lunes, 7 de enero de 2019

NOSTRUM MARE

Imagen FB de Pere Bessó





NOSTRUM MARE




Entre el dia i la nit, el nostrum mare de les pulsions obert a les precipitacions: les paraules, èbries, despullen el temps. Als braços de sal de les aigües, els rostolls del zel i el fang, el litoral on se sent la brasa de l’agònic. Tot i que els ressons cremats del futur siguen incerts, no deixem d’esgarrapar en la inquisició vermella del doll que entrellaça dues substàncies. L’ull empunya tota la molsa esguitada de vigília. En la línia del foc, el far de metall de la tempesta. (Mai, en va, no deixa de respirar-nos la flassada d’escuma i la mateixa pèrdua de la música. Nostre és aquest grapat de llum de la humitat verda de la font. El nostre mar, l’aura de la flama amb la seua llavor d’estiu.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




NOSTRUM MARE




Entre el día y la noche, el nostrum mare de las pulsiones abierto a las precipitaciones: las palabras, ebrias, desnudan el tiempo. En los brazos de sal de las aguas, los rastrojos del celo y el barro, el litoral donde se siente la brasa de lo agónico. Aunque los ecos quemados del futuro sean inciertos, no dejamos de escarbar en la inquisición roja del raudal que entrelaza dos sustancias. El ojo empuña todo el musgo salpicado de vigilia. En la línea del fuego, el faro de metal de la tormenta. (Nunca, en vano, deja de respirarnos la cobija de espuma y el propio extravío de la música. Nuestro es ese puñado de luz de la humedad verde de la fuente. Nuestro mar, el aura de la flama con su semilla de estío.)

Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

MATINADA

Imagen FB de Pere Bessó





MATINADA




Còmplices de l’aroma de la matinada, l’encens de la boira ens respira i mossega i reescriu la llum última de la nit. Ací, de genolls davant del clímax, mai retardat de la rosada en les illades. Els focs es tornen infinits com un cor de cavalls enfebrits: polsa l’ull cremat dels límits la seua història de rails i buits. Al cap, l’aigua de l’hivern ho explica tot: ara desdejunem amb la geografia de la desmesura ja desproveïda de la tutela de la penombra. (De tornada a l’hostalatge, ens reconeixem en la remor de la fusta: davant de la finestra, l’ascensió dels pins i una cistella d’ocells i la verdor fermentada del diluvi.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




MADRUGADA




Cómplices del aroma de la madrugada, el incienso de la niebla nos respira y muerde y reescribe, la luz última de la noche. Ahí, de rodillas frente al clímax, nunca retrasado del rocío en los ijares. Los fuegos se tornan infinitos como un coro de caballos afiebrados: pulsa el ojo quemado de los límites su historia de rieles y vacíos. Al cabo, el agua del invierno lo explica todo: ahora desayunamos junto a la geografía de la desmesura ya desprovista de la tutela de la penumbra. (De vuelta al hospedaje, nos reconocemos en el rumor de la madera: frente a la ventana, la ascensión de los pinos y una canasta de pájaros y el verdor fermentado del diluvio.)

Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

domingo, 6 de enero de 2019

TRACES

Imagen FB de Pere Bessó





TRACES




Ens queden les vestimentes rovellades, el ferment, si de cas, de la pluja abrusada en aquells llocs d’infinita borina. Ens resta, fins i tot, aquell cresol espinós en el forcat esquinçat del batec. Muir d’estretir-me entre les teues cuixes, saber que se m’escalfen les mans en el teu tòrax i que la nit aplega com un bisturí al teu abdomen. (Después de tant ardit, el clímax trau el seu hostalatge. Així entenem que no hi ha amulets vitalicis, sinó resquills a l’espill.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





HUELLAS




Nos quedan las vestimentas oxidadas, el fermento, acaso de la lluvia abrasada en aquellos lugares de infinita neblina. Nos queda, incluso, aquel candil espinoso en el arado desgarrado del pálpito. Muero de estrecharme entre tus muslos, saber que se me escaldan las manos en tu tórax y que la noche llega como un bisturí a tu abdomen. (Después de tanto ardid, el clímax asoma su hospedaje. Así entendemos que no hay amuletos vitalicios, sino esquirlas en el espejo.)

Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

NAUFRAGI EN LA CENDRA

Imagen FB de Pere Bessó






NAUFRAGI EN LA CENDRA




Conversem enmig del tro de dos mons paral·lels, dos sepulcres on es funda la cendra, o es troben vençuts els noms. (A vegades és com haver nascut en un paisatge mig enrunat, o és només el desvetlament del propi rastre.) La pedra ha sigut el bordell o la creu, a voltes, la innocència ofegada davant de la claredat silenciosa que en mirar ens calla. És dolç l’ardor del foc finit, la cendra èbria dels arpons, els perfums blaus del pi de cuques de llum. Callem en el silenci endimoniat dels silencis. És una cicatriu el cel en el desús de les humitats íntimes? —En el tambor de la rosada, el fred que ens arriba com la punta d’un escalpel. Es rovella la boca d’esquelets.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




NAUFRAGIO EN LA CENIZA




Conversamos en medio del trueno de dos mundos paralelos, dos sepulcros donde se funda la ceniza, o se encuentran vencidos los nombres. (A veces es como haber nacido en un paisaje semiderruido, o es sólo el desvelo del propio rastro.) La piedra ha sido el lupanar o la cruz, a veces, la inocencia ahogada frente a la claridad silenciosa que al mirar nos calla. Es dulce el ardor del fuego fenecido, la ceniza ebria de los arpones, los perfumes azules del pino de luciérnagas. Callamos en el silencio endiablado de los silencios. ¿Es una cicatriz el cielo en el desuso de las humedades íntimas? —En el tambor del rocío, el frío que nos viene como la punta de un escalpelo. Se enmohece la boca de esqueletos.

Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga