EM MOSSEGA EL ROVELL

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

EM MOSSEGA EL ROVELL

Aún el alba es un pájaro perdido.
Jorge Luis Borges

Em mosssega el rovell com els dies cansats de la nostàlgia,
em mossega el paper cel·lofana de les aigües cansades
sobre el Déu que em tritura l’ocell confús
i estèril en les seues ales,
—em soscava la paret desèrtica del dia i la nit
els resquills esparsos del llòbrec,
el crepuscle atordit de la pedra
damunt de la taula freda
d’aquesta dolor de la flor fugaç que m’agenolla.

Darrere de l’abandó, també els camins de l’èxode,
darrere dels rellotges,
la genealogia de l’unt,
l’afany amb prou feines d’una escletxa a través de la qual
l’altre regne petrificat,
la pluja obsoleta,
els dies caducs dels braços caiguts en la mudesa dels fèretres:
ressò la fam dispersa
en la trena hermètica del llibre estripat.

És dur el camí davant dels cresols que mosseguen la ferida,
hi ha tantes peüngles que esmicolen les gavines
en el cossí del dol dels espills.
Tot es torna silenci en el cel de les finestres.
Tot és cementiri i he d’accerptar-ho.
És com l’última gota que llostreja clausurada
en el monòleg dels ossos,
en la paella turmentada de la falda,
la cel·la com realitat herètica,
les moltes morts que estenen la seua soga
damunt de la muntanya desèrtica.

Es gela la boca en els capitells de l’espera:
s’amaga la respiració maldestra
del calendari i emergeixen làpides como jocs d’alé.

En el càntir del riure, però,
repten els ocells.
—Mai no oblides la set amb els peixos del teu nom,
el teler de la copa del cel,
les fosques paraules del precipici que ens percacen,
el llampec que avança en les hores de la fam.
No ho oblides.

No ho oblides encara que tinguem dispers el vent
entre els nostres dits,
encara que la destrucció o la pols siguen el nostre tatuatge,
encara que l’abisme ens visite cada dia amb les seues pústules frenètiques:
només fa falta donar-li crèdit,
no a la devastació,
sinó a la menta del tren
que dialoga irrevocablement amb nosaltres:
tot i descalços podem sentir
la música inexorable de la ràfega familiar
de les nostres boques.

La foguera amb la seua taverna de rius,
podem sentir les paraules davall dels nostres llençols
i alçar el sostre
fins al punt zero, urgit del buit.

En aquesta set de rovell, lenta redonesa dels rellotges.
Els ressons trencats de la brasa buscant la tendresa

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ME MUERDE LA HERRUMBRE

Aún el alba es un pájaro perdido.
Jorge Luis Borges

Me muerde la herrumbre como los días cansados de la nostalgia,
me muerde el papel celofán de las aguas cansadas
sobre el Dios que me tritura el pájaro confuso
y estéril en sus alas,
—me socava la pared desértica del día y la noche
las esquirlas esparcidas de lo lóbrego,
el crepúsculo aturdido de la piedra
sobre la mesa fría
de este dolor de la flor fugaz que me arrodilla.

Detrás del abandono, también los caminos del éxodo,
detrás de los relojes,
la genealogía del tizne,
el afán apenas de una rendija a través de la cual
el otro reino petrificado,
la lluvia obsoleta,
los días caducos de los brazos caídos en la mudez de los féretros:
eco el hambre dispersa
en la trenza hermética del libro desgarrado.

Es duro el camino frente a los candiles que muerden la herida,
hay tantas pezuñas que trizan las gaviotas
en el cuenco del duelo de los espejos.
Todo se vuelve silencio en el cielo de las ventanas.
Todo es cementerio y debo aceptarlo.

Es como la última gota que amanece clausurada
en el monólogo de los huesos,
en la sartén atormentada del regazo,
la celda como realidad herética,
las muchas muertes que tienden su mecate
sobre la montaña desértica.

Se hiela la boca en los capiteles de la espera:
se agazapa la torpe respiración
del calendario y emergen lápidas como juegos de aliento.

En el cántaro de la risa, no obstante,
reptan los pájaros.
—Nunca olvides la sed con los peces de tu nombre,
el telar de la copa del cielo,
las oscuras palabras del precipicio que nos persiguen,
el relámpago que avanza en las horas del hambre.
No lo olvides.

No lo olvides aunque tengamos disperso el viento
entre nuestros dedos,
aunque la destrucción o el polvo sean nuestro tatuaje,
aunque el abismo nos visite cada día con sus pústulas frenéticas:
sólo hay que darle crédito,
no a la devastación,
sino a la hierbabuena del tren
que dialoga irrevocablemente con nosotros:
aun descalzos podemos sentir
la música inexorable de la ráfaga familiar
de nuestras bocas.

La hoguera con su tabanco de ríos,
podemos oír las palabras debajo de nuestras sábanas
y levantar el techo
hasta el punto cero, urgido del vacío.

En esta sed de herrumbre, lenta redondez de los relojes.
Los ecos quebrados del ascua buscando la ternura.

Barataria, 2012
Del libro “BLUES”, 2012 (inédito).

© André Cruchaga

ANOTACIONS PER A L’OBLIT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

ANOTACIONS PER A L’OBLIT

Deteste sentir cadàvers surant en les entranyes,
i que les termites
del temps esquincen l’asossec en trossets;
davall dels buits desplomats de la pols,
potser pagarà la pena
escriure-li una elegia a la foguera esmicolada,
destruïda en el seu pou d’explosió.

Dins dels golfos els dies mosseguen l’arc de l’espill:
ens bada l’asfalt del designi,
ens violenta la intempèrie del nínxol,
la maia cicló que ens asfixia en la fam;
—ens movem entre arenes movedisses,
ens ha tocat viure enmig de la súplica
i tantes foscors girant al voltant de la matèria.

Tot creix cap a l’enruna:
la llengua, l’oració, l’escapulari,
l’atri mossegant jocs inexplicables,
la plaça amb el turment
dels estratagemes i el xàfec d’ofertes sempiternes.

—Hem deixat de ser,
per a no ser Ningú,
fundàrem mars i somnis de mutilació perenne,
d’enderrocs i funeral inexplicables;
i, encara que sobrevivim,
no deixem de ser espills arquejats

de la mà freda de la mort,
—no deixem de transpirar
els despropòsits del crit,
la destral menyspreable de l’asfíxia,
les paraules àrides, incapaces de l’empar.

De quina altra manera saltem l’arc d’aquests espills moribunds,
si ací consumim la malignitat en la fusta,
la consciència fangosa d’ansietats,
el tedi en els centímetres
d’un rellotge amb arna,
enderroc boca amunt del dol consuetudinari?

Hi ha barricades per a contindre la pietat,
o és el simple eslògan,
el que ens alimentarà sempre,
el que ens consumeix amb els seus crits sords,
i ens pinta la paret d’epitafis?

—Hem emmudit l’arc del cel:
de sobte, el blanc i negre
ens representa com a fons del cinema mut,
com una cambra
amarga de cadàvers,
nàufrags sempre en el plural onatge,
parents i deutors irremeiables,
miques de la teranyina penjada del celler,
jardins impotents
consumits per la negligència.

El País és aquest dolor en els meus ulls,
la cendra indemne mossegant les sabates;
el País és aquest espill amb arcs
on el drama de l’hivern nega la consciència
fins a tallar-la,
per a convertir-la en acabant en tragèdia.

—Nosaltres, premonicions precàries
irrompent enmig del desastre,
servint d’esquer per a nodrir el subsòl
dels vells estratagemes de l’aquari.

(Tu i jo, que sense cobdícia, creguérem en el riure;
ara se’ns donen
racions diàries de desvetlament i sanglots
i litorals de dol anònim
i sotsobra i llits enderrocats per la llàgrima.)

—Nosaltres som, al capdavall,
supervivents del subsòl i imaginaris de resina atribolada,

còpia de masturbacions apinyades,
cantons del xiscle de l’alba.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ANOTACIONES PARA EL OLVIDO

Detesto sentir cadáveres flotando en las entrañas,
y que las termitas
del tiempo desgarren el sosiego en trocitos;
debajo de los huecos desplomados del polvo,
quizás valga la pena
escribirle una elegía a la hoguera hecha añicos,
destruida en su pozo de explosión.

Dentro de los goznes los días muerden el arco del espejo:
nos quiebra el asfalto del designio,
nos violenta la intemperie del nicho,
la maya ciclón que nos asfixia en el hambre;
—nos movemos entre arenas movedizas,
nos ha tocado vivir en medio de la súplica
y tantas oscuridades girando alrededor de la materia.

Todo crece hacia el escombro:
la lengua, la oración, el escapulario,
el atrio mordiendo juegos inexplicables,
la plaza con el tormento
de los estratagemas y el chaparrón de ofertas sempiternas.
—Hemos dejado de ser,
para ser Nadie,
fundamos mares y sueños de perenne mutilación,
de escombro y funeral inexplicables;
y, aunque sobrevivimos,
no dejamos de ser arqueados espejos
de la mano fría de la muerte,
—no dejamos de transpirar
los despropósitos del grito,
el hacha deleznable de la asfixia,
las palabras áridas, incapaces del amparo.

¿De qué otra manera saltamos el arco de estos espejos moribundos,
si aquí consumamos la malignidad en la madera,
la conciencia cenagosa de ansiedades,
el tedio en los centímetros
de un reloj con polilla,
escombro bocarriba del duelo consuetudinario?

¿Hay barricadas para contener la piedad,
o es el simple slogan,
el que nos alimentará siempre,
el que nos consume con sus gritos sordos,
y nos pinta la pared de epitafios?

—Hemos vuelto mudo el arco iris:
de pronto, el blanco y negro
nos representa como fondo del cine mudo,
como una habitación
amarga de cadáveres,
náufragos siempre en el plural oleaje,
deudos y deudores irremediables,
añicos de la telaraña colgada del tabanco,
impotentes jardines
consumidos por la negligencia.

El País es este dolor en mis ojos,
la ceniza indemne mordiendo los zapatos;
el País es este espejo con arcos
donde el drama del invierno inunda la conciencia
hasta sajarla,
para luego convertirla en tragedia.

—Nosotros, precarias premoniciones
irrumpiendo en medio del desastre,
sirviendo de señuelo para alimentar el subsuelo
de los viejos estratagemas del acuario.

(Vos y yo, que sin codicia, creímos en la risa;
ahora se nos dan
raciones diarias de desvelo y sollozos
y litorales de anónimo luto
y zozobra y lechos derruidos por la lágrima.)

—Nosotros somos, a fin de cuentas,
sobrevivientes del subsuelo e imaginarios de atribulada
resina, copia de apiñadas masturbaciones,
esquinas del chillido del alba.

Barataria, 2013
Del libro “CUERVO IMPOSIBLE”, 2013(inédito).

 © André Cruchaga

TEMPS D’AFONIES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

TEMPS D’AFONIES

És temps de navegar per zones en declivi, i no pas, justament,
a través de la planícia horitzontal de les mans,
impregnada de respiracions condensades.

Veiem l’esdevenir de l’aire, aturat
en la transpiració de borinots,
—astors a l’aguait
del següent dia per a embriagar-se de cendra.
A això sumem el magma diari dels cadàvers,
soterrats o a la intempèrie,
alienats per tanta fullaraca.
El fullatge és sinistre a la llum de cada transeünt:
la intuició s’ha fet necessària per a transpirar
aquesta capella ardent
d’històries primmiradament estranyes

L’alé s’ofega davant d’un trenc d’alba boirós,
sense més lucidesa que el vell discurs del sutge.

(Amb tot aquest contuberni, conspiracions i transaccions,
no podem, l’un a l’altre,
trobar la nostra pròpia habitació:
no només és l’arna que fa permeable l’ala,
és que la tortura ens ve de totes les direccions,
arrasa amb l’ànima,
penetra irremeiablement en el cos,
té plenes facultats per a sucumbir en el nostre territori;
i així, amb sobresalts,
he de pensar en la mansió de la teua claredat impredictible;
somriure-li, per altre costat, al paisatge desbocat,
a la música que brolla del teu cos,
precipitar-me en el desvari de l’esperma.)

No hi ha ciutat que escape a aquest flagell.
—Lliurem l’ombra
del paviment i la cruïlla, mor l’oïda i l’olfacte.

L’esdevenir ens assetja amb fam obstinada:
espectres que mosseguen esperit i raó,
—la paraula té rostre d’ombra successiva i gemec,
incerteses semblants a l’infinit de la nit,
a l’angoixa del desamor que habita al món.

Aquesta afonia,
és part dels penya-segats que ens aventa la nit
amb els seus perfils de bogeria.

(Potser un dia ja no caldrà un encenser
darrere de la porta,
ni caldrà invocar ànimes pures;
la set suposa sons nous
que giren en l’imaginari de la gola;
en aquesta tendresa desconeguda del teu melic,
el meu taló d’Aquil·les al tacte,
vidència d’una altra finestra en la bifurcació del camí.
L’alé és estrany quan te’m véns en marors,
quan som fuetejats,
no pas per la violència que vivim tots els dies,
sinó pel deliri de la ciència de l’orgasme.)

Mai la democràcia no tingué un preu tan alt:
paguem els centímetres de llibertat que tenim,
amb aquest abandó quotidià del soterrani
ombrívol i l’embut de la nit en els ecos.
En cada penúria, l’ombra del tedi,
el pati trencat dels sentits,
el somni a punt de parir nous objectes,
nous exteriors
per a aquest abisme,
on és costum purificar els esquelets
o convertir-los en simples estadístiques per als anuaris…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

TIEMPO DE AFONÍAS

Es tiempo de navegar por zonas en declive, y no, precisamente,
a través de la planicie horizontal de las manos,
impregnada de respiraciones condensadas.

Vemos el acontecer del aire, detenido
en la transpiración de moscardones,
—azores a la espera
del siguiente día para embriagarse de ceniza.
A ello sumamos el magma diario de los cadáveres,
Soterrados o en la intemperie,
enajenados por tanta hojarasca.
El follaje es siniestro a la luz de cada transeúnte:
la intuición se ha hecho necesaria para transpirar
esta capilla ardiente
de historias meticulosamente extrañas

El aliento se ahoga ante un amanecer de niebla,
sin más lucidez que el viejo discurso del hollín.

(Con todo este contubernio, conspiraciones y transacciones,
no podemos, el uno al otro,
encontrar nuestra propia habitación:
no sólo es la polilla que permea el ala,
es que la tortura nos viene de todas direcciones,
arrasa con el alma,
penetra irremediablemente en el cuerpo,
tiene plenas facultades para sucumbir en nuestro territorio;
y así, con sobresaltos,
debo pensar en la mansión de tu claridad impredecible;
sonreírle, por otro lado, al paisaje desbocado,
a la música que brota de tu cuerpo,
precipitarme en el desvarío de la esperma.)

No hay ciudad que escape a este flagelo.
—Libramos la sombra
del pavimento y la encrucijada, muere el oído y el olfato.

El devenir nos asedia con hambre obstinada:
espectros que muerden espíritu y razón,
—la palabra tiene rostro de sombra sucesiva y gemido,
incertidumbres parecidas al infinito de la noche,
a la angustia del desamor que habita al mundo.

Esta afonía,
es parte de los acantilados que nos avienta la noche
con sus perfiles de locura.

(Un día quizá ya no sea necesario un incensario
detrás de la puerta,
ni haya que invocar almas puras;
la sed supone sonidos nuevos
que giren en el imaginario de la garganta;
en esa ternura desconocida de tu ombligo,
mi talón de Aquiles al tacto,
videncia de otra ventana en la bifurcación del camino.
El aliento es extraño cuando te me vienes en marejadas,
cuando somos azotados,
ya no por la violencia que vivimos todos los días,
sino por el delirio de la ciencia del orgasmo.)

Jamás la democracia tuvo un precio tan alto:
pagamos los centímetros de libertad que tenemos,
con ese abandono cotidiano del sótano
sombrío y el embudo de la noche en los ecos.
En cada penuria, la sombra del hastío,
el patio roto de los sentidos,
el sueño a punto de parir nuevos objetos,
nuevos exteriores
para este abismo,
donde es costumbre purificar los esqueletos
o convertirlos en simples estadísticas para los anuarios…

Barataria, 2012
Del libro “EN ALGÚN LUGAR INEXISTENTE”, 2011-12 (inédito).

© André Cruchaga

MATINADA DISPERSA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

MATINADA DISPERSA

A la balda de la porta, el cos emmurallat del cerç,
els matins incomptables,
la història movedissa dels ulls de tots els dies.

El cel com un alambí de prestatgeries difuses:
de vegades trau el cap la gebrada
dels records, el fons dels objectes amb gana de braços;
qualsevol avidesa s’assembla a l’èxtasi,
a l’algeps dispers de la matinada,
a la fulla que naufraga
en les parpelles i aplana les temples amb treballosa complicitat.

(Sempre és recrear el titubeig en l’ull dels pals,
en la franel·la
frenètica del cerç desviscut en la matinada,
quasi com una camisa fugitius deliris,
amb la justa desproporció que produeixen les torxes desbocades,
sobre el punt premut de les estrelles del planisferi.
Hi ha camins remots que obliden les distàncies
i ocells soterrats en el xiprer de l’alé.)

Cap al camí porte cavalls de somnis,
bitàcola d’apòstol, crits de sal als ulls,
fum dens en l’ombra del costat:
és part de l’equipatge —em dic, sense vacil·lacions—
agafat per les meues mans per a caminar les meues tristeses obedients,
tot el baf de l’horitzó en el rapte de l’arc
de la papallona que desvist
les corbes del vol fins al lliurament.

(Vele aquell mur de silenci a meitat de l’ull
que conté els corrents,
les aigües del riu crescudes de les estàtues,
els mesos diürns de la troballa de la llàntia,
la pluja atrapada al quadern del pit:
naixen aurores a punt de fer
créixer l’alé,
la tovalloleta del núvol damunt de la taula dels jocs
de l’altamar dels desheretats,
l’arrel vertical de l’espill
que cau com un tret al paviment.)

—M’ature en algun badall dels ponts per allò de la set
i les oscil·lacions,
set d’invariable omnipotència,
aquell espai de sons al voltant dels lòbuls,
altes herbes en la telepatia que la foguera aventa carregada
de presagis,
pensaments,
ombres,
bocins de mirades.

En els quatre punts cardinals,
la imatge de l’èter,
el prisma secular dels pètals,
el pla cartesià muntat en les muntanyes,
l’hangar de les aixelles en la intempèrie:
ens llepa el temps i les seues varices rovellades;
amb el seu fons pervertit,
les aigües a l’altura del suny,
quadern líquid suspés
en les mans dels ecos:
hi ha tantes matinades disperses i sense claus,
veus indefinides,
xifres penjades en els armaris de paret com trofeus de trementina,
com fam sinistra
en l’autopista de les enfiladisses.

A l’hora del brufol,
llance les meues respiracions despullat de sostres,
només em quede amb els ventalls de la boirina,
amb el peu dret posat en ala dels hemisferis,
amb l’aire i la seua proesa de palpebres,
amb aquest picoteig del pit diluint-se en la meua gola,
com un jardí de begònies.

(Al peu de l’abella de les setmanes,
las espigues inclinades d’aquest assetjament etern.
Una ferida sempre
pronuncia el que ens ha deixat el camí.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

MADRUGADA DISPERSA

En la aldaba de la puerta, el cuerpo amurallado del cierzo,
las mañanas incontables,
la historia movediza de los ojos de todos los días.

El cielo como un alambique de estanterías difusas:
a veces se asoma la escarcha
de los recuerdos, el fondo de los objetos con apetito de brazos;
cualquier avidez es parecida al éxtasis,
al yeso disperso de la madrugada,
a la hoja que naufraga
en los párpados y allana las sienes con trabajosa complicidad.

(Siempre es recrear el titubeo en el ojo de los mástiles,
en la franela
frenética del cierzo desvivido en la madrugada,
casi como una camisa fugitivos delirios,
con la justa desproporción que producen las antorchas desbocadas,
sobre el punto apretado de las estrellas del planisferio.
Hay caminos remotos que olvidan las distancias
y pájaros soterrados en el ciprés del aliento.)

Hacia el camino llevo caballos de sueños,
bitácora de apóstol, gritos de sal en los ojos,
humo denso en la sombra del costado:
es parte del equipaje —me digo, sin titubeos—
asido por mis manos para andar mis tristezas obedientes,
todo el vapor del horizonte en el rapto del arco
de la mariposa que desviste
las curvas del vuelo hasta la entrega.

(Velo aquel muro de silencio a mitad del ojo
que contiene las corrientes,
las aguas del río crecidas de las estatuas,
los meses diurnos del hallazgo de la lámpara,
la lluvia atrapada en el cuaderno del pecho:
nacen auroras al punto de hacer
crecer el aliento,
la servilleta de la nube sobre la mesa de los juegos
de la altamar de los desheredados,
la raíz vertical del espejo
que cae como un disparo en el pavimento.)

—Me paro en algún resquicio de los puentes por aquello de la sed
y las oscilaciones,
sed de invariable omnipotencia,
aquel espacio de sonidos en torno a los lóbulos,
altas yerbas en la telepatía que la hoguera avienta cargada
de presagios,
pensamientos,
sombras,
pedazos de miradas.

En los cuatro puntos cardinales,
la imagen del éter,
el prisma secular de los pétalos,
el plano cartesiano montado en las montañas,
el hangar de las axilas en la intemperie:
nos lame el tiempo y sus varices oxidadas;
con su fondo pervertido,
las aguas a la altura del ceño,
cuaderno líquido suspendido
en las manos de los ecos:
hay tantas madrugadas dispersas y sin llaves,
voces indefinidas,
cifras colgadas en alacenas como trofeos de trementina,
como hambre siniestra
en la autopista de las enredaderas.

A la hora del búho,
lanzo mis respiraciones despojado de techos,
sólo me quedo con los abanicos de la neblina,
con el pie derecho puesto en ala de los hemisferios,
con el aire y su proeza de párpados,
con ese picoteo del seno diluyéndose en mi garganta,
como un jardín de begonias.

(Al pie de la abeja de las semanas,
las espigas inclinadas de este asedio eterno.
Una herida siempre
pronuncia lo que nos ha dejado el camino.)

Barataria, 2012
Del libro “EN ALGÚN LUGAR INEXISTENTE”, 2011-12 (inédito).

© André Cruchaga