EN MITJA BRESCA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

EN MITJA BRESCA 

Hi ha noms acumulats o dissolts en aquell estrany paradís: put
la mort i certs racons de l’inframón dels ossos.
No hi ha cap nom, només els múltiples noms de la cendra i els seus apèndixs.
No es pot comprendre els manifestos de saliva davant del fàstic.
Damunt de l’ull arrabassat, els teulats secs i el galop negre de la metzina.
Sagna el somni com un mig vivent a l’escorxador.
L’abecedari ens corca amb el seu crit d’arna, amb el seu espai de guerra,
el territori gris dels refugiats.
Un perdé el compte de tots els condols que tenen els cementiris.
La vida és inevitable en els fils de les mirades, entre aigües sense botelles,
La parpella dissolta de les enfiladisses, o el raïm de colps esbocinats 
de l’espill. Ens hem d’acostumar a les aigües negres del sospir.
Mentre uns naixen, la mosca petrificada de la violència. (En el tren del cor 

sempre les probabilitats de la impaciència, els camins que en els ulls allarguen 

el no-res fins al cansament. El joc feixuc de l’oferta i la demanda.

A l’excusat infecund dels cadàvers només la mort i la seua cadena de noses.
Cada vegada que s’acreix el riure en secret, s’atansa el riu de l’impur: trobem
que en aquella llàgrima cristiana és la salvació.)
Hi ha records que esglaien com colps intermitents, com pedres 
en la punta dels dits, com una aixeta que goteja silenciosa en el pouet 
del pit, fins obrir-lo tal com les grogues angoixes del dia rere dia.
En plena infantesa, els fèretres. Enmig dels encderrocs, l’ull de set del sospir.

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

EN MEDIO PANAL

Hay nombres acumulados o disueltos en aquel extraño paraíso: huele mal
la muerte y ciertos rincones del bajo mundo de los huesos.
No hay nombres, sólo los múltiples nombres de la ceniza y sus apéndices.
Uno no puede entender los manifiestos de saliva frente al asco.
Sobre el ojo descuajado, los tejados secos y el galope negro de la ponzoña.
Sangra el sueño como un semoviviente en el matadero.
El abecedario nos carcome con su grito de polilla, con su espacio de guerra,
el territorio gris de los refugiados.
Uno perdió la cuenta de todos los lutos que tienen los cementerios.
La vida es inevitable en los filos de las miradas, entre aguas sin botellas,
el párpado disuelto de las enredaderas, o el racimo de golpes despedazados 
del espejo. Uno debe acostumbrarse a las aguas negras del suspiro.
Mientras unos nacen, la mosca petrificada de la violencia. (En el tren del corazón 

siempre las probabilidades de la impaciencia, los caminos que en los ojos alargan 

la nada hasta el cansancio. El torpe juego de la oferta y la demanda.
En el retrete infecundo de los cadáveres solo la muerte y su cadena de ascos.
Cada vez que arrecia la risa en secreto se arrima el río de lo impuro: uno cree
que en aquella lágrima cristiana está la salvación.)
Hay recuerdos que asustan como golpes intermitentes, como piedras 
en la punta de los dedos, como un grifo que gotea silencioso en el pocillo 
del pecho, hasta abrirlo tal las amarillas congojas del día a día.
En plena infancia, los féretros. Entre los escombros, el ojo de sed del suspiro.
Barataria, 2016

HOMENATGE A PERE BESSÓ

Pere Bessó (Valencia, España)

HOMENATGE A PERE BESSÓ

“La natura, —ha dit el poeta— només envelleix en les paraules”.
Jo dic que en l’ombra de l’infinit, el destí del poeta és vertigen,
el mateix que, en el seu oracle, fon al·lucinacions insepultes i llampecs.
Ara a tants ocells habitats en les artèries de la tinta,
tu amb els teus trens de pedra filosofal, de paràboles celestes i sexe de caragoles.
El riu del temps, —per cert—, llava l’edat de l’escriptura.
En l’horitzó dels teus ulls encara hi ha moltes distàncies: més enllà
de la teua sempre paraula lúdica, els pits inefables del cerç…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

HOMENAJE A PERE BESSÓ

“La naturaleza, —ha dicho el poeta—sólo envejece en las palabras”.
Yo digo que en la sombra del infinito, el destino del poeta es vértigo,
mismo que, en su oráculo, funde alucinaciones insepultas y relámpagos.
Ahora a los tantos pájaros habitados en las arterias de la tinta,
vos con tus trenes de piedra filosofal, de parábolas celestes y sexo de caracolas.
El río del tiempo, —por cierto—, lava la edad de la escritura.
En el horizonte de tus ojos todavía hay muchas distancias: más allá
de tu siempre palabra lúdica, los senos inefables del cierzo…

DINS DEL LABERINT

imagen cogida del FB de Pere Bessó

DINS DEL LABERINT

No és prou obrir el reixat o la porta perquè isquen els dimonis 
i es vegen els testaferros foscos del temps, les excepcions, els costums
la penombra oculta en l’alé i la consciència.
Un transita tots els dies el territori insòlit dels carrers i avingudes.
Hi ha un regne fosc darrere de l’atles dels murs, habita teulats i terrats,
i ombres grogues més enllà de l’obvi de les vesprades.
(La successió del temps no s’atura en les retrospectives de les finestres;
ni la realitat s’esgota en les notícies periodístiques, en els estripalls
de les distàncies que mosseguen les fronteres,
ni en els rostres que mai no es veuen, excepte en la complicitat de l’ombra.
Hi ha una persecució constant des dels vells records del rovell;
en qualsevol tapaboques és la sensació de desvetllament 
que no escapa al riu de gel de les conspiracions.
Per descomptat que no són miratges aquestes formes diverses de les ombres.
Qui més que el temps que acaba de revelar totes les conspiracions
i els seus respectius dimonis? No cal cap astrolabi per a veure caretes
darrere de l’espill, ni l’altura, ni l’asfíxia de l’horitzó.
Per si de cas, el temps acaba també per abolir tots aquests hàlits de mort.)
Tota la rosada que tenim és tan sols una argúcia. 
En el blanc i negre de les nomenclatures, potser necesitarem psiquiatres;
tot el món juga al nauseabund o buida la seua febre en al·lucinacions.
Tant de bo es donen compte que la regressió no és memòria ni llum.

ADENTRO DEL LABERINTO

No es suficiente abrir la verja o la puerta para que salgan los demonios 
y se vean los testaferros oscuros del tiempo, las excepciones, las costumbres
la penumbra oculta en el aliento y la conciencia.
Uno transita todos los días el territorio insólito de las calles y avenidas.
Hay un reino oscuro detrás del atlas de los muros, habita techos y azoteas,
y amarillas sombras más allá de lo obvio de las tardes.
(La sucesión del tiempo no se detiene en las retrospectivas de las ventanas;
ni la realidad se agota en las noticias periodísticas, en los jirones
de las distancias que muerden las fronteras,
ni en los rostros que nunca se ven, salvo en la complicidad de la sombra.
Hay una persecución constante desde los viejos recuerdos de la herrumbre;
en cualquier pasamontañas está la sensación de desvelo que no escapa
al río de hielo de las conspiraciones.
Por supuesto no son espejismos estas formas diversas de las sombras.
¿Quién más que el tiempo que acaba de desvelar todas las conspiraciones
y a sus respectivos demonios? No se necesita un astrolabio para ver máscaras
tras el espejo, ni la altura, ni la asfixia del horizonte.
Por si acaso, el tiempo acaba también aboliendo todos estos hálitos de muerte.)
Todo el rocío que tenemos es solo una argucia. 
En el blanco y negro de las nomenclaturas, quizá necesitemos de psiquiatras;
todo mundo juega a lo nauseabundo o vacía su fiebre en alucinaciones.
Ojalá se den cuenta que la regresión no es memoria ni luz.
Barataria, 2016

EN L’OMBRA CALLA EL SILENCI

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

EN L’OMBRA CALLA EL SILENCI

En l’ombra calla el silenci, l’ull escruixit de la brasa entre els dits.
Hi ha certa mescla de fons telúrics en les ombres: veus atònites, 
i amnèsiques com bassals amb ranera de cicatrius a les andanes diàries
d’aquest extrem penya-segat.
Molts s’amaguen darrere de l’obscenitat dels badalls. A voltes ens sembla
tendre el corc del nostre destí, els titellaires de núvols tardorals 
amb ulleres, certes confidències mancades de policromia.
Davant de l’encontre amb certes ombres, un ha de fer-se al miratge.
Quan parle de laberints em referesc a aqueix viatge de fletxes de tots els dies.
El desensonyament sempre ens arriba fins als peus i manca de bones costums.
Disperses les espines, ens toca llepar les estacions en silenci:
evadir els dits del vent, mossegar la brea de la nit abans que no ens onsumesca,

ceder-li a la cendra el seu galop escabellat…
(No hi ha manera d’ajuntar totes les finestres anades; tot i la tendresa, de sobte, 
és feble, un lloc per a la soledat i el silenci. Potser per a abandonar-se.
Potser com totes les aigües afòniques de la llunyania,
potser un àncora de què pengen sanglots assosegats o confiats interiors 
ja en despulla d’ecos i focs.)
Ara les paraules també diuen el que les ales fan.
Sobre l’ombra on transiten tants rellotges, en marxa el camí, perdura
potser, la imatge de l’absurd, o només el bullir del foc consumit…

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

EN LA SOMBRA CALLA EL SILENCIO

En la sombra calla el silencio, el ojo estremecido de la brasa entre los dedos.

Hay cierta mezcla de fondos telúricos en las sombras: voces atónitas,

y amnésicas como charcos con estertor de cicatrices sobre los andenes diarios

de este extremo precipicio.

Muchos se esconden tras la obscenidad de los bostezos. A veces nos parece

tierna la carcoma de nuestro destino, los titiriteros de nubes otoñales

con ojeras, ciertas confidencias carentes de policromía.

Ante el encuentro con ciertas sombras, uno tiene que acoplarse al espejismo.

Cuando hablo de laberintos me refiero a ese viaje de flechas de todos los días.

Siempre el desvelo nos llega hasta los pies y carece de buenas costumbres.

Dispersas las espinas, nos toca lamer las estaciones en silencio:

evadir los dedos del viento, morder la brea de la noche antes de que nos consuma, cederle a la ceniza su galope desgreñado…

(No hay manera de juntar todas las ventanas idas; aun la ternura, de pronto,   

es endeble, un lugar para la soledad y el silencio. Quizá para abandonarse uno.

Quizá como todas las aguas afónicas de la lejanía,

quizá un ancla de la cual cuelgan sosegados sollozos o confiados interiores

ya en despojo de ecos y fuegos.)

Ahora las palabras también dicen lo que las alas hacen.

Sobre la sombra donde transitan tantos relojes, en marcha el camino, perdura

acaso,  la imagen del absurdo, o sólo el bullir del fuego consumido…

Barataria, 17.I.2016