sábado, 22 de septiembre de 2018

DECADÈNCIA DEL DELIRI

Imagen FB de Pere Bessó





DECADÈNCIA DEL DELIRI




Ens fan mal les senderes sempre en fuita i els diversos esbossos dels paradísos falsos. És incert la son quan avancen els enfonsaments i campeja el pànic a la gola. El rellotge fa créixer els meus dubtes quan els trens només són un joc d’excessos damunt de rails líquids. És joc el real i les paròdies d’aquesta luxúria que despisten les paraules. No hi ha avantatge quan l’esperança es fixa amb engrut i el sexe es talla davant de finestres fosques.

—Et rius davant de l’ortografia de la infàmia, mentre el present és boca derruïda, impudícia barata, o simple indigestió a l’hora de la taula. De segur que ceguen les titlles en l’esquí dels fèretres, en el vernís bestial dels urinaris.

Ara ja no sé si és millor l’amnèsia que no aquesta mudesa excloent de l’eucaristia. Després de tot, estime la decadència dels cossos i l’avidesa somnàmbula que desferma el sobtat.

Poema d’ANDRE CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





DECADENCIA DEL DELIRIO




Nos duelen los senderos siempre en fuga y los diversos esbozos de los falsos paraísos. Es incierto el sueño cuando avanzan los desmoronamientos y campea el pánico en la garganta. El reloj acrecienta mis dudas cuando los trenes sólo son un juego de excesos sobre rieles líquidos. Es juego lo real y las parodias de esta lujuria que despistan las palabras. No hay ventaja cuando la esperanza se pega con engrudo y el sexo es sajado frente a ventanas oscuras.
—Te ríes ante la ortografía de la infamia, mientras el presente es derruida boca, impudicia barata, o simple indigestión a la hora de la mesa. Seguro que enceguecen las tildes en el esquí de los féretros, en el barniz bestial de los urinarios.

Ahora ya no sé si es mejor la amnesia, a esa mudez excluyente de la eucaristía. Después de todo, amo la decadencia de los cuerpos y la avidez sonámbula que desata lo súbito.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

No hay comentarios: