miércoles, 21 de noviembre de 2018

PUNT D’EBULLICIÓ

Imagen FB de Pere Bessó






PUNT D’EBULLICIÓ




Davall del silenci la flama animal de la follia, l’ocell que degota en la sang com un maniquí. Fosos els desigs el polsim de cendra damunt de la multitud de caps de l’horitzó. Pel que sembla s’obri el cos sanguinolent de les finestres, cadascuna de les breus desgràcies que patim.

Alguns erms fossilitzats oscil·len en els esquelets de les temples. Sent el llançaflames desprendre’s del cos de la nuesa d’aquella olla de zinc del vertigen.

És indiscutible l’esperit subjugant de la gàbia penya-segada de les tempestes. El llarg litoral de l’insòlit devorat com una hòstia. Acaricie randes de foc en l’ala de l’estiu.

Giren las libèl·lules de l’exsudació al voltant del món. Els clarobscurs són innombrables en el ramat de mar que entapissa els interiors.

Crema el punt d’ebullició en el buit. En el balanceig del magnetisme, s’imanten els camins del jardí.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





PUNTO DE EBULLICIÓN




Debajo del silencio la llama animal de la locura, el pájaro que gotea en la sangre como un maniquí. Fundidos los deseos el polvillo de ceniza sobre la multitud de cabezas del horizonte. Al parecer se abre el cuerpo sanguinolento de las ventanas, cada una de las breves desgracias que padecemos.

Algunos páramos fosilizados oscilan en los esqueletos de las sienes. Oigo el lanzallamas desprenderse del cuerpo de la desnudez de aquella olla de cinc del vértigo.

Es indiscutible el espíritu subyugante de la jaula acantilada de las tempestades. El largo litoral de lo insólito devorado como una hostia. Acaricio encajes de fuego en el ala del verano.

Giran las libélulas de la exudación alrededor del mundo. Los claroscuros son innumerables en el rebaño de mar que tapiza los interiores.

Arde el punto de ebullición en el vacío. En el balanceo del magnetismo, se imantan los caminos del jardín.


Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

martes, 20 de noviembre de 2018

I TANMATEIX, FERIDA

Imagen Pinterest





I TANMATEIX, FERIDA




M’estimbe al teu pit, en el punt cardinal del teu melic: imagine les batalles enormes de cada succés amb la seua agonia. De vegades inagafable aquest prendre’t de l’alé, i mossegar el parpelleig xifrat o desbocat del teu avenç. Inflat el batall enmig de les cuixes, la resta és desmesura. I ferida el record inexorable de la teua geografia. (Pense ja en la llunyania i és una gàbia la teua ombra que desboca la meua memòria.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





Y SIN EMBARGO, HERIDA




Me despeño en tu pecho, en el punto cardinal de tu ombligo: imagino las batallas enormes de cada suceso con su agonía. A veces inasible este asirte del aliento, y morder el parpadeo cifrado o desbocado de tu sima. Henchido el badajo entre los muslos, lo demás es desmesura. Y herida el recuerdo inexorable de tu geografía. (Pienso ya en la lejanía y es una jaula tu sombra que desboca mi memoria.)
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

lunes, 19 de noviembre de 2018

GANYOTA

Imagen FB de Pere Bessó





GANYOTA




Ja era ganyota aquella argamassa trencada en les malapteses de les impostures. Era, per cert, nit la corda il·legible de la diafanitat desèrtica de la pols. En la doble vessant del buit, les pues de l’infern al costat de la brea rovellada dels perfums. En el bombolleig de la gola, només anava quedant el murmuri escabellat de l’avorriment i la imprecisió del rostre amb el seu rictus. (En l’entranya, l’univers sencer de l’acritud i el silenci implacable. Cremat en l’enderroc, avança el poder òptic del desarrelament. Cremen les orquídies en els quatre costats del confinament.)

—Als cantons dels punts cardinals, el mur irrespirable de la set que mor. El fum de la còpula hirsuta de la fullaraca.

—Sí, la història i la seua ràbia de sal. Les empremtes entre el seguici de les mosques. L’ull cec, a sota, dels rellotges. La destrossa impensable dels somnífers amb la seua fúria assossegada.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït em català per PERE BESSÓ





MUECA




Ya era mueca aquella argamasa quebrada en las torpezas de las imposturas. Era, por cierto, noche el mecate ilegible de la diafanidad desértica del polvo. En la doble vertiente del vacío, las púas del infierno junto a la brea oxidada de los sahumerios. En el burbejeo de la garganta, sólo fue quedando el murmullo desgreñado del aborrecimiento y la imprecisión del rostro con su rictus. (En la entraña, el universo completo de la acritud y el silencio implacable. Ardido en el escombro, avanza el poderío óptico del desarraigo. Queman las orquídeas en los cuatro costados del confinamiento.)

—En las esquinas de los puntos cardinales, el muro irrespirable de la sed que muere. El humo de la cópula hirsuta de la hojarasca.

—Sí, la historia y su rabia de sal. Las huellas entre el cortejo de las moscas. El ojo ciego, abajo, de los relojes. El destrozo impensable de los somníferos con su furia sosegada
.
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

domingo, 18 de noviembre de 2018

ARRÍTMIA

Imagen FB de Pere Bessó






ARRÍTMIA




En l’aigua del més enllà sent les ales trencades de l’onatge. Naixen orbs els forcons de la primavera, fosca la terra ressonant dels temples, arrítmica la quietud de la hipnosi, irrespirable la set endurida dels ferments. Fins avui, no deixa de ser fatigable el dispers, el punyal de foc en l’engonal, o l’escarniment real de les veritats. Davant del bufó, també la ficció dels ocells, la llàgrima de drap vell als costats. (Més d’una vegada, la fulla seca del mar i la rosa immòbil de la roda. El colp de la autoflagel·lació dels orgasmes.)

En les paraules de cada moment, el fòssil martirial dels motles i el seguici a ultrança de la parafina. 

Per a l’encenser dels fèretres, l’obscenitat dels vocables, la foscor semàntica del borrissol, reduït a setmanes de sorra. O la momificació de les deformitats de les trenetes adobades de l’abisme.

Cada plugim demana asil i també un motle per a l’infern de les al·lucinacions. De vegades només vull sepultar els meus ulls en la fulla de la tessel·la. O besar la mortalla de l’au de rapinya i les seues asimetries.

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ARRITMIA




En el agua del más allá oigo las alas rotas del oleaje. Nacen ciegos los horcones de la primavera, oscura la tierra resonante de los templos, arrítmica la quietud de la hipnosis, irrespirable la sed endurecida de los fermentos. Hasta hoy, no deja de ser fatigable lo disperso, el puñal de fuego en las ingles, o el remedo real de las verdades. Ante el bufón, también la ficción de los pájaros, la lágrima de trapo viejo en los costados. (En más de una vez, la hoja seca del mar y la rosa inmóvil de la rueda. El golpe de la autoflagelación de los orgasmos.)

En las palabras de cada momento, el fósil martirial de los moldes y el cortejo a ultranza de la parafina. 

Para el incensario de los féretros, la obscenidad de los vocablos, la oscuridad semántica del vello púbico, reducido a semanas de arena. O la momificación de las deformidades de las trencitas curtidas del abismo.

Cada llovizna pide asilo y también un molde para el infierno de las alucinaciones. A veces sólo quiero sepultar mis ojos en el filo del tile. O besar la mortaja del ave de rapiña y sus asimetrías.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga