los ijares. Supongo que entonces las llaves tenían olor a armónica y que la ropa sobraba en los ojos.

Todo nos cambió de golpe. Perdimos los relojes y el hambre. Perdimos la fruta roja del rocío.

—Ahora deambulas por las calles de Des Moines, o Cedar Rapids con un silencio de granito; yo, sigo rompiéndome los ojos en los trenes…
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga