ON ÉS NOMÉS GANYOTA

Imagen FB de Pere Bessó

ON ÉS NOMÉS GANYOTA

On és només ganyota la vida, l’horror ple d’aquests horiztons gastats pel temps. M’alienen els rostres i les fleques mentre existesc. És el començament de la cendra i els ossos de silenci els que mosseguen els pensaments. La pedra indicible es desfà en la cara, les finestres tancades i l’embolcall dels ulls. A estones els buits com aparadors de funeràries, a estones el niu que mai no fou en la primavera. Tot instant juga a rosa carcerària, o a son on cabotegen les ombres.

(Sempre passa: veig erts els joguets; i els espills i el llunyà, terriblement sufocats. Entre tantes feixugueses, les ferides amb benes; trencats de sang els senders, àcids de refer camí el sutge, abruptes com els ofecs circulars.)

Mai no hi hagué ningú enmig del tumult de la gent. Mai aurora el vaixell dur de la nit. Esgarrany i colp, les parets i l’arna i aquest present, per cert, ja museu al meu pit.

Al peu de zinc dels meus ulls, les paraules fèrries de la sepultura. I les inclemències sempre de bat a bat…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

DONDE ES SÓLO MUECA

Donde es sólo mueca la vida, el horror pleno de estos horizontes gastados por el tiempo. Me enajenan los rostros y las panaderías mientras existo. Es el comienzo de la ceniza y los huesos de silencio los que muerden los pensamientos. La piedra indecible se deshace en mi cara, las ventanas cerradas y la envoltura de los ojos. A ratos los vacíos como escaparates de funerarias, a ratos el nido que nunca fue en primavera. Todo instante juega a rosa carcelaria, o a sueño donde cabecean las sombras.

(Siempre sucede: veo yertos los juguetes; y los espejos y lo lejano, terriblemente sofocados. Entre tantas torpezas, las heridas con vendas; rotos de sangre los senderos, ácidos de desandar el hollín, abruptos como los ahogos circulares.)

Nunca hubo alguien en medio del tumulto de la gente. Nunca aurora el barco duro de la noche. Rasguño y golpe, las paredes y la polilla y este presente, por cierto, ya museo en mi pecho.

Al pie de zinc de mis ojos, las palabras férreas de la sepultura. Y las inclemencias siempre de par en par…

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga