miércoles, 1 de agosto de 2018

FOSCOR TOTAL

Imagen FB de Pere Bessó





FOSCOR TOTAL




Fosques rotacions de l’ull infinit a la boca cega d’ombres. Fosc l’animal del destí que m’habita, fosques totes les aigües que ens neguen fins a beure’ns la memòria.

—Res no dius ja de la llum, ni tan sols del seu besllum: només l’humit sanglot de les aigües en descens, el fil de la misèria que s’obri com un sol camí.

—Mai no hi hagué una altra forma inabastable: els diversos noms envilits de la indiferència i els grisos densos i infames al pit.

(És clar que la foscor encegà les nostres goles i descendirem fins al peix irreconeixible del foc: ací pensàrem en epifanies i no pas en tants buits. Després del vertigen, la lliçó apresa de la cendra.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del romanés al català per PERE BESSÓ




OSCURIDAD TOTAL




Oscuras rotaciones del ojo infinito sobre la boca ciega de sombras. Oscuro el animal del destino que me habita, oscuras todas las aguas que nos anegan hasta bebernos la memoria.

—Nada dices ya de la luz, ni siquiera su vislumbre: sólo el húmedo sollozo de las aguas descendidas, el filo de la miseria que se abre como camino único.

—Jamás hubo otra forma inabarcable: los diversos nombres envilecidos de la indiferencia y los grises densos e infames en el pecho.

(Claro que la oscuridad cegó nuestras gargantas y descendimos hasta el pez irreconocible del fuego: ahí pensamos en epifanías y no en tantos vacíos. Tras el vértigo, la lección aprendida de la ceniza.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©André Cruchaga

martes, 31 de julio de 2018

MEMÒRIA IMMERESCUDA

Imagen FB de Pere Bessó





MEMÒRIA IMMERESCUDA




Ebris els ulls de tantes revelacions, les paraules que ha anat esbocinant la desesperança, els llocs incendiats pels bassals de sang: cec de brams, finalment, per aquest borrós cos que em balbuceja. (Hui, de sobte, el teu nom arrabassat pel meu alé: sent el gruix rocós del suplici.)

Tot, potser, perdura en el paladar de la mort, alta nit en la foscor de la qual mire els gargamells del temps transcorregut.

La comissura dels llavis vomita taüts, repulsions i perllonga l’expectació dels borinots. Al capdavall, la viscositat sembla inesgotable com els hostes invisibles en cambres fosques.

Des del crit, l’estranya pèrdua del diccionari: em resulta rar el grunyit de les portes i els colps de pit de la feligresia perpetuant absoluts.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




MEMORIA INMERECIDA




Ebrios los ojos de tantas revelaciones, las palabras que ha ido despedazando la desesperanza, los lugares incendiados por los charcos de sangre: ciego de bramidos, al fin, por ese borroso cuerpo que me balbucea. (Hoy, de golpe, tu nombre arrebatado por mi aliento: siento el espesor rocoso del suplicio.)

Todo, acaso, perdura en el paladar de la muerte, alta noche en cuya oscuridad miro las fauces del tiempo transcurrido.

La comisura de los labios vomita ataúdes, repulsiones y prolonga la expectación de los moscardones. Al cabo, la viscosidad parece inagotable como los huéspedes invisibles en habitaciones oscuras.

Desde el grito, la extraña pérdida del diccionario: me resulta extraño el gruñido de las puertas y los golpes de pecho de la feligresía perpetuando absolutos.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©André Cruchaga


lunes, 30 de julio de 2018

CONFESSIÓ

Imagen FB de Pere Bessó




CONFESSIÓ




Sé de la mitjanit i del descens a llocs irreconeixibles: ací, l’esbarzer atapeït en la carn, el buit com una altra boca en els abeuradors de l’infinit.

Sé dels que caven la terra i després moren. Hi ha fusteries ofegades com la dansa del foc en els meus braços desarmats. (Un, però, conté l’ocell que duu al tòrax per tal de morir a l’uníson, com el crit retallat d’una harmònica.)

Sé, després de llegir Kafka o Joyce, dels insomnis dels gossos, o de la son que s’apropia dels ossos i s’amuntega com el fum cansat als àpexs de la veu.

Avui, per cert, creixen les ombres i a fosques, ací, el tren de la demència i molts noms en la penombra.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CONFESIÓN




Sé de la medianoche y del descenso a lugares irreconocibles: ahí, la zarza apretada en la carne, la oquedad como otra boca en los abrevaderos de lo infinito.

Sé de quienes cavan la tierra y después mueren. Hay carpinterías ahogadas como la danza del fuego en mis brazos desarmados. (Uno, sin embargo, contiene al pájaro que lleva en el tórax a fin de morir al unísono, tal el grito cercenado de una armónica.)

Sé después de leer a Kafka o Joyce, de los insomnios de los perros, o del sueño que se apropia de los huesos y se agolpa como el humo cansado en los extremos de la voz.

Hoy, por cierto, crecen las sombras y a oscuras, aquí, el tren de la demencia y muchos nombres en la penumbra.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©André Cruchaga

domingo, 29 de julio de 2018

MANUSCRIT DE LA DESHORA

Imagen FB de Pere Bessó






MANUSCRIT DE LA DESHORA




Ací en el meu disbarat, la teua falda travessant el meu crit, les nits fúnebres i els carrers desolats del món: tot em cega fins i tot el sucre contingut en el diccionari dels teus porus.

Res no és alié a l’escala febril dels ulls, ni a les multituds que fendeixen les andanes, ni a la nuesa que ens acull en la claredat de la nit. (Al llim de la pell ens abandonem com els buits que deixen els habitants en una ciutat deserta.)

—Però tot és efímer i ho saps. Després és només l’ombra deixada a les golfes, morosa i groga en la infinitud de la memòria.

Ho sé —dius—, quan es tracta d’inventariar les absències i repassar la història. Creix el fons de la nit: la funció secreta dels espills.

D’aquella época només els manuscrits escrits de la deshora.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




MANUSCRITO DE LA DESHORA




Aquí en mi desatino, tu regazo atravesando mi grito, las noches fúnebres y las calles desoladas del mundo: todo me ciega hasta el azúcar contenido en el diccionario de tus poros.

Nada es ajeno a la escalera febril de los ojos, ni a las multitudes que hienden los andenes, ni a la desnudez que nos acoge en la claridad de la noche. (En el limo de la piel nos abandonamos como los vacíos que dejan los habitantes en una ciudad desierta.)

—Pero todo es efímero y lo sabes. Después es sólo la sombra dejada en el desván, morosa y amarilla en la infinitud de la memoria.

Lo sé —dices—, cuando se trata de inventariar las ausencias y repasar la historia. Crece el fondo de la noche: la función secreta de los espejos.

De aquella época sólo los manuscritos escritos de la deshora.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©André Cruchaga