SOROLLS DISPERSOS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

SOROLLS DISPERSOS

En l’avantsala de l’ocell, els alers dispersos dels sorolls i la seua cendra amarga
d’audiències còncaves. I els penyals de finides utopies.
I la història de sempre mossegant les costelles fins al punt del suplici,
i els vertiginosos dits del vent, hirsuts de fullaraca i d’intrigues,
i els ulls del cel consumits per ganivets,
i les paraules somnàmbules cosides a trets per la boira de la son intangible,
i els cercles de l’esclat, allà, en les parets de la boca.
Des de sempre la tortuositat de la boirina i els mals de cap 
de les evaporacions i les contingències de l’atzarós.
—A vegades només és el buit de la ciutat en els tambors del subconscient.
Qui llostreja amb l’alé derruït davall de les runes?
Som fills de tants espills embrionaris.
Som fills dels jocs perennes dels cal·lígrafs, de l’úter agònic 
de les sepultures, o del pols de l’eufòria.
Se’ns escapen els sigils d’entre les mans. De l’altra banda, els pendents,
la tempesta amb l’arrel de l’absència, els sabors expulsats de la còpula,
els emblemes immediats de la pobresa.
Erre en el rovell quotidià dels amants.
En la convulsió de les entranyes, les puntes de set com ungles.
En comptes de cares, descobresc agonies i estranys ulls d’un país sinistre.
En la redonesa de la nit, els aleteigs a la gatzoneta i algun oblit…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ 

RUIDOS DISPERSOS

En la antesala del pájaro, los aleros dispersos de los ruidos y su amarga ceniza
de audiencias cóncavas. Y los peñascos de fenecidas utopías.
Y la historia de siempre mordiendo las costillas hasta el punto del suplicio,
y los vertiginosos dedos del viento, hirsutos de hojarasca y de intrigas,
y los ojos del cielo consumidos por cuchillos,
y las palabras sonámbulas acribilladas por la bruma del sueño intangible,
y los círculos del estallido, allí, en las paredes de la boca.
Desde siempre la tortuosidad de la neblina y los dolores de cabeza 
de las evaporaciones y las contingencias de lo azaroso.
—A veces solo es el hueco de la ciudad en los tambores del subconsciente.
¿Quién amanece con el aliento derruido debajo de los escombros?
Somos hijos de tantos espejos embrionarios.
Somos hijos de los perennes juegos de los calígrafos, del útero agónico 
de las sepulturas, o del pulso de la euforia.
Se nos escapan los sigilos de entre las manos. Del otro lado, las pendientes,
la tempestad con la raíz de la ausencia, los sabores expulsados de la cópula,
los emblemas inmediatos de la pobreza.
Yerro en la herrumbre cotidiana de los amantes.
En la convulsión de las entrañas, los extremos de sed como uñas.
En lugar de caras, descubro agonías y extraños ojos de un país siniestro.
En la redondez de la noche, los aleteos en cuclillas y algún olvido…
Barataria, 2016