DEGOTEIG SUBTERRANI

Imagen FB de Pere Bessó

DEGOTEIG SUBTERRANI

Qui sent aquest riu d’aigües subterrànies abans de morir? Jo espere ofegar en la set del fèretre totes les meues imperfeccions: en el quadern del sostre diari rememore totes les meues infàncies. El dol és alguna cosa d’inexplicable quan les pol·lucions graten l’alba. De vegades, pot més l’antifaç estacionari que no la respiració o la dissimulació que emmidona les palpebres o les illades. (Hi ha dies que emmudeixen les il·lusions, fosc el cos dels vestíbuls i les portes, negra l’habitació i les andanes. Moltes vegades remene les ganyades de l’alé o faig neteja de la meua nuesa.)

Cadascuna de les meues paraules és aquest armari dels anys umbilicals. En la penombra els espills impacients de l’acritud, el cos paralític de cada instant, el gel de la raó i l’alegria. A les meues mans, les claus trencades del fred.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

GOTEO SUBTERRÁNEO

¿Quién oye ese río de aguas subterráneas antes de morir? Yo espero en la sed del féretro, ahogar todas mis imperfecciones: en el cuaderno del techo diario, rememoro todas mis infancias. El luto es algo inexplicable cuando las poluciones rasguñan el alba. A veces, puede más el antifaz estacionario que la respiración o el disimulo que almidona los párpados o los ijares. (Hay días que enmudecen las ilusiones, oscuro el cuerpo de los zaguanes y las puertas, negra la habitación y los andenes. Muchas veces remuevo las costuras del aliento, o hago limpieza a mi desnudez.)

Cada una de mis palabras es ese armario de los años umbilicales. En la penumbra los espejos impacientes de la acritud, el cuerpo paralítico de cada instante, el hielo de la razón y la alegría. Entre mis manos, las llaves rotas del frío.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga

VAIXELL ANCORAT

Imagen FB de Pere Bessó

VAIXELL ANCORAT

A Alcira Teresa Luppi Hang

Era la fusta sola començant a ser l’immòbil, l’invertebrat del risc de mai no marxar, les aigües flagel·lades dels paraigües, la pluja esquinçada de la floridura, potser aquell sarcòfag, destí fidel de la follia, o el poema mort que flueix en les paraules. (Sé de l’ull que caduca en la seua pròpia eloqüència: sé de les mans de cendra de l’inestroncable i de la soledat que desembarca en els espills.)

Clausurats els reflectors de la remor de la proa, els semicercles propers de l’abandonament; el destí que en abraçar-nos ens circumcida, quasibé en secret, com residus calcinats d’infinit. Només ens resten els costats indesxifrables del món i la matèria perpètua del mar als ulls.

Dins del suportable, l’escriptura a cegues, se’ns amuntega, com aquest foc finit, ferotgement incendiat.

Al capdavall, en l’abandonament, comença a transpirar la memòria…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

BARCO ANCLADO

A Alcira Teresa Luppi Hang

Era la madera sola comenzando a ser lo inmóvil, lo invertebrado del riesgo de nunca partir, las aguas flageladas de los paraguas, la lluvia desgarrada del moho, acaso aquel sarcófago, destino fiel de la locura, o el poema muerto que fluye en las palabras. (Sé del ojo que caduca en su propia elocuencia: sé de las manos de ceniza de lo irrestañable y de la soledad que desembarca en los espejos.)

Clausurados los reflectores del murmullo de la proa, los semicírculos cercanos del abandono; el destino que al abrazarnos nos circuncida, casi en secreto, como residuos calcinados de infinito. Sólo nos quedan los costados indescifrables del mundo y la materia perpetua del mar en los ojos.

Dentro de lo soportable, la escritura a ciegas, se nos agolpa, como ese fuego fenecido, ferozmente incendiado.

Al cabo, en el abandono, comienza a transpirar la memoria…

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga

TARDA

Imagen FB de Pere Bessó

TARDA

Enllà del paraigües groc de la somnolència, les fletxes
negres de la nit, i la rosa del batec ofegada.
Als afores de l’alé, els desmais embeguts de les finestres
Al costat de les paraules de zinc de les llànties.
Del dol penjant de les enclaves, el temps segellat de la parpella.

Potser la pols i les seues gambades de crepuscle, el rostre pàl·lid,
com un floc de cabells de grisos detestables.
Tot s’assembla a la terbolesa dels bordells i al sutge
dels cansaments, a la llibertat amb prou feines visible.

De la bellesa, els excusats somnàmbuls a punt de ser boira.

La tarda se’ns acosta, omnipotent. amb totes les seues esquerdes.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

TARDE

Más allá del paraguas amarillo de la somnolencia, las flechas
negras de la noche, y la rosa del latido ahogada.
En las afueras del aliento, los desmayos embebidos de las ventanas
junto a las palabras de cinc de las lámparas.
Del luto colgando de las mochetas, el tiempo sellado del párpado.
Acaso el polvo y sus zancadas de crepúsculo, el rostro pálido,
como un mechón de grises detestables.
Todo se parece a la turbiedad de los burdeles y al hollín
de los cansancios, a la libertad apenas visible.

De la belleza, los retretes sonámbulos a punto de ser niebla.

La tarde se nos viene, omnipotente con todas sus grietas.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga

ESBALAÏMENT

Imagen FB de Pere Bessó

ESBALAÏMENT

Enmig de la boira, la fulla de l’horitzó entre les meues mans. I l’espill de la meua ombra, animal embalsamat en una llàgrima. (En l’au momificada del rellotge, el miratge del tinter amb les seues còpules: ací es buiden totes les fletxes de la tempesta i els estrèpits de l’insomne.)

 Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ASOMBRO

En medio de la niebla, la hoja del horizonte entre mis manos. Y el espejo de mi sombra, animal embalsamado en una lágrima. (En el ave momificada del reloj, el espejismo del tintero con sus cópulas: ahí se vacían todas las flechas de la tormenta y los estrépitos de lo insomne.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga