RECORDS

imagen cogida del FB de Pere Bessó

RECORDS

Al carrer, només els trens del record i el calendari que devora 
l’au diletant de les fulles. (Ja el rovell li ha atorgat el seu mateix
somni a la realitat.) Des de les lleixes del coixí, 
la porta al món
de les imatges, aqueixa altra ombra que ens crema
i espella els anells de la travessia.
Fugen potser les llànties al buit? —Són estranyes les paraules i els dies,
després de tot: el pervindre em desallotja amb les seues contradiccions,
no hi ha monedes d’aurora a la porta,
sinó aqueix gran poder d’espectres i espills ambigus.
Fuig cap a on treballa la truita, la nit és densa com el torrent
de la somnolència, com la carn irreparable després de la ràfega…

“Records” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ 

RECUERDOS

Sobre la calle, sólo los trenes del recuerdo y el calendario que devora 
al ave diletante de las hojas. (Ya la herrumbre le ha otorgado su propio
sueño a la realidad.) Desde los estantes de la almohada, la puerta al mundo
de las imágenes, esa otra sombra que nos quema
y desuella los anillos de la travesía.
¿Huyen acaso las lámparas al vacío? —Son extrañas las palabras y los días,
después de todo: el porvenir me desaloja con sus contradicciones,
no hay monedas de aurora en la puerta,
sino ese gran poder de espectros y espejos ambiguos.
Huyo hacia donde labora la tortilla, la noche es densa como el torrente
de la somnolencia, como la carne irreparable tras la ráfaga… 

Barataria, 21.II.2014

ANSIETATS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

ANSIETATS

Un mira l’au en forma d’aeroplà. En qualsevol lloc hom és pròfug 
de la pròpia ombra: (de sobte, l’espillet, espillet), mentre la soledat 
es precipita al pit. Ai dels que creuen que el món els pertany,
o que ja conqueriren la mecànica de les ablucions.
Sovint els somnis s’ombregen amb la bava de la pròpia demència;
o la demència és tan estrident como el sexe sàdic.
Riu-te, —si vols— de la llum dels convictes, dels que mai no hipotecaren
la seua paraula, riu-te dels unicorns. Ai, la antropofàgia que només em deixa
els monyons de la malifeta.
(Hui en dia és fàcil perdre’s en la intempèrie, no només en els suburbis
de la mateixa consciència.) Demà seré sempre davant de l’espill impossible
de l’esfinx congelada de la sal…

“Ansietats” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

ANSIEDADES

Uno mira el ave en forma de aeroplano. En cualquier parte se es prófugo 
de la propia sombra: (de pronto, el espejito, espejito), mientras la soledad 
se precipita en el pecho. Ay, de los que creen que el mundo les pertenece,
o que ya conquistaron la mecánica de las abluciones.
A menudo los sueños se sombrean con la baba de la propia demencia;
o la demencia es tan estridente como el sexo sádico.
Ríete, —si quieres— de la luz de los convictos, de los que nunca hipotecaron
su palabra, ríete de los unicornios. Ay, la antropofagia que sólo me deja
los muñones del entuerto.
(Hoy en día es fácil perderse en la intemperie, no sólo en los suburbios
de la propia conciencia.) Mañana estaré siempre frente al espejo imposible
de la esfinge congelada de la sal…

Barataria, 24.II.2014

DE VEGADES UN VIATGE

Imagen cogida de la red

DE VEGADES UN VIATGE

De vegades un viatge tan sols és la nit que recorre temples i ninetes i oblits.
Empelt d’erm als dits, la mateixa aigua en fuita de l’infinit.
L’asfalt sospita de la sal que s’enfila a les ninetes des de les abraçades lentes
que agonitzen en la commoció de la ferida.
(Un altre fou el crit que forjà el subterrani; una altra, la set al bahareque
de les ombres; un altre, el fang que florí a la intempèrie.)
Descalç, com sempre, purifique les despulles de les cunetes, aqueix llindar
dels exilis, els manuals que juguen a ser espills.
En els peixos dels ulls, la tempesta que mossega la gola.
Cada empremta, cada roca foradada, és aqueix altre llenguatge dels viatges:
quan ja hem davallat només resta la veu de la nostàlgia i els pertrets
estàtics de la salmorra… 

“De vegades un viatge” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

A VECES UN VIAJE

A veces un viaje es sólo la noche que recorre sienes y pupilas y olvidos.
Injerto de páramo en los dedos, la misma agua en fuga del infinito.
El asfalto sospecha de la sal que trepa a las pupilas desde los lentos brazos
que agonizan en la conmoción de la herida.
(Otro ha sido el grito que forjó lo subterráneo; otra, la sed en el bahareque
de las sombras; otro, el barro que floreció en la intemperie.)
Descalzo, como siempre, purifico los despojos de las cunetas, ese umbral
de los exilios, los manuales que juegan a ser espejos.
En los peces de los ojos, la tempestad que muerde la garganta.
Cada huella, cada roca horadada, es ese otro lenguaje de los viajes:
ya cuando hemos descendido sólo queda la voz de la nostalgia y los pertrechos
estáticos de la salmuera…

Barataria, 22.II.2014

DIMENSIÓ DE LA SAL

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

DIMENSIÓ DE LA SAL

Ja en la sal, les aigües infinites, lianes habitades per oblits invisibles.
Enmig de la boira que produeix el miratge, habites al costat dels refugis
dissolts de l’escuma: secreta, em despulles del peix inassequible
que busca la comporta, deixant de banda la cendra o l’agonia.
Qui m’alberga, al capdavall, en aquest desert d’aigua cristal·litzada?
Qui descobreix l’itinerari de la sorra, l’arrel pètria de les torxes?
En el seu ardiment més intacte, el niu del caragol en l’irreparable:
Cada gra de sal, llavors, sacsà llunes sobtades, cavalls rutilants
en la pell, cauteris que maduraren com una font.
Allà, en la forma gairebé de penya-segat, la temeritat d’una gota: el llaurador
predestinat a les embarcacions…

DIMENSIÓN DE LA SAL

Ya en la sal, las aguas infinitas, lianas habitadas por invisibles olvidos.
En medio de la bruma que produce el espejismo, habitas junto a los abrigos
disueltos de la espuma: secreta, me despojas del inasible pez
que busca la compuerta, dejando de un lado la ceniza o la agonía.
¿Quién me alberga, después de todo, en este desierto de agua cristalizada?
¿Quién descubre el itinerario de la arena, la pétrea raíz de las antorchas?
En su más intacto ardimiento, el nido del caracol en lo irreparable:
Cada grano de sal, entonces, cimbró súbitas lunas, rutilantes caballos
en la piel, cauterios que maduraron como un manantial.
Allí, en la forma casi acantilada, la temeridad de una gota: el labriego
predestinado a las embarcaciones…

Barataria, 20.II.2014