jueves, 22 de noviembre de 2018

ACÍ L’ABJECTE

Imagen FB de Pere Bessó





ACÍ L’ABJECTE




Ací, el tropell de la vesprada i el subsòl dels armaris. Ací, nosaltres, en el firmament de les burilles i el fum polvoritzat de les ombres. Ací, l’abjecte esdevingut agulla i l’asfíxia incontenible: el cuc en desbandada mossega la desolació de la carn; l’únic lloc assossegat del país és el fèretre. (De vegades, fins i tot el teu cos resulta insegur pel dol que guardem. Absurd, a més, per aquesta mortalla de nostàlgia que conjectura enmig de la còpula.)

En la nostra geografía només van restant les ombres i el recompte dels morts i el fred entre cavalls de sang.

Trencats els carrers, buidada l’alegria, el crit de l’aire, ens queda per a consol, l’orfandat i el seu arcaisme de berrugues.

Les entranyes fossilitzades mosseguen la respiració i la boira que no acaba de dissoldre’s. Sé, llavors, que no podem veure a través de l’ull de sal, ni fins i tot llevant-li el florit al coixí, ni entebionant el niu perforat de l’ocell.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





AQUÍ, LO ABYECTO




Aquí, el tropel de la tarde y el subsuelo de los armarios. Aquí, nosotros, en el firmamento de las colillas y el humo pulverizado de las sombras. Aquí, lo abyecto vuelto aguja y la asfixia incontenible: el gusano en desbandada muerde la desolación de la carne; el único lugar en sosiego del país es el féretro. (A veces, hasta tu cuerpo resulta inseguro por el luto que guardamos. Absurdo, además, por esa mortaja de nostalgia que conjetura en medio de la cópula.)

En nuestra geografía sólo van quedando las sombras y el recuento de los muertos y el frío entre caballos de sangre.

Rotas las calles, vaciada la alegría, el grito del aire, nos queda para consuelo, la orfandad y su arcaísmo de verrugas.

Las entrañas fosilizadas muerden la respiración y la niebla que no acaba de disolverse. Sé, entonces, que no podemos ver a través del ojo de sal, ni aun quitándole el moho a la almohada, ni entibiando el nido perforado del pájaro.
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

miércoles, 21 de noviembre de 2018

PUNT D’EBULLICIÓ

Imagen FB de Pere Bessó






PUNT D’EBULLICIÓ




Davall del silenci la flama animal de la follia, l’ocell que degota en la sang com un maniquí. Fosos els desigs el polsim de cendra damunt de la multitud de caps de l’horitzó. Pel que sembla s’obri el cos sanguinolent de les finestres, cadascuna de les breus desgràcies que patim.

Alguns erms fossilitzats oscil·len en els esquelets de les temples. Sent el llançaflames desprendre’s del cos de la nuesa d’aquella olla de zinc del vertigen.

És indiscutible l’esperit subjugant de la gàbia penya-segada de les tempestes. El llarg litoral de l’insòlit devorat com una hòstia. Acaricie randes de foc en l’ala de l’estiu.

Giren las libèl·lules de l’exsudació al voltant del món. Els clarobscurs són innombrables en el ramat de mar que entapissa els interiors.

Crema el punt d’ebullició en el buit. En el balanceig del magnetisme, s’imanten els camins del jardí.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





PUNTO DE EBULLICIÓN




Debajo del silencio la llama animal de la locura, el pájaro que gotea en la sangre como un maniquí. Fundidos los deseos el polvillo de ceniza sobre la multitud de cabezas del horizonte. Al parecer se abre el cuerpo sanguinolento de las ventanas, cada una de las breves desgracias que padecemos.

Algunos páramos fosilizados oscilan en los esqueletos de las sienes. Oigo el lanzallamas desprenderse del cuerpo de la desnudez de aquella olla de cinc del vértigo.

Es indiscutible el espíritu subyugante de la jaula acantilada de las tempestades. El largo litoral de lo insólito devorado como una hostia. Acaricio encajes de fuego en el ala del verano.

Giran las libélulas de la exudación alrededor del mundo. Los claroscuros son innumerables en el rebaño de mar que tapiza los interiores.

Arde el punto de ebullición en el vacío. En el balanceo del magnetismo, se imantan los caminos del jardín.


Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

martes, 20 de noviembre de 2018

I TANMATEIX, FERIDA

Imagen Pinterest





I TANMATEIX, FERIDA




M’estimbe al teu pit, en el punt cardinal del teu melic: imagine les batalles enormes de cada succés amb la seua agonia. De vegades inagafable aquest prendre’t de l’alé, i mossegar el parpelleig xifrat o desbocat del teu avenç. Inflat el batall enmig de les cuixes, la resta és desmesura. I ferida el record inexorable de la teua geografia. (Pense ja en la llunyania i és una gàbia la teua ombra que desboca la meua memòria.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





Y SIN EMBARGO, HERIDA




Me despeño en tu pecho, en el punto cardinal de tu ombligo: imagino las batallas enormes de cada suceso con su agonía. A veces inasible este asirte del aliento, y morder el parpadeo cifrado o desbocado de tu sima. Henchido el badajo entre los muslos, lo demás es desmesura. Y herida el recuerdo inexorable de tu geografía. (Pienso ya en la lejanía y es una jaula tu sombra que desboca mi memoria.)
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

lunes, 19 de noviembre de 2018

GANYOTA

Imagen FB de Pere Bessó





GANYOTA




Ja era ganyota aquella argamassa trencada en les malapteses de les impostures. Era, per cert, nit la corda il·legible de la diafanitat desèrtica de la pols. En la doble vessant del buit, les pues de l’infern al costat de la brea rovellada dels perfums. En el bombolleig de la gola, només anava quedant el murmuri escabellat de l’avorriment i la imprecisió del rostre amb el seu rictus. (En l’entranya, l’univers sencer de l’acritud i el silenci implacable. Cremat en l’enderroc, avança el poder òptic del desarrelament. Cremen les orquídies en els quatre costats del confinament.)

—Als cantons dels punts cardinals, el mur irrespirable de la set que mor. El fum de la còpula hirsuta de la fullaraca.

—Sí, la història i la seua ràbia de sal. Les empremtes entre el seguici de les mosques. L’ull cec, a sota, dels rellotges. La destrossa impensable dels somnífers amb la seua fúria assossegada.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït em català per PERE BESSÓ





MUECA




Ya era mueca aquella argamasa quebrada en las torpezas de las imposturas. Era, por cierto, noche el mecate ilegible de la diafanidad desértica del polvo. En la doble vertiente del vacío, las púas del infierno junto a la brea oxidada de los sahumerios. En el burbejeo de la garganta, sólo fue quedando el murmullo desgreñado del aborrecimiento y la imprecisión del rostro con su rictus. (En la entraña, el universo completo de la acritud y el silencio implacable. Ardido en el escombro, avanza el poderío óptico del desarraigo. Queman las orquídeas en los cuatro costados del confinamiento.)

—En las esquinas de los puntos cardinales, el muro irrespirable de la sed que muere. El humo de la cópula hirsuta de la hojarasca.

—Sí, la historia y su rabia de sal. Las huellas entre el cortejo de las moscas. El ojo ciego, abajo, de los relojes. El destrozo impensable de los somníferos con su furia sosegada
.
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga