ARBRE

Imagen cogida del FB de André Cruchaga

ARBRE

és dur l’ocell damunt de l’arbre somnàmbul de l’entrecella les calcomanies de l’escuma aquesta tràgica ració de fila índia en els excusats que només anuncien la tempesta de fetor fins i tot en els dies sense soga al coll en aquesta riba del martiri només ens toca evocar mai acostar-nos als mateixos efluvis a voltes a la salmorra que brolla del pit: —res no tenim fins ara després de nits de dormir en el secret després de respirar en la memòria tots els penya-segats la il•lusió és una menaça pensar importa poc en la inclemència de l’arbre sec de la sal ni tan sols sé de què parlem en el silenci si perguérem o guanyàrem la companyia dels braços si la indigència és una lluna per a guanyar el cel o només és aqueixa altra nit com tantes nits en el desert de l’ànima a quines ombres s’apropen les aigües del poema? —he caminat tant que allisí els codols amb el meu batec: heretí sense més els claus dels mapes en desús i els ossos inútils del trànsit dels ossos de vegades em mosseguen les branques de les estacions i aquesta enciclopèdia del rovell com un caliu de cendra udolant en les darreries de la meua roba confesse que el vestit de fons de la nuesa no serveix per a netejar els llavatoris ni escriure missatges líquids sense el sufoc persistent del sutze (continue sense entendre l’esquirol des de la seua trinxera i l’himnari de la neurosi a punt de saltar sobre la navegació sorda dels vaixells) així és la travessia dels arrels davall del fervor de l’aquarel•la del arc del cel dins del compendi dels souvenirs dels canelobres sempre tinguí nosa als teulats: des d’allí la pàgina i la pluja de l’imaginari i els penya-segats de la lògica abstracta i les pedres que respirem en sintonia amb l’alé i el fruit de les sabates que mai no acumula en els traus tots els camins anats: hi ha tantes ombres que la meua és tan sols una altra entre les ombres del trencaclosques —hi ha tantes ombres com la crema de la llet en el plat del gos casolà a voltes necessite purgant per a restablir el riure llevar-me el botxí del costat llegir amb optimisme els periòdics eructar l’esquizofrènia dels caps de setmana oblidar-me de l’ocell encriptat en el seu mateix laberint de Sodoma malgrat la inutilitat de la fullaraca la guarde en les butxaques del meu deler la subvertesc dins dels meus èxtasis anònims fins que s’acumula en la meua ànima i en acabant hi aflora, en les voltes de l’alé com aqueixa aigua fosca de determinats misticismes: al capdavall sobrevisc als ecos de les persianes a aquest anar ací al bell mig de tant bosc mai no em digueren que era fàcil ser el fill pròdig entre les sales ardents de la gran ciutat hui només vull alimentar-me de catacumbes i que les meues costelles responguen a la indecència…

“Arbre” [‘Árbol’] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

ÁRBOL

es duro el pájaro sobre el árbol sonámbulo del entrecejo las calcomanías de la espuma esta trágica ración de fila india en los retretes que sólo anuncian la tempestad de hedor aun en los días sin soga al cuello en esta orilla del martirio sólo nos toca evocar jamás acercarnos a los propios efluvios a veces a la salmuera que brota del pecho: —nada tenemos hasta ahora después de noches de dormir en el sigilo después de respirar en la memoria todos los acantilados la ilusión es una amenaza pensar importa poco en la inclemencia del árbol seco de la sal ni siquiera sé de qué hablamos en el silencio si perdimos o ganamos la compañía de los brazos si la indigencia es una luna para ganar el cielo o sólo es esa otra noche como tantas noches en el desierto del alma ¿a qué sombras se arriman las aguas del poema? —he caminado tanto que alisé los guijarros con mi pálpito: heredé sin más los clavos de los mapas en desuso y los huesos inútiles del tránsito de los huesos a veces me muerden las ramas de las estaciones y esta enciclopedia de la herrumbre como un rescoldo de ceniza aullando en las postrimerías de mi ropa confieso que el traje de fondo de la desnudez no sirve para limpiar los lavatorios ni escribir mensajes líquidos sin el sofoco persistente del hollín (sigo sin entender a la ardilla desde su trinchera y el himnario de la neurosis a punto de saltar sobre la navegación sorda de los barcos) así es la travesía de las raíces debajo del fervor de la acuarela del arcoíris dentro del compendio de los souvenirs de los candelabros siempre tuve manía por los tejados: desde allí la página y la lluvia del imaginario y los acantilados de la lógica abstracta y las piedras que respiramos en sintonía con el aliento y el fruto de los zapatos que nunca acumula en los ojales todos los caminos andados: hay tantas sombras que la mía es sólo otra entre las sombras del rompecabezas —hay tantas sombras como la nata de la leche en el plato del perro doméstico a veces necesito purgante para restablecer la risa quitarme al verdugo de al lado leer con optimismo los periódicos eructar la esquizofrenia de los fines de semana olvidarme del pájaro encriptado en su propio laberinto de Sodoma pese a la inutilidad de la hojarasca la guardo en los bolsillos de mi anhelo la subvierto dentro de mis éxtasis anónimos hasta que se acumula en mi alma y luego aflora ahí en las bóvedas del aliento como esa agua oscura de ciertos misticismos: al final sobrevivo a los ecos de las persianas a este andar aquí en medio de tanto bosque nunca me dijeron que era fácil ser el hijo pródigo entre las cámaras ardientes de la gran ciudad hoy sólo quiero alimentarme con catacumbas y que mis costillas respondan a la indecencia…

Barataria, 15.I.2013