BONYS

Imagen FB de Pere Bessó

BONYS

Al cap i a la fi, la mire fins a les vísceres, confinat en la felicitat dels meus absoluts. (Però també és cert que sovint agonitzem sense conèixer el Paradís. Supose que això ens manté vius o perduts.)

Sovint resulta quasibé una confidència parlar de l’ànima. O dels forats que li donen sentit a la impotència. A l’interior desesperat, uns altres somnis furguen en les parcel·les de la consciència.

Un, per cert, s’ensabona d’ombres i jeraquitza l’olfacte.

Hi ha auguris que es poden amarrar en els albellons, enmig de tantes veus amuntegades o carrerons sinuosos pels quals transita diàriament el murmuri.

Hui, tan sols és ombra el poquet de llum que s’escola per les escletxes. (La treta de polleguera ens mossega amb els seus llargs ossos de pluja.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ABOLLADURAS

Al fin y al cabo, la miro hasta las vísceras, confinado en la felicidad de mis absolutos. (Pero también es cierto que a menudo agonizamos sin conocer el Paraíso. Supongo que ello nos mantiene vivos o perdidos.)

Con frecuencia resulta casi una confidencia hablar del alma. O de los agujeros que le dan sentido a la impotencia. En el interior desesperado, otros sueños hurgan en las parcelas de la conciencia.

Uno, por cierto, se enjabona de sombras y jerarquiza el olfato.

Hay augurios que se pueden amarrar en los tragantes, en medio de tantas voces amontonadas o callejones sinuosos por los cuales transita diariamente el murmullo.

Hoy, sólo es sombra el poquito de luz que se cuela a través de las rendijas. (El desquicio nos muerde con sus largos huesos de lluvia.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

© André Cruchaga

INCREDULITAT

Imagen FB de Pere Bessó

INCREDULITAT

No crec en una mort única. La vida és, a ver dir, un bisturí de circumcisions lentes i diferents. 

Tampoc en la línia de cactus dels rellotges als dits, ni en les bombolles líbides de les bugaderies, ni en les fruites que s’incendien en la nit.

Martelleja el crit en les ferreteries i ací la memòria entreobri els seus avalots, les joguineries immobilitzades dels astres.

(De l’alfabet crivellat de les ombres em queden els trossets devorats de la ferida: no pas la lluna ni els seus velams. Només sóc un ocell analfabet de fullatges que s’ofega en el no-res.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

INCREDULIDAD

No creo en una sola muerte. La vida es, a decir verdad, un bisturí de lentas y variadas circuncisiones. 

Tampoco en la línea de cactus de los relojes en los dedos, ni en las burbujas líbidas de las lavanderías, ni en las frutas que se incendian en la noche.

Martillea el grito en las ferreterías y ahí entreabre la memoria sus motines, las jugueterías inmovilizadas de los astros.

(Del alfabeto acribillado de las sombras, me quedan los pedacitos devorados de la herida: no la luna y sus velámenes. Sólo soy un pájaro analfabeto de follajes que se ahoga en la nada.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018

© André Cruchaga

PETITES MISÈRIES

Imagen FB de Pere Bessó

PETITES MISÈRIES

A la mà buida del crit, les hores amb tripulació abissal. Tot sembla oblit violent i inassolibles els amulets. Brama la fulla que cau vençuda en la seua remor.

Enmig del batec i les marees, la molsa salvatge dels somnis: en el desterrament, les promeses incomplides. Batega, aspra, la roba de la intempèrie i l’udol de les antípodes.

(Estreny la set a l’erm, aquest sense trens, sense ales, sense infinit. Creix la mala herba i les pors fins a ser insomni l’enrenou. Al rostre es dibuixen taüts insomnes i fosses incandescents.)

D’aquell escull només em resta la pèrdua a la boca.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

PEQUEÑAS MISERIAS

En la mano vacía del grito, las horas con tripulantes abisales. Todo parece violento olvido e inasibles los amuletos. Vocifera la hoja que cae vencida en su murmullo.

Entre el latido y las mareas, el musgo salvaje de los sueños: en el destierro, las promesas incumplidas. Palpita, áspera, la ropa de la intemperie y el aullido de las antípodas.

(Aprieta la sed sobre el páramo, ése sin trenes, sin alas, sin infinito. Crece la maleza y los miedos hasta ser insomnio el trajín. En el rostro se dibujan ataúdes insomnes y fosas incandescentes.)

De aquel escollo, sólo me queda el extravío en la boca.

De “Poemas del descreimiento”, 2018

© André Cruchaga

ANATOMIA DEL PARRAC

Imagen FB de Pere Bessó

ANATOMIA DEL PARRAC

A les ciutats inhabitades i cansades del seu drama grinyolen les impostures de les teranyines, o els carrers amb burilles: ací manquen de semàfors les excavacions i de llum, els reflectors. Tampoc no hi ha rosada, excepte el riu de pixum que obri el seu propi llit.

Al voltant de les paraules espaventades se consagra l’últim sopar. Així corren les xicones enmig del tumult.

Sempre sóc davant de la insolència de les boirines insípides de la misericòrdia.

(Però, és clar, un sempre està abrasant la farsa, la plenitud de les frustracions i aquest regueró d’incandescències remotes: de vegades, és tan sols el panteix abissal de les aigües que em sosté.)

En la ambigüitat de la son, la decrepitud de la misèria.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ANATOMÍA DEL ANDRAJO

En las ciudades inhabitadas y cansadas de su drama rechinan las imposturas de las telarañas, o las calles con colillas: ahí carecen de semáforos las excavaciones y de luz, los reflectores. Tampoco hay rocío, salvo el río de orina que abre su propio cauce.

Sobre las palabras despavoridas se consagra la última cena. Así corren las muchachas en medio del tumulto.

Siempre estoy frente a la insolencia de las neblinas insípidas de la misericordia.

(Pero claro, uno siempre está abrasando la farsa, la plenitud de las frustraciones y este reguero de incandescencias remotas: a veces, es sólo el jadeo abisal de las aguas el que me sostiene.)

En la ambigüedad del sueño, la decrepitud de la miseria.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

©André Cruchaga