CLAU│ CLAU

 

Imagen Pinterest

CLAU

 

 

Hi ha tantes interrogants abans d’obrir l’horitzó, abans de mossegar el cel fals dels llampecs de la nit. (En un segon madura el mar i els seus enigmes), la remor puja a les fogueres de l’escuma, sense més oracles que la sal lliurada. Després de tot, les paraules són el meu únic talismà en aquest encreuament d’ulls irreals. Tot el futur és ací en la defensa dels somnis. Tu enllumenes el desordre de les meues evasions.

San Francisco, CA, 2013

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

LLAVE

 

 

Hay tantas interrogantes antes de abrir el horizonte, antes de morder el cielofalso de los relámpagos de la noche. (En un segundo madura el mar y sus enigmas), el rumor sube a las fogatas de la espuma, sin más oráculos que la sal entregada. Después de todo, las palabras son mi único talismán en este cruce de ojos irreales. Todo el porvenir está aquí en la defensa de los sueños. Vos alumbrás el desorden de mis evasiones.

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga

ESTANY│ ESTANQUE

 

Imagen Pinterest

ESTANY

 

 

Entre el silenci, les paraules vives de l’estany. Per fi, la limpidesa

de l’alè i aquesta transfusió nua de les paràboles.

Sempre és guany respirar des de la profunditat, tot l’arc del cel,

el pètal que desperta com el llençol de l’aurora.

(Entre l’aigua i la set, mai no he conegut els abismes.)

Tot és, —diguem-ne—, a viva veu:

en quina barranca construesc la meua trinxera, i els done

als contrapesos de la història la seua propia llera?

Tal és ací la collita de les contradiccions: cadascú alça

 la seua pedra foguera, i fa de la raó el seu horitzó més llunyà.

Hui, d’altra banda, necessite sacsejar tots els meus remordiments.

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

ESTANQUE

 

 

Entre el silencio, las palabras vivas del estanque. Por fin, la limpidez

del aliento y esa transfusión desnuda de las parábolas.

Siempre es ganancia respirar desde lo profundo, todo el arco iris,

el pétalo que despierta como la sábana de la aurora.

(Entre el agua y la sed, jamás he conocido los abismos.)

Todo es, —digamos—, a viva voz:

¿en qué barranca construyo mi trinchera, y le doy

a los contrapesos de la historia su propio cauce?

Tal es aquí la cosecha de las contradicciones: cada quien levanta

su pedernal, y hace de la razón su más lejano horizonte.

Hoy, por lo demás, necesito sacudirme todos los remordimientos.

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga

QUADERN│ CUADERNO

 

Imagen Pinterest

QUADERN

 

 

Cada vegada es fa més imprescindible el quadern del vent en la imatge de la tinta. Ningú no ho sap, però els rellotges duen humitats a la mesura del meu alè. (És la paraula somorgollada que emergeix de l’instant de cada proesa que germina tota nua enmig de la multitud.) —Uns diran que és defecte aquest exercici del dia d’enraonar amb el silenci; d’altres —no sense cap sorna— alçaran pregàries per a no suar el poema. En aquest punt cadascú té el seu propi oracle. Jo, mentrestant, continue fidel als solsticis posseïts del tall de la tinta, i al xiprer que s’albira al llindar. (A l’alt de l’eco de la tempesta mai no falten les hèlixs del cerç), i aquesta fam que em deixen els carrers quan entren les paradoxes de la nit.

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

CUADERNO

 

 

Cada vez se hace imprescindible el cuaderno del viento en la imagen de la tinta. Nadie lo sabe, pero los relojes traen humedades a la medida de mi aliento. (Es la palabra sumergida que emerge del instante de cada proeza que germina desnuda en medio de la multitud.) —Unos dirán que es defecto este ejercicio del día de platicar con el silencio; otros —no sin alguna sorna— elevarán plegarias para no transpirar el poema. En este punto cada quien tiene su propio oráculo. Yo, entretanto, sigo fiel a los solsticios posesos del tallo de la tinta, y al ciprés que se vislumbra en el umbral. (En lo alto del eco de la tormenta nunca faltan las hélices del cierzo), y esta hambre que me dejan las calles cuando entran las paradojas de la noche.

.

Del libro: 'Primavera de arcilla'

©André Cruchaga

SENTINELLA│ CENTINELA

 

Imagen Pinterest

SENTINELLA

 

 

Ací, a la vora de l’alba, quasibé oblidat, el terme cansat

del dia i la nit. Els rails ofegats de l’ànima.

I, per descomptat, les aigües resignades de la memòria,

la història incessant dels litorals, la sang secular de les paraules.

Ànsies, ecos, arcans: tot, sovint, només símbols, el resquill

o la caverna, potser la fletxa en el confí de les esquerdes.

(Un de sobte s’abandona als conjurs i invoca discursos

i oblits, un és la mesura del temps i la mort,

en ple brocal de la nit la multitud de les ombres.)

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

CENTINELA

 

 

Ahí, al borde del alba, casi olvidado, el lindero cansado

del día y la noche. Los rieles ahogados del alma.

Y, desde luego, las aguas resignadas de la memoria,

la historia incesante de los litorales, la sangre secular de las palabras.

Ansias, ecos, arcanos: todo, a menudo, sólo símbolos, la esquirla

o la caverna, quizá la flecha en el confín de las grietas.

(Uno de pronto se abandona a los conjuros e invoca discursos

y olvidos, uno es la medida del tiempo y la muerte,

en pleno brocal de la noche la muchedumbre de las sombras.)

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga