FORMES DE L’HORITZÓ

Imagen FB de Pere Bessó

FORMES DE L’HORITZÓ

Damunt de la pols de les paraules, el desguàs abissal de l’harmonia i els seus astres de pedra calcària. (Ací ens envolten els enderrocs com en aquells carrers del far west.)

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

FORMAS DEL HORIZONTE

Sobre el polvo de las palabras, el desagüe abisal de la armonía y sus astros de piedra caliza. (Aquí nos envuelven los escombros como en aquellas calles del west far.)

.
Del libro: Precariedades, 2020

©André Cruchaga

I EN AQUEST TRÀNSIT

Imagen pinterest

I EN AQUEST TRÀNSIT

I en aquest trànsit dels jocs de l’instint, ens ameren
de cadenats de peltre les bastides de l’absolut.
Aquestes formes cegues que s’adhereixen al cor com el fang.
En minuts un es confon amb el miratge de les pedres,
amb l’aire dens dels marcats i la gentada, amb paraules plogudes
o amb gotasses de sang que acumula la consciència.
Sempre es fa de nit quan vull explicar-me el tràfec, els dies,
camins, vigílies, el so de fòsfor de la teua absència:
estrany caminar pels carrers de Bret Harte, entre el disbarat
i els somnis que s’escriuen en la fulla d’infinit.
Finalment, el cap de carrer és un trèvol d’espills als ulls.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

Y EN ESTE TRÁNSITO

Y en este tránsito de los juegos del instinto, nos empapan
de candados de peltre los andamios del absoluto.
Esas formas ciegas que se adhieren en el corazón como el barro.
En minutos uno se confunde con el espejismo de las piedras,
con el aire denso de los marcados y el gentío, con palabras llovidas
o con goterones de sangre que acumula la conciencia.
Siempre anochece cuando quiero explicarme el tráfago, los días,
caminos, vigilias, el sonido de fósforo de tu ausencia:
extraño caminar por la calles de Bret Harte, entre el desatino
y los sueños que se escriben en la hoja de infinito.
Al final, la bocacalle, es un trébol de espejos en los ojos.
.
Del libro: Precariedades, 2020

©André Cruchaga

DESENCONTRE AMB LA LLUM

Imagen FB de Pere Bessó

DESENCONTRE AMB LA LLUM

Davant del desencontre amb la llum, aquest argent viu al pit.
Cada vegada muden els amants en la tempesta de les setmanes:
Damunt de les llambordes del cerç nocturn, el fred orb del ciment
i els seus comensals de cendra petrificada.
De vegades és només el núvol cec que deixa als ulls la seua bicicleta grisa,
o les impudícies que graten l’horitzó i tomben els ocells.
De vegades ric davant de la densitat de qualsevol carrer:
en quin món no governen les terribles destrals de la por?
En quin filferro es poden penjar els centímetres de fetor,
o el pànic que ens acarona amb la seua mà negra?
Al nostre voltant, els desencontres i clavegueres a l’ordre

del dia a dia, com el mercat dels esparadraps a la boca.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

DESENCUENTRO CON LA LUZ

Ante el desencuentro con la luz, este azogue en el pecho.
Cada vez mutan los amantes en la tormenta de las semanas:
sobre los adoquines del cierzo nocturno, el frío ciego del cemento
y sus comensales de ceniza petrificada.
A veces es solo la nube ciega que deja en los ojos su bicicleta gris,
o las impudicias que arañan el horizonte y tumban los pájaros.
A veces río frente a la densidad de cualquier calle:
¿en qué mundo no gobiernan las terribles hachas del miedo?
¿En qué alambre se pueden colgar los centímetros de hediondez,
o el pánico que nos acaricia con su mano negra?
Alrededor nuestro, los desencuentros y alcantarillas a la orden
del día a día, como el mercado de los esparadrapos en la boca.
.
Del libro: Precariedades, 2020

©André Cruchaga

ENIGMA DE LA CONTEMPLACIÓ

Imagen FB de Pere Bessó

ENIGMA DE LA CONTEMPLACIÓ

Entre les reixes de boira veig els cementiris cap al tard dels jardins. És una mar grisa que es confon amb la llunyania. Desmaien les rellotgeries en cada paraula, la soledat que juga amb els vells balcons de la infància, la sal fins al coll amb cert cinisme. Calle davant de la duresa. Ací fan mal els cavalls perennes del temps i, al seu torn, la transitorietat de la fusta. Tot el que anomenem i deixa la seua empremta com un dolç arpó al pit.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ENIGMA DE LA CONTEMPLACIÓN

Entre las verjas de niebla veo los cementerios atardecidos de los jardines. Es un mar gris que se confunde con la lejanía. Desmayan las relojerías en cada palabra, la soledad que juega con los viejos balcones de la infancia, la sal hasta el cuello con cierto cinismo. Callo frente a la dureza. Aquí duelen los caballos perennes del tiempo y, a su vez, la transitoriedad de la madera. Todo lo que nombramos y deja su huella como un dulce arpón en el pecho.

.
Del libro: Precariedades, 2020

©André Cruchaga