miércoles, 25 de septiembre de 2013

DESAFECCIÓ

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




DESAFECCIÓ





M’allunye, doncs, de les imatges negres dels cercles. Ja només pensar
em cou; preferesc, de sobte, no fer-ho i percaçar l’ombra
rugosa de la pluja, al cap i a la fi, filial per als meus ulls.
—Sé, tanmateix, com pesa la taula buida i sense estovalles.
(Vull restar en els meus draps vells, ací, quan la vesprada treballa
amb els difunts, en l’espill cansat del crepuscle.)

Què em dius, després de deixar l’ànima? —Res no hauré de dir, soscavades
les pors. Res en la claror quan ascendesc.
Tremolen els aparadors de les onades de l’horitzó, amb prou feines abolits
els somnambulismes, l’imant de les antenes a les parpelles, les claus
purificades del calostre…

“Desafecció” [‘Desapego’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ






DESAPEGO




Me alejo, pues, de las imágenes negras de los círculos. Ya sólo pensar
me causa escozor; prefiero, de pronto, no hacerlo y seguir la sombra
rugosa de la lluvia, al cabo, filial para mis ojos.
—Sé, sin embargo, cuánto pesa la mesa vacía y sin mantel.
(Quiero estar en mis trapos viejos, aquí, cuando la tarde trabaja
con los difuntos, en el espejo cansado del crepúsculo.)

¿Qué me dices, después de dejar el alma? —Nada habré de decir, socavados
los miedos. Nada en la claridad cuando asciendo.
Tiemblan las vitrinas del oleaje del horizonte, apenas abolidos
los sonambulismos, el imán de los mástiles en los párpados, las llaves
purificadas del calostro…

Barataria, 20.IX.2013

lunes, 23 de septiembre de 2013

PASSADÍS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




PASSADÍS




He cavalcat llargs corredors de records: una darrere de l’altra la fúria
dels monòlegs terribles.
Un darrere de l’altre el bosc dels dies darrers, la dansa trista del record
i la febre de la pols que plega els meus genolls.
(Els passadissos tenen mans de setmanes acumulades, estranys esbufecs,
severes fibres d’arna.)

Per si de cas duc un crucifix al pit embussat d’inclemències.

"Passadís" ['Pasadizo'] d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





PASADIZO




He cabalgado largos pasillos de recuerdos: una tras otra la furia
de los monólogos terribles.
Uno tras otro el bosque de los días postreros, la danza triste del recuerdo
y la fiebre del polvo que doblega mis rodillas.
(Los pasadizos tienen manos de semanas acumuladas, extraños resuellos,
severas fibras de polilla.)

Por si acaso llevo un crucifico en el pecho atorado de inclemencias.

Barataria, 23.IX.2013

viernes, 13 de septiembre de 2013

INCENDI

Imagen cogida de la red




INCENDI




En els incendis grisos dels inventaris, l’àngel diligent de les aigües,
l’estrofa de les sastreries nocturnes, el gat que damunt de la tapiera miola
i arrapa la punta de les estrelles.
(Cadascú du dins dels seus ulls una porció de vaixells i illes.)
Potser perquè s’hi obren al món tots els calendaris,
la llum de l’alba que fueteja o el litoral corbat de la mort. —en les mans
ancoren els vianants dels gratacels,
un blues amb tabac com xilets retorts que s’albira
als espills violents de la pols.
Només resta extingir el foc dels paisatges sinistres del dia a dia: les hores
i els murs passen com pasquins publicitaris davant dels escapularis 
sagnant de la llaura.
Un dia qualsevol em preguntí per primavera vegada: sóc captaire —diguí—
quan em parlà una geografia sense llànties…

“Incendi” [‘Incendio’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





INCENDIO





En los incendios grises de los inventarios, el ángel diligente de las aguas,
la estrofa de las sastrerías nocturnas, el gato que sobre el tapial maúlla
y rasguña la punta de las estrellas.
(Cada quien lleva dentro de sus ojos, una porción de barcos e islas.)
Tal vez porque allí se abren al mundo todos los calendarios,
la luz del alba que fustiga, o el litoral curvado de la muerte. —en las manos
anclan los peatones de los rascacielos,
un blues con tabaco como chilillos retorcidos que se vislumbra
en los espejos violentos del polvo.
Sólo queda apagar el fuego de los paisajes siniestros del día a día: las horas
y los muros pasan como vallas publicitarias frente al escapulario 
sangrante del arado.
Un día de tantos me pregunté por la primavera: soy mendigo —dije—
cuando me habló una geografía sin lámparas…

Barataria, 12.IX.2013

domingo, 8 de septiembre de 2013

INSTANT

Teresa Esteve, imagen cogida del FB de Pere Bessó




INSTANT



A Teresa Esteve



En el sentit del quotidià de la vida, un reviu tots els dies. 
Fins on salvem les distàncies en aquell instant de mar?
Fins quina pàgina la tinta és expressiva, conjur suficient del poema?
—Cadascú des de la seua realitat pregona, revela les seues introspeccions.
No sé quina flor emergeix del besllum. 
No sé quins sortilegis té l’ofegament de les teules.
(En el brufol dels hermetismes tota la respiració continguda de l’ara.
Tot llenguatge encara la mort en el poema.)

Clar que la totalitat mai és habitable, ni en retrospectiva.
—Calma’t, em digué la pedra: baixa els teus atifells i descansa…





INSTANTE



A Teresa Esteve, in memoria



En el sentido de lo cotidiano de la vida, uno revive todos los días. 
¿Hasta dónde salvamos las distancias en aquel instante de mar?
¿Hasta qué página la tinta es expresiva, conjuro suficiente del poema?
—Cada quien desde su realidad profunda, revela sus introspecciones.
No sé qué flor emerge del destello. 
No sé qué sortilegios tiene el ahogo de las tejas.
(En el búho de los hermetismos toda la respiración contenida del ahora.
Todo lenguaje afronta la muerte en el poema.)

Claro que, la totalidad nunca es habitable, ni en retrospectiva.
—Ten calma, me dijo la piedra: baja tus aperos y descansa…

Barataria, 08.IX.2013