CONTINUÏTAT IRREPARABLE

Imagen FB de Pere Bessó

CONTINUÏTAT IRREPARABLE 

Només era continuïtat la llum giratòria dels canelobres penjats de la biga de boira de l’estranyesa. La veu, també, descolorida als carrers, el No-res, —diguem-ne—, en el seu estat buit, tan destructiva com la delinqüència, tan certa com el tamboret de la indigència, tan massa usada com una revista de pornografia. LLostreja i, sovint, la història és la mateixa. De vegades només em ric d’algunes mínimes perversions.

Cap alba no té tants desguassos per a desenredar el fibló de les ambigüitats: davant de la ràfega de fogueres, els claus de les setmanes fent màgia als ulls. Només veig colps de pit sense autoflagel·lar-se.

Ens mosseguen les mans esmunyedisses de les paraules, mentre descorre la seua màscara la indiferència. L’erm, o l’ombra, la vesprada, es desgasten al galop de la nit. La sospita mai no té túnica de innocència.

(Som rosegadors perversos de la monotonia dels mausoleus. O un respir d’adolorides sabates, o un teló de buits on s’allarguen les ombres, o una flama de cicatrius immundes.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

CONTINUIDAD IRREPARABLE 

Solo era continuidad la luz giratoria de los candelabros colgados de la viga de niebla de la extrañeza. La voz, también, descolorida en las calles, la Nada, —digamos—, en su estado vacío, tan destructiva como la delincuencia, tan cierta como el taburete de la indigencia, tan demasiado usada como una revista de pornografía. Amanece y, a menudo, la historia es la misma. A veces sólo me río de algunas mínimas perversiones.

Ningún alba tiene tantos desagües para desenmarañar el aguijón de las ambigüedades: ante la ráfaga de hogueras, los clavos de las semanas haciendo magia en los ojos. Sólo veo golpes de pecho sin autoflagelarse.

Nos muerden las manos escurridizas de las palabras, mientras descorre su máscara la indiferencia. El páramo, o la sombra, la tarde, se desgastan en el galope de la noche. La sospecha nunca tiene túnica de inocencia.

(Somos roedores aviesos de la monotonía de los mausoleos. O un respiro de adoloridos zapatos, o un telón de huecos donde se alargan las sombras, o una flama de inmundas cicatrices.)

.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga