APRENENTATGE DE L’AROMA

Imagen cogida de la red

APRENENTATGE DE L’AROMA

Damunt del vitrall del cos estimat, tota la llum en la llanterna de l’olfacte. Trenquem l’alba lletrejant l’arc del cel dels porus, aquest altre destemps que s’alça en l’alé: cap altra estació no sent la cal·ligrafia captiva de tren desmesurat. (Allà la flor de la teua pell, els teus ovaris encesos, immensa ràfega de festa. La tempesta que floreix en l’abisme de la intensitat.)

Res no transcendeix tant com aquest desplaçament sense canviar de lloc. Ara, els ulls plens del so del teu nom. Els confins consumats…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

APRENDIZAJE DEL AROMA

Sobre el vitral del cuerpo amado, toda la luz en la linterna del olfato. Amanecemos deletreando el arco iris de los poros, ese otro destiempo que se yergue en el aliento: ninguna otra estación sabe a caligrafía cautiva de tren desmesurado. (Allí la flor de tu piel, tus ovarios encendidos, inmensa ráfaga de fiesta. La tormenta que florece en el abismo de la intensidad.)

Nada trasciende más que este desplazarse sin cambiar de sitio. Ahora, los ojos llenos del sonido de tu nombre. Los confines consumados…

Barataria, 2016

ESPILLS DE LA DESHORA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

ESPILLS DE LA DESHORA

Hi ha certs espills que envelleixen com la deshora en el ventre negre 
del paper cremat: ni tan sols els convalescents gaudeixen de bona llum quan 
la ceguesa creix com una rabiosa tempesta de desgels.
Sobre alguns sorollets d’esperma el pollet inerme de les velles andròmines.
Davant del fred tremola la humitat de les cambres, 
els pensaments íntims desfent-se en el no-res. Les errades i les seues ànsies de veritat.
Pense en la roda dels rellotges i si un dia tindrà ales innocents.
Les rodes de premsa són una altra cosa: mai no tenen sentit, o el sentit és 
en l’estàtic, en aqueix dir tant i agreujar les hores en perjudici d’aquells que ja es rentaren les mans, en l’antigua ombra d’una bacinet.
Uns altres panteixen en la penombra del vaticà.
Uns altres i d’altres d’altres d’altres i d’altres assagen la seua vida després de la mort.
Uns altres i d’altres i d’altres i d’altres i d’altres dormen invocant els ensenyaments 

                                                                                                                                           de Zaratrusta.
I uns altres tanquen els ulls per veure els impossibles.
Potser un dia cantaran la seua essència en el soterrani tots els taüts.
Abans d’absorbir totes les deshores, pertoca comptabilitzar els ulls cecs
i la saliva que fluctua com mercaderia per a infàncies tristes.
Des del teler interior, un sap per on flamegen les costures i les velles manyes de desembolicar el pit amb una miqueta d’espera o paciència.
Tot brunzeix davall de les voravies i l’asfalt: les veus d’uns i d’altres,
La boirina de set que creix en la gola de les paraules, la soledat
allargada amb aplaudiments, el dolor sempre que ens desfà en el seu hivernacle trencat: invoque durant un segon l’obvietat de les coses… 

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ESPEJOS DE LA DESHORA

Hay ciertos espejos que envejecen como la deshora en el vientre negro 
del papel quemado: ni siquiera los convalecientes gozan de buena luz cuando 
la ceguera arrecia como una rabiosa tormenta de deshielos.
Sobre algunos ruiditos de esperma el piojillo inerme de los trastos viejos.
Frente al frío tirita la humedad de las habitaciones, los pensamientos íntimos deshaciéndose en la nada. Las equivocaciones y sus ansias de verdad.
Pienso en la rueda de los relojes y si un día tendrán alas inocentes.
Las ruedas de prensa son otra cosa: nunca tienen sentido, o el sentido está 
en lo estático, en ese decir tanto y agravar las horas en menoscabo de aquéllos 

que ya se lavaron las manos, en la antigua sombra de una bacinica.
Otros jadean en la penumbra del vaticano.
Otros y otros y otros y otros ensayan su vida después de la muerte.
Otros y otros y otros y otros duermen invocando las enseñanzas de Zaratrusta.
Y otros cierran los ojos para ver los imposibles.
Quizá un día canten su esencia en el subsuelo todos los ataúdes.
Antes de absorber todas las deshoras, es preciso contabilizar los ojos ciegos
y la saliva que fluctúa como mercancía para infancias tristes.
Desde el telar interior, uno sabe por dónde flamean las costuras y las viejas mañas de desenredar el pecho con un poquito de espera o paciencia.
Todo zumba debajo de las aceras y el asfalto: las voces de unos y otros,
la neblina de sed que arrecia sobre la garganta de las palabras, la soledad
alargada con aplausos, el dolor siempre que nos desvive en su roto invernadero: invoco por un segundo la obviedad de las cosas…
Barataria, 2016

SOBIRANIA DEL CORC

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

SOBIRANIA DEL CORC

La palpitació de les cornises és així: a poc a poc l’arna corca el resplendor
i només en resta l’escopinada de saliva sobre el trànsit.
És tal la sobirania del corc que no hi ha cap arbre il·lés, ni ànima sense ombra.
Molts es vanten del front arrufat de la història i dels seus comensals

voluntaris i de les seues petites exquisiteses.
Ja hem parlat de quanta dignitat tenen les monedes, de quants focs 
la mà invisible del vent, els pètals grocs de les ombres,
les aigües amagades de l’alé i el seu cançoner de tort rovell.
Sovint només hem d’acceptar aqueixa veu negra que puja des del soterrani 
als lòbuls, del fem al carrer, dels arrels arrupits fins a l’ocell.
(Un sap d’aquest joc d’aus rapinyaires: fora són tots els perills,
La por al colp en l’altra galta, els detalls del fred esgarrapant 
en les quatre parets de les cicatrius, o en les bugaderies de la intempèrie.
De sempre, llavors, ens embarquem en aquesta terbolesa tractant 
de convèncer-nos que no passa res, que el vòmit no infesta les finestres,
i que als genitals mai no els arriba la desesperació.
És terrible fugir. Sempre estic fugint de l’hospitalitat dels diaris.
Comprenc l’ansietat que se’ns possessiona en els ports.
En un dia de vertigens l’infinit es torna deplorable com el sol mort de set.)
La pluja és innecessària quan plou massa en el cos: la nuesa, 
⎼⎼ Dis-m’ho a mi⎼⎼, és història balsàmica en l’èxtasi redó del corc.
Davall de cada calendari pantanós, un cabiró de mosques cohabita 
en la capseta de fotografies de la memòria: de vegades s’imposa la follia…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SOBERANÍA DE LA CARCOMA

La palpitación de las cornisas es así: de a poco la polilla carcome el resplandor
y solo queda la escupida de saliva sobre el tráfico.
Es tal la soberanía de la carcoma que no hay árbol ileso, ni alma sin sombra.
Muchos se ufanan del ceño fruncido de la historia y de sus comensales

voluntarios y de sus menudas exquisiteces.
Ya hemos hablado de cuánta dignidad tienen las monedas, de cuántos fuegos 
la mano invisible del viento, los pétalos amarillos de las sombras,
las aguas escondidas del aliento y su cancionero de torcida herrumbre.
A menudo solo hay que aceptar esa voz negra que sube desde el subsuelo 
a los lóbulos, del estiércol a la calle, de las raíces acurrucadas hasta el pájaro.
(Uno sabe de ese juego de aves de rapiña: afuera están todos los peligros,
el miedo al golpe en la otra mejilla, los pormenores del frío escarbando 
en las cuatro paredes de las cicatrices, o en las lavanderías de la intemperie.
Desde siempre, entonces, nos embarcamos en esta turbiedad tratando 
de convencernos de que no pasa nada, de que el vómito no infesta las ventanas,
y que a los genitales nunca les llega la desesperanza.
Es terrible huir. Siempre estoy huyendo de la hospitalidad de los periódicos.
Comprendo la ansiedad que se posesiona de uno en los puertos.
En un día de vértigos el infinito resulta deplorable como el sol muerto de la sed.)
La lluvia es innecesaria cuando llueve en demasía en el cuerpo: la desnudez, 
⎼⎼ Dímelo a mí⎼⎼, es historia balsámica en el éxtasis redondo de la carcoma.
Debajo de cada calendario pantanoso, una viga de moscas cohabita 
en la cajita de fotografías de la memoria: a veces se impone la locura…

JARDINS ABISSALS

Imagen cogida de la red

JARDINS ABISSALS

Davall de les setmanes, les arrugues apilonades del paradís. Tots els sorolls
oberts de l’escuma del subsòl: els ferments i la seua audàcia deshabitada,
l’agonia al moment de trencar les armadures,
els udols de les llargues distàncies de les ombres, voraços, metàl·lics,
com el xisclet d’un ocell enfilant-se a la paret.
Sovint totes les siluetes es redueixen a libèl·lules, a veïnatge porfiat.
Un s’acosta a la porta davant de la respiració sinuosa de barrets i cucs,
davant de l’alé en desbandada de la fam i les seues descaradures.
Potser serà veritat allò de les masmorres i la seua pròspera indiferència.
Davant del morts, eixim a les palpentes al carrer, quasi com si ens acostàrem
a un bordell, on es lligen les pàgines grogues dels diaris.
Al voltant de certs automatismes emergeixen del subsòl certes manies,
la de mossegar ⎼per nomenar-ne una⎼, l’argila de les catacumbes,
la de contar els minuts en l’escena, la d’embadalir les voravies 
fins al punt de veure trencats els bolics de la ressecor, el sobrepés del colp,
la forqueta oberta dels jardins abissals, el cosset de saliva 
en els amanuenses irrefrenables, el fullam fictici de les paraules.
Al migdia es veu les marees fins on arriba l’inflament de les campanes.
Al voltant de cada mà, les onades de butxaques, dissimulant el seu desig atropellat,

el mateix, el de sempre, el que ens recorda el crit.
Després de tantes reverberacions de la paciència, s’acaba per ser objecte
biodegradable en la gran urbs invisible del sil·labari…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

JARDINES ABISALES

Debajo de las semanas, las arrugas apiladas del paraíso. Todos los ruidos

abiertos de la espuma del subsuelo: los fermentos y su audacia deshabitada,

la agonía al momento de romper las armaduras,

los aullidos de las largas distancias de las sombras, voraces, metálicos,

como el chillido de un pájaro trepando la pared.

A menudo todas las siluetas se reducen a libélulas, a vecindad porfiada.

Uno se asoma a la puerta ante la respiración sinuosa de sombreros y gusanos,

ante el aliento en desbandada del hambre y sus descaros.

Quizá sea verdad aquello de las mazmorras y su próspera indiferencia.

Ante los muertos, uno sale a tientas a la calle, casi como acercándose

a un prostíbulo, donde se leen las páginas amarillas de los periódicos.

Alrededor de ciertos automatismos emergen del subsuelo ciertas manías,

la de morder ⎼por nombrar una⎼,  la arcilla de las catacumbas,

la de contar los minutos en el candelero, la de embobar las aceras

hasta el punto de ver rotos los bultos de la resequedad, el sobrepeso del golpe,

la horqueta abierta de los jardines abisales, el corsé de saliva 

en los amanuenses irrefrenables, el hojerío ficticio de las palabras.

Al mediodía uno ve las mareas hasta donde llega la hinchazón de las campanas.

Alrededor de cada mano, las oleadas de bolsillos, disimulando su atropellado deseo, 

el mismo, el de siempre, el que nos recuerda el grito.

Luego de las tantas reverberaciones de la paciencia, uno acaba por ser objeto

biodegradable en la gran urbe invisible del silabario…

Barataria, 08.VIII.2016