miércoles, 11 de mayo de 2016

MAR DE TERRA

Imagen cogida de la red




MAR DE TERRA




Al mig de la blanca escuma del crit, els terraplens de sal en el fons terrestre 
de la consciència: s’és eco, s’és soroll, s’és tot en els badalls 
de la història, en la saliva transitòria de tants noms grocs i molls.
En el mar de terra el sanglot a escala plural com els cementiris terminals
del bes, entre el matoll de tants insomnis.
La nit s’ha intensificat amb les aigües crescudes del vertigen.
Migren les parpelles nues cap a uns altres coixins sense forats.
Quantes promeses ens arrabassà la garriga de la ràfega, el discurs nefast, 
aquesta immensitat d’estelles, fidels en la seua ebriesa fosca.
Davall dels meus ulls, l’oceà de la terra sense alé, els foscos besllums 
de les sepultures, aqueixa forma líquida de cremar enmig de tant aiguamoll.
Potser tota la immensitat de la destrossa als nostres muscles, la immensa 
tomba com un sudari inútil. Senzillament llig el tuf de mort en el llibre secret
de la cendra: en la vastitud,
la terra esguitada de còdols i requills, de cultes cap a la ferida.
Sabem, aleshores, que es ben difícil no caminar a la vora de cap mortalla insomne,
esfreixurada en la ganyota agermanada amb l’ombra de l’espill.
Ha crescut, creix, tota la ventúria crispada de la boira: s’entén.
La indefensió és una altra rosa de fantasmes al mig del diluvi d’escletxes.
(El país ens colpeja. Ens colpeja el silenci qua creua els carrers. Ens colpeja
la cadena de la història, i l’amenaça del foc de viure en coves.
En tot l’esgarriament, cap au que es detinga en la polleguera de la porta.)


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




MAR DE TIERRA




Entre la blanca espuma del grito, los terraplenes de sal en el fondo terrestre 
de la conciencia: se es eco, se es ruido, se es todo en las hendiduras 
de la historia, en la saliva transitoria de tantos nombres amarillos y mustios.
En el mar de tierra el sollozo a escala plural como los cementerios terminales 
del beso, entre el matorral de tantos insomnios.
La noche se ha intensificado junto a las aguas crecidas del vértigo.
Migran los párpados descalzos hacia otras almohadas sin agujeros.
Cuántas promesas nos arrebató el breñal de la ráfaga, el discurso nefasto, 
esta inmensidad de astillas, fieles en su embriaguez oscura.
Debajo de mis ojos, el océano de la tierra sin aliento, los oscuros destellos 
de las sepulturas, esa forma líquida de arder en medio de tanto pantano.
Quizá toda la inmensidad del destrozo sobre nuestros hombros, la inmensa 
tumba como un inútil sudario.
Simplemente leo el ijillo en el libro secreto de la ceniza: en la vastedad,
la tierra salpicada de guijarros y esquirlas, de cultos hacia la herida.
Uno sabe, entonces, que es difícil no caminar junto a alguna mortaja insomne,
desvivida en la mueca hermanada con la sombra del espejo.
Ha crecido, crece, todo el ventarrón crispado de la niebla: uno lo entiende.
La indefensión es otra rosa de fantasmas entre el diluvio de rendijas.
(El país nos golpea. Nos golpea el silencio cuando cruza las calles. Nos golpea
la cadena de la historia, y la amenaza del fuego a vivir en cuevas.
En todo el extravío, no existe ave que se detenga en el quicio de la puerta.)

Barataria, 2016

lunes, 9 de mayo de 2016

ESTACIÓ CALLADA

Imagen cogida de la red




ESTACIÓ CALLADA




En l’èter groc del parpelleig, buit el vent que capgira la fusta.
Estranyes les cornises amb fulles seques i fredes en la mitjanit.
És com si al temps trencat, se li hagueren envellit les lluernes,
o l’ull porgara fers desempars.
No sé si es pot amagar el silenci absolut en els armaris, les esquerdes
que ens deixen les tenalles de l’èter, la soledat i el seu misteri subterrani.
Després d’aquestes llargues despulles del paladar, no hi ha ningú i ningú no hi arriba:
U s’acostuma des dels orificis podrits de les ulleres, a suportar 
els cansaments, doblats en el moneder de l’evangeli amb olor a ruda 
i a gengibre. (Callar és de savis, se’ns ha dit. Tot i que no deixe de ser un mer ardit. 
Hi ha un galop sord en el renill ranci de l’ambient.
Tot l’alé és curullat, sembla que algú furgà en excés i només quedaren aquells 
transeünts imaginaris del far west.)
Darrere de tants alés sargits, l’horitzó nuvolat de l’alfabet.
La història es pot calcar en la línia de temps successiva de les finestres.
Després han quedat polvoritzades en la meua memòria: una a una, les que viu 
i transití, en tantes músiques ofegades.
En el fibló dels records, el soroll i la claredat indivisible,
aquests sospirs cremats, davall de la llengua de sal del misteri.
Darrere de l’arbre de les paraules, el llarg tren, fosc sobre els rails:
Res no té sentit, llevat del corc sobre l’ull buit de la pobresa.
En aquells temps, és clar, no hi havia tanta complicitat per a la por.

 Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ESTACIÓN CALLADA




En el éter amarillo del parpadeo, vacío el viento que trastoca la madera.
Extrañas las cornisas con hojas secas y frías en la medianoche.
Es como si al tiempo roto, se le hubiesen envejecido las luciérnagas,
o el ojo purgara fieros desamparos.
No sé si se pueda esconder el silencio absoluto en los armarios, las rendijas
que nos deja la tenaza del éter, la soledad y su misterio subterráneo.
Después de estos largos despojos del paladar, nadie hay y nadie viene:
Uno se acostumbra desde los orificios podridos de las ojeras, a sobrellevar 
los cansancios, doblados en la pisterita del evangelio con olor a ruda 
y a jengibre. (Callar es de sabios, se nos ha dicho. Aunque no deje de ser mera treta. 
Hay un galope sordo en el relincho rancio del ambiente.
Todo el aliento está colmado, pareciera que alguien hurgó en demasía y sólo quedaron aquellos transeúntes imaginarios del far west.)

Detrás de tantos alientos zurcidos, el horizonte nublado del alfabeto.
La historia se puede calcar en la línea de tiempo sucesiva de las ventanas.
Después han quedado pulverizadas en mi memoria: una a una, las que vi
y transité, en tantas músicas ahogadas.
En el aguijón de los recuerdos, el ruido y la claridad indivisible,
esos suspiros quemados, debajo de la lengua de sal del misterio.
Detrás del árbol de las palabras, el largo tren, oscuro sobre los rieles:
nada, tiene sentido, salvo la carcoma sobre el ojo vacío de la pobreza.
En aquellos tiempos, claro, no había tanta complicidad para el miedo.
Barataria, 2016

domingo, 8 de mayo de 2016

FANGS D’ARA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





FANGS D’ARA




Qui pot confiar en tots els aguaits encoberts de l’espill?
És molta la cendra per a obrir els ulls i mossegar el fang en el buit de la boca.
Hi ha com una massa informe enmig de la sal fosca del fred.
U no sap fins on arriba la pluja de l’immund, la mutació malévola del riure,
els cossos perdent-se en la glopada de la llenya seca, 
mentre la sordidesa conspira des d’algun gratacels no lluny del campanar.
Tant en l’entrecella com en la gola, fan mal els ara tèrbols de l’aigua.
(L’única manera de veure és tancar els ulls a la desesperació i imaginar per a exhumar 
l’alé d’aquestes requincalles brutes del temps.
Hi ha tant a veure dins de les carpetes del desdejuni, 
les monedes, sense dubte, com un conglomerat de la vana ciència de l’insà.
Empente cap a dins la tenue teranyina de saliva, pense en els flascons de set que podria beure després d’estendre els dits de la immensitat, davall del llençol tots els espais balbucients de son.
Se somia, sí, supose que se somia parlant en dialectes la podridura.
Crec que és un sacrifici gran voler llevar-li un pèl a l’univers.
En el fang de la follia, Déu, obri el contraporta del Paradís: obri la claredat, la llum,
endavant, cap al darrere el parpelleig dels minuts.
Aquest món, -mentre olore els capcirons dels meus dits- té la flaire 
d’una ensopegada en dejuni, o d’una raspadura forta en els genolls.)

Potser alguna explicació requerirà l’afonia d´aquestes llanternes líquides
de l’inhumà: al lluny l’úlcera redona de les culleres…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




FANGOS DEL AHORA




¿Quién puede confiar en todas las acechanzas encubiertas del espejo?
Es mucha la ceniza para abrir los ojos y morder el fango en el vacío de la boca.
Hay como una masa informe en medio de la sal oscura del frío.
Uno no sabe hasta dónde llega la lluvia de lo inmundo, la mutación aviesa
de la risa, los cuerpos perdiéndose en la bocanada de los chiriviscos, 
mientras la sordidez conspira desde algún rascacielos no lejos del campanario.
Tanto en el entrecejo como en la garganta, duelen los ahoras turbios del agua.
(La única manera de ver es cerrar los ojos a la desesperación e imaginar 
para exhumar el aliento de estas baratijas sucias del tiempo.
Hay tanto que ver dentro de los portafolios del desayuno, las monedas, sin duda, 
como un conglomerado de la vana ciencia de lo insano.
Empujo hacia dentro la tenue telaraña de saliva, pienso en los frascos de sed 
que podría beber tras extender los dedos de la inmensidad, debajo de la sábana 
todos los espacios balbucientes del sueño.
Uno sueña, sí, supongo que se sueña hablando en dialectos la putrefacción.
Creo que es un sacrificio enorme querer arrancarle un pelo al universo.
En el fango de la locura, Dios, abre el portón del Paraíso: abre la claridad, la luz,
hacia adelante, hacia atrás el parpadeo de los minutos.
Este mundo, ─mientras huelo las puntas de mis dedos─ tiene la fragancia
de un tropezón en ayunas, o de un raspón fuerte en las rodillas.)

Seguramente, alguna explicación requiere la afonía de estas linternas líquidas 
de lo inhumano: a la distancia la úlcera redonda de las cucharas…
Barataria, 2016

sábado, 7 de mayo de 2016

LLAMPEC DE L’ECO

Biblioteca de André Cruchaga





LLAMPEC DE L’ECO




U vol veure la virtut de la fullaraca quan la toca l’eco del vent.
En els corredors de la cendra, s’ompli de preguntes el respir, la pàtria sempre esquerpa, nua d’enfiladisses.
De vegades no hi ha llum en tota la bugaderia de l’alé, ni en el mar desterrat 
del meu batec, ni en el foc de unes claus urgents,
ni en els carrers on és habitual la copiositat dels substantius,
ni en l’excusat mut, germà de la pobresa.
U, com és costum, es va allunyant del mal d’ull del silenci del grafiti.
(O al contrari, si toca, sense alterar la nuesa del territori.)
En defensa de la meua claredat, evadesc les corbes del subsòl: mai no deixe
que le sabates s’apropien de l’ombriu que se’ns dóna en racions diàries;
de temps en temps apunta el seu nas l’esperança com una pilota de plàstic
en els ulls dels infants. Sovint, damunt de les pedres, la llàgrima i no la rosada.
Un aprén, de segur, a rentar tots els dies la guardiola del crepuscle,
a mastegar les aigües tetelques del temps,
a sumar els cresols com pètals de kerosén de la foscor.
Rugat el calendari dels somnis, cap de segur en els ulls: 
cau la gota d’esperma del país, sobre les andanes profundes dels braços.
Sobre la meua ombra, el centpeus enrotllat de la tinta.
Cada eco és estrany en el graner del quadern (sempre és així quan el gra de tinta, ultrapassa el solc de les albades.) L’abisme té els seus propis ecos.
Ho sé pels que se’n van i nodreixen la meua boca. Pels que queden en la destrucció.
Barataria, 2016

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




DESTELLO DEL ECO



Uno quiere ver la virtud de la hojarasca cuando la toca el eco del viento.
En los pasillos de la ceniza, se llena de preguntas el respiro, la patria siempre huraña, desnuda de enredaderas.
A veces no hay luz en toda la lavandería del aliento, ni en el mar desterrado 
de mi pálpito, ni en el fuego de unas llaves urgentes,
ni en las calles donde es habitual la copiosidad de los sustantivos,
ni en el retrete mudo, hermano de la pobreza.
Uno va, como es costumbre, alejándose del mal de ojo del silencio del grafiti.
(O a la inversa, si es necesario, sin alterar la desnudez del territorio.)
En defensa de mi claridad, evado las curvas del subsuelo: nunca dejo
que los zapatos se apropien de lo sombrío que se nos da en raciones diarias;
de vez en cuando asoma su nariz la esperanza como una pelota de plástico
en los ojos de los niños. A menudo, sobre las piedras, la lágrima y no el rocío.
Uno aprende, de cierto, a lavar todos los días la alcancía del crepúsculo,
a masticar las aguas tetelques del tiempo,
a sumar los candiles como pétalos de kerosene de la oscuridad.
Arrugado el calendario de los sueños, cabe de seguro en los ojos: 
cae la gota de esperma del país, sobre los andenes profundos de los brazos.
Sobre mi sombra, el ciempiés enrollado de la tinta.
Cada eco es extraño en el granero del cuaderno (es siempre así cuando el grano 
de tinta, rebasa el surco de las albadas.) El abismo tiene sus propios ecos.
Lo sé por los que se van y nutren mi boca. Por los que quedan en la destrucción.
Barataria, 2016