viernes, 30 de noviembre de 2018

BATECS

Imagen FB de Pere Bessó





BATECS




Travessem la ganyota de la carn i la fusta: és groc el fred que emergeix de la nuesa, fosc el feix de llum del cos entre els molts ocells retorçats de les ombres. Davall de la fullaraca interminable, els esbossos bruts de l’anhel, confusos com la claredat de les setmanes. (És breu tot: les senderes esclarides i les rodalies. És breu la llum encesa de l’alba enmig dels meus braços.) Baixen els cavalls de la son: allà, la història amuntegada dels batecs, els bocins d’imatge que fugen, els panys empolsegats del sens fi. Sempre juguen a acomiadar-se, els rails redons dels crisantems al costat de la brasa que mosseguen les meues dents.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





PÁLPITOS




Atravesamos la mueca de la carne y la madera: es amarillo el frío que emerge de la desnudez, oscuro el haz de luz del cuerpo entre los muchos pájaros retorcidos de las sombras. Debajo de la hojarasca interminable, los bocetos sucios del anhelo, confusos como la claridad de las semanas. (Es breve todo: los senderos despejados y las cercanías. Es breve la luz encendida del alba entre mis brazos.) Bajan los caballos del sueño: allá, la historia amontonada de los pálpitos, los pedazos de imagen que huyen, las cerraduras empolvadas del sinfín. Siempre juegan a despedirse, los rieles redondos de los crisantemos junto a la brasa que muerden mis dientes.
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

jueves, 29 de noviembre de 2018

NOCTURN

Imagen FB de Pere Bessó





NOCTURN




El gris de la vesprada braceja entre les meues fams passades i presents. (Els mateixos grisos d’una gàbia rodona, les mateixes dècades de subterfugis, la matèria gastada dels afectes sense dividends.) Com la fullaraca, cauen les alegries; ens esglaia la despulla tant com els cadàvers. Entre els vençuts el patiment de les sabates desgastades en el paviment. Mentrestant, llangueix l’amor i la seua utilitat al costat de l’estossec monòton del cresol. Ara recorde les mantes revoltes de les aigües i les corbes impensables del sutge. Ací la nit i els seus pulmons corcats.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





NOCTURNO




El gris de la tarde bracea entre mis hambres pasadas y presentes. (Los mismos grises de una jaula redonda, las mismas décadas de subterfugios, la materia gastada de los afectos sin dividendos.) Como la hojarasca, caen las alegrías; nos atemoriza el despojo tanto como los cadáveres. Entre los vencidos el sufrimiento de los zapatos desgastados en el pavimento. Mientras tanto, languidece el amor y su utilidad junto al carraspeo monótono del candil. Ahora recuerdo las cobijas revueltas de las aguas y las curvas impensables del hollín. Ahí la noche y sus pulmones carcomidos.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga




miércoles, 28 de noviembre de 2018

PANTOMIMA

Imagen FB de Pere Bessó





PANTOMIMA




Els epitafis dictats per l’insomni tenen aquest crit de nom dispers i diletant com una altra tomba de llits transitoris. Res més cert que la disfressa gastada pels braços i el sexe petrificat de l’estupor i el badall d’alba cega. En l’escapulari o la creu, la briva de genolls, i la llum que mai no aconsegueix el seu aplom. (Només sóc un clown enmig del mercat, entre estàtues desolades i alegries intangibles. Relluu l’antifaç, fet de brases, però mancat de sang. Afone, per si de cas, les meues mans en el peix fos que encara parpelleja en la paella.)

No em serveix l’espill en l’ull fet d’ombres. Tampoc l’ull que ha acumulat excessiva salmorra, tampoc l’ànima cremada de les seues ales sense un enterramorts.

Totes les cicatrius parlen dels somnis. O tot somni és només una paraula sense ocells com la nit diürna de l’insondable.

A l’aiguamans de l’indivisible, l’engruna de soledat i el ganivet de la despulla que no adverteixen les dents.

Fora ja de la vestimenta, el cor amb els seus ossos i els resquills del maquillatge i la soledat arnada de les sabates.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PANTOMIMA




Los epitafios dictados por el insomnio, tienen ese grito de nombre disperso y diletante como otra tumba de lechos transitorios. Nada más cierto que el disfraz gastado por los brazos y el sexo petrificado del estupor y el bostezo de alba ciega. En el escapulario o la cruz, el hampa de rodillas, y la luz que nunca logra su aplomo. (Sólo soy un clown en medio del mercado, entre estatuas desoladas y alegrías intangibles. Reluce el antifaz, hecho de ascuas, pero carente de sangre. Hundo, por si acaso, mis manos en el pez derretido que aun pestañea en la sartén.)

No me sirve el espejo en el ojo hecho de sombras. Tampoco el ojo que ha acumulado excesiva salmuera, tampoco el alma quemada de sus alas sin un sepulturero.

Todas las cicatrices hablan de los sueños. O todo sueño es sólo una palabra sin pájaros como la noche diurna de lo insondable.

En el aguamanil de lo indivisible, la migaja de soledad y el cuchillo del despojo que no advierten los dientes.

Fuera ya de la vestimenta, el corazón con sus huesos y las esquirlas del maquillaje y la soledad apolillada de los zapatos.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

CIRC

Imagen FB de Pere Bessó





CIRC




En el paroxisme de la bèstia cap fam no assacia les misèries fredes d’aquests dies. Dins de la gola l’aurèola falsa del pols, l’alfabet de propers canelobres, el crit aspre del país.

Fregues les pregàries amb remotes cabelleres de cendra. Enmig de tanta foscor i enverinat l’alé, l’insomni revela circs decapitats i paradísos exorcitzats pel rovell.

En aquell lavatori, la llengua aferrada al taüt. Tota l’avidesa líquida de la roba desfeta. Tota la mendicitat real dels ulls.

Hi ha alguna cosa que estranye: la plenitud de la farsa i l’all fatal del paradís. I l’eco soterrat de la molsa.

Un arbre de asfalt remuga com el vestit punyent de les agulles de cap.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





CIRCO




En el paroxismo de la bestia ninguna hambre sacia las miserias frías de estos días. Dentro de la garganta la aureola falsa del pulso, el alfabeto de cercanos candelabros, el grito áspero del país.

Frotas las plegarias con remotas cabelleras de ceniza. Entre tanta oscuridad y envenenado el aliento, el insomnio revela circos decapitados y paraísos exorcizados por el moho.

En aquel lavatorio, la lengua aferrada al ataúd. Toda la avidez líquida de la ropa deshecha. Toda la mendicidad real de los ojos.

Hay algo que extraño: la plenitud de la farsa y el ajo fatal del paraíso. Y el eco enterrado del musgo.

Un árbol de asfalto rumia como el traje punzante de los alfileres.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga