Imagen cogida del FB de André Cruchaga
ARBRE
és dur
l’ocell damunt de l’arbre somnàmbul de l’entrecella les calcomanies de l’escuma
aquesta tràgica ració de fila índia en els excusats que només anuncien la
tempesta de fetor fins i tot en els dies sense soga al coll en aquesta riba del
martiri només ens toca evocar mai acostar-nos als mateixos efluvis a voltes a
la salmorra que brolla del pit: —res no tenim fins ara després de nits de
dormir en el secret després de respirar en la memòria tots els penya-segats la
il•lusió és una menaça pensar importa poc en la inclemència de l’arbre sec de
la sal ni tan sols sé de què parlem en el silenci si perguérem o guanyàrem la
companyia dels braços si la indigència és una lluna per a guanyar el cel o
només és aqueixa altra nit com tantes nits en el desert de l’ànima a quines
ombres s’apropen les aigües del poema? —he caminat tant que allisí els codols
amb el meu batec: heretí sense més els claus dels mapes en desús i els ossos
inútils del trànsit dels ossos de vegades em mosseguen les branques de les
estacions i aquesta enciclopèdia del rovell com un caliu de cendra udolant en
les darreries de la meua roba confesse que el vestit de fons de la nuesa no
serveix per a netejar els llavatoris ni escriure missatges líquids sense el
sufoc persistent del sutze (continue sense entendre l’esquirol des de la seua
trinxera i l’himnari de la neurosi a punt de saltar sobre la navegació sorda
dels vaixells) així és la travessia dels arrels davall del fervor de
l’aquarel•la del arc del cel dins del compendi dels souvenirs dels canelobres
sempre tinguí nosa als teulats: des d’allí la pàgina i la pluja de l’imaginari
i els penya-segats de la lògica abstracta i les pedres que respirem en sintonia
amb l’alé i el fruit de les sabates que mai no acumula en els traus tots els
camins anats: hi ha tantes ombres que la meua és tan sols una altra entre les
ombres del trencaclosques —hi ha tantes ombres com la crema de la llet en el
plat del gos casolà a voltes necessite purgant per a restablir el riure
llevar-me el botxí del costat llegir amb optimisme els periòdics eructar
l’esquizofrènia dels caps de setmana oblidar-me de l’ocell encriptat en el seu
mateix laberint de Sodoma malgrat la inutilitat de la fullaraca la guarde en
les butxaques del meu deler la subvertesc dins dels meus èxtasis anònims fins
que s’acumula en la meua ànima i en acabant hi aflora, en les voltes de l’alé
com aqueixa aigua fosca de determinats misticismes: al capdavall sobrevisc als
ecos de les persianes a aquest anar ací al bell mig de tant bosc mai no em
digueren que era fàcil ser el fill pròdig entre les sales ardents de la gran
ciutat hui només vull alimentar-me de catacumbes i que les meues costelles
responguen a la indecència…
“Arbre” [‘Árbol’] d’André Cruchaga traduït al
català per Pere Bessó
ÁRBOL
es duro el
pájaro sobre el árbol sonámbulo del entrecejo las calcomanías de la espuma esta
trágica ración de fila india en los retretes que sólo anuncian la tempestad de
hedor aun en los días sin soga al cuello en esta orilla del martirio sólo nos
toca evocar jamás acercarnos a los propios efluvios a veces a la salmuera que
brota del pecho: —nada tenemos hasta ahora después de noches de dormir en el
sigilo después de respirar en la memoria todos los acantilados la ilusión es
una amenaza pensar importa poco en la inclemencia del árbol seco de la sal ni
siquiera sé de qué hablamos en el silencio si perdimos o ganamos la compañía de
los brazos si la indigencia es una luna para ganar el cielo o sólo es esa otra
noche como tantas noches en el desierto del alma ¿a qué sombras se arriman las
aguas del poema? —he caminado tanto que alisé los guijarros con mi pálpito:
heredé sin más los clavos de los mapas en desuso y los huesos inútiles del
tránsito de los huesos a veces me muerden las ramas de las estaciones y esta
enciclopedia de la herrumbre como un rescoldo de ceniza aullando en las
postrimerías de mi ropa confieso que el traje de fondo de la desnudez no sirve
para limpiar los lavatorios ni escribir mensajes líquidos sin el sofoco
persistente del hollín (sigo sin entender a la ardilla desde su trinchera y el
himnario de la neurosis a punto de saltar sobre la navegación sorda de los
barcos) así es la travesía de las raíces debajo del fervor de la acuarela del
arcoíris dentro del compendio de los souvenirs de los candelabros siempre tuve
manía por los tejados: desde allí la página y la lluvia del imaginario y los
acantilados de la lógica abstracta y las piedras que respiramos en sintonía con
el aliento y el fruto de los zapatos que nunca acumula en los ojales todos los
caminos andados: hay tantas sombras que la mía es sólo otra entre las sombras
del rompecabezas —hay tantas sombras como la nata de la leche en el plato del
perro doméstico a veces necesito purgante para restablecer la risa quitarme al
verdugo de al lado leer con optimismo los periódicos eructar la esquizofrenia
de los fines de semana olvidarme del pájaro encriptado en su propio laberinto
de Sodoma pese a la inutilidad de la hojarasca la guardo en los bolsillos de mi
anhelo la subvierto dentro de mis éxtasis anónimos hasta que se acumula en mi
alma y luego aflora ahí en las bóvedas del aliento como esa agua oscura de
ciertos misticismos: al final sobrevivo a los ecos de las persianas a este
andar aquí en medio de tanto bosque nunca me dijeron que era fácil ser el hijo
pródigo entre las cámaras ardientes de la gran ciudad hoy sólo quiero alimentarme
con catacumbas y que mis costillas respondan a la indecencia…
Barataria,
15.I.2013
No hay comentarios:
Publicar un comentario