DUR PONENT

Imagen cogida de la red

DUR PONENT

Si fos necessari he de posar la cara damunt de l’asfalt i ser fidel malgrat tot.

Hi ha cresols que només acorden amb l’ardor de la foscor.

El ponent, ara, resulta ser una finestra fora de context, nus violent.

Les ànsies dessagnen qualsevol estretor de l’asfíxia, el colp és dur

en la nuesa dels ulls, en el muntó de boques alleugerint-se,

les anatomies de les papades i els barrets.

Davant del ponent, els horrors vernacles del tall, la terra detinguda

en la seua lluna fosca, les paraules rendides com asfalt en la boca.

Un porta sobre les espatlles un embalum de vents.

Cap a l’espill, les burilles de la respiració com parents adormits.

De segur correspon a la zoologia aquesta excelsitud d’esperits.

A voltes toca beure l’aigua del gust de les llàgrimes i cremar els mesos 

per a reduir els perills, agafar amb  pinces els sospirs, alçar el dit índex 

només si s’escau, fer una altra estàtua o farcell en el sòl de la pàtria.

(Les coses són així. Sovint és necessari reinventar els personatges

o pròcers, posar nous estreps a la albarda, col·locar flors a les autòpsies,

o, en tot cas, fer-li una autopista als amfiteatres nacionals.)

Algú segur que voldrà invocar Diògenes per abrasar tantes ombres foses, 

(tot intent de vulgaritat pot ser apocalíptic), per això,

a la barbàrie i als seus botxins, se’ls ha de lliurar condecoracions.

El món és més humà quan s’hi contempla el vol de vilans…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

DURO PONIENTE

Si fuese necesario debo colocar mi cara sobre el asfalto y ser fiel pese a todo.

Hay candiles que solo transan con el ardor de lo oscuro.

El poniente, ahora, resulta ser una ventana fuera de contexto, violento nudo.

Las ansias desangran cualquier estrechez de la asfixia, el golpe es duro

en la desnudez de los ojos, en el montón de bocas aligerándose,

a la sorda impudicia de quienes cabildean sin rectificar los sueños y la muerte,

las anatomías de las papadas y los sombreros.

De cara al poniente, los horrores vernáculos del filo, la tierra detenida

en su luna oscura, las palabras rendidas como asfalto en la boca.

Uno lleva sobre los hombros un bulto de vientos.

Hacia el espejo, las colillas de la respiración como deudos adormecidos.

De seguro corresponde a la zoología esta excelsitud de espíritus.

A veces hay que beber el agua del sabor de las lágrimas y quemar los meses

 para reducir los peligros, coger con pinzas los suspiros, levantar el dedo índice 

solo si es necesario, hacer otra estatua o petate en el suelo de la patria.

(Las cosas son así. A menudo es necesario reinventar los personajes

o próceres, ponerle nuevos estribos a la albarda, colocarle flores a las autopsias,

o, en todo caso, hacerle una autopista a los anfiteatros nacionales.)

Alguien de seguro querrá invocar a Diógenes para abrasar tantas sombras derretidas, (todo intento de vulgaridad puede ser apocalíptico), por eso,

a la barbarie y a sus verdugos, hay que entregarles condecoraciones.

El mundo es más humano cuando se contempla allí, el vuelo de vilanos…

Barataria, 2016

DIAFANITAT DISFRESSADA

Fotografía de André Cruchaga

DIAFANITAT DISFRESSADA

Allà, en l’al·lucinació que provoca la nostàlgia, la diafanitat disfressada
de cendra, els dits del calendari respirant les ferides.
El nostre alé contradiu les afonies aixafades pel desànim.
Oberts els gemecs, no queda cap instant mòbil de genolls,
ni tan sols l’olor a taules de les fusteries,
Ni tan sols les pestanyes cobertes de pols i teranyines.

Vista la biga del veí, ningú no sap com repedaçar la seua, redreçar

la blancor, rentar el somni dels carrers per a donar-los la diafanitat necessària.

És clar que en la comèdia, un es queda d’espectre.

Hi ha presències remotes com el recipient de l’esperança.
Sóc jo el que camina damunt de les antigues sequeres de l’entranya?
En aquest país sempre estic vivint el darrer alé.
(Duc anys juntant al laberint centaus, i gesticulant tossudament;
passa que dec caminar tots els dies a través d’estranyes marees de pixums,
entre aigües de foc provocades per la miopia. Dec cobrir de nit
les meues pors perquè no es vegen, pensar que són innocents les pàgines
dels diaris, gesticular tota la pudor del futur.
De llum, només els enderrocs dels panys, els anys que un mira després.
—I encara em preguntes per la diafanitat.
Dec caminar lluny, molt lluny d’ací. El temps també és pedra de cal·lígrafs.
Ésser ací, resignat al trenc d’alba, és una disfressa)…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

DIAFANIDAD DISFRAZADA

Allí, en la alucinación que provoca la nostalgia, la diafanidad disfrazada
de ceniza, los dedos del calendario respirando las heridas.
El aliento nuestro contradice las afonías machacadas por el desaliento.
Abiertos los quejidos, no queda un solo instante móvil de rodillas,
ni siquiera el olor a madera de las carpinterías,
ni siquiera las pestañas cubiertas de polvo y telarañas.
Vista la viga del vecino, nadie sabe cómo remendar la suya, enderezar
la blancura, lavar el sueño de las calles para darles la diafanidad necesaria.
Es claro que en la comedia, uno se queda de espectro.
Hay presencias remotas como el recipiente de la esperanza.
¿Soy yo el que camina sobre las antiguas sequedades de la entraña?
En este país siempre estoy viviendo el último aliento.
(Llevo años juntando el laberinto centavos, y gesticulando porfiadamente;
ocurre que debo caminar todos los días a través de extrañas mareas de meados,
entre aguas de fuego provocadas por la miopía. Debo cubrir de noche
mis miedos para que no se vean, pensar que son inocentes las páginas
de los periódicos, gesticular toda la hedentina del futuro.
De luz, solo los escombros de las cerraduras, los años que uno mira después.
—Y me preguntas todavía por la diafanidad.
Debo caminar lejos, muy lejos de aquí. El tiempo también es piedra de calígrafos.
Estar aquí, resignado a que amanezca, es un disfraz)…

Barataria, 2016

OMBRES INVERTEBRADES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

OMBRES INVERTEBRADES

En l’ull de l’ombra tantes aigües invertebrades dels somnis.
⎼⎼Sempre em dieu que el temps és un joc inabastable a les mans.
I que en el gargot del llenguatge, hi  ha un raig creixent d’ombres,
boques atapeïdes d’espines,
lavatoris d’ulls abundosos, fulles amb trossets de cucs,
desbandades de cantons com el pols desbordat de la follia.
Totes les ombres, moribundes travessen inexplicablement el meu pit.
(No hi ha cap manera exacta de llevar les estridències als camallargs);
sempre sorprén el paisatge de l’èter,
i les andròmines per a la prosperitat dels monts de pietat i aquest costum verinós 
de les dents i aquest dur fruit de la tristesa en temps de fam.
⎼⎼Sempre em dieu que la pluja sobre la terra és desigual.
Tant com la ferida secular de la flor de les onze.
Tant com el rar paisatge de mel en uns mugrons núbils, tímids, verds.
(Jo et pense enmig de tots els esbarzerars secs: la rosa de la memòria
colpeja les parets de l’alé fins a desfer la inflamació del cos.)
Camine, sovint, les ombres com raïms sobre els meus muscles.
Per cert, en la soca del matí,
respiren els carrers de pols i tots els espais callosos de la por;
de la gota d’humitat, la pelussera verda dels pètals, el núvol dins
de la cistella secreta dels ulls, els vells olors de l’aire en els altars.
Jure que l’ombra de claredat trasbalsa totes les ratlles de la febre.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SOMBRAS INVERTEBRADAS

En el ojo de la sombra las tantas aguas invertebradas de los sueños.
⎼⎼Siempre me decís que el tiempo es un juego inasible en las manos.
Y que en el garabateo del lenguaje, hay un chorro creciente de sombras,
bocas apretadas de espinas,
lavatorios de abundantes ojos, hojas con pedacitos de gusanos,
desbandadas de esquinas como el pulso desbordado de la locura.
Todas las sombras, moribundas, atraviesan inexplicablemente mi pecho.
(No hay una forma exacta para quitarle las estridencias a los zancudos);
siempre sorprende el paisaje del éter,
y los cachivaches para la prosperidad de los montepíos y esa costumbre venenosa 
de los dientes y ese duro fruto de la tristeza en tiempos de hambre.
⎼⎼Siempre me decís que la lluvia sobre la tierra es desigual.
Tanto como la herida secular de la flor de las once.
Tanto como el raro paisaje de miel en unos pezones núbiles, tímidos, verdes.
(Yo te pienso en medio de todos los chiriviscos: la rosa de la memoria
golpea las paredes del aliento hasta deshacer la hinchazón del cuerpo.)
Las sombras, a menudo, las ando como racimos sobre mis hombros.
Por cierto, en el troncón de la mañana,
respiran las calles de polvo y todos los espacios callosos del miedo;
de la gota de humedad, la pelambre tetelque de los pétalos, la nube dentro
del guacal secreto de los ojos, los viejos chunches del aire en los altares.
Juro que la sombra de claridad, trastorna todos los renglones de la fiebre.

Barataria, 2016

ESPILLS TRENCATS

Imagen cogida de la red

ESPILLS TRENCATS

Davant del cadàver de la finestra, els espills trencats de les paraules mutilades
pel vertigen i la complicitat de les monedes.
De sobte tot té l’olor de la quincalla de l’oblit i els vestits d’algun conte 
encantat i l’altar en què un pensa en els arcans.
Potser és molt més audaç l’avidesa de la soledat que un ocell de güishtes,
que una pulsació d’ombres, pors, que parets dures de morts?
Tots els espills monocords de les espelmes com una gota de salmorra
mossegant l’entrecella, o irrompent en la boirina dels ulls
amb tota la impunitat coneguda.
És simple, doncs. Es pot, ⎼⎼clar⎼⎼, caminar amb la roba de la consciència
entre les mans; apartar les agonies del carrer, sense que Déu se n’adone.
Davall del coixí hi ha sempre una veu que ens crida.
Un se sorprén, després de tot, en veure tanta misèria pul·lulant enmig

de la felicitat. Sorprén tanta animositat: polsen els absoluts amb un deix

d’eternitat; es repeteixen diàriament les runes i els discursos amb esmalt.
De tanta imatge sense trellat, els horitzons malèvols.
Cada espill és un carreró sense eixida.
El que aconsegueix eixir il·lés, ha esgarrapat erms en el seu propi alé.
Ja he vist que també el trenc d’alba s’emporta alguns jocs perversos.
Quan es vol trobar la veritat, només toca escoltar  el vent.
Algú haurà de pagar en acabant els plats trencats  de la història.
Mentre continua l’aguait, recull els cèntims de por de les voravies…

ESPEJOS ROTOS

Frente al cadáver de la ventana, los espejos rotos de las palabras mutiladas
por el vértigo y la complicidad de las monedas.
De repente todo tiene el olor de las baratijas del olvido y los trajes de algún 
cuento encantado y el altar donde uno piensa en los arcanos.
¿Acaso es mucho más audaz la avidez de la soledad a un pájaro de güishtes,
a una pulsación de sombras, miedos, a paredes duras de muertos?
Todos los espejos monocordes de los cirios como una gota de salmuera
mordiendo el entrecejo, o irrumpiendo en la neblina de los ojos
con toda la impunidad conocida.
Es simple, entonces. Se puede, ⎼⎼claro⎼⎼, caminar con la ropa de la conciencia
entre las manos; apartar las agonías de la calle, sin que Dios se dé cuenta.
Debajo de la almohada existe siempre una voz que lo llama a uno.
Uno se sorprende, después de todo, al ver tanta miseria pululando en medio
de la felicidad. Sorprende tanta animosidad: pulsan los absolutos con un dejo
de eternidad; se repiten día a día a los escombros y los discursos con esmalte.
De tanta imagen sin cordura, los horizontes aviesos.
Cada espejo es un callejón sin salida.
El que logra salir ileso, ha escarbado páramos en su propio aliento.
Ya he visto que también el amanecer trae consigo ciertos juegos perversos.
Cuando uno quiere encontrar la verdad, solo hay que escuchar al viento.
Alguien deberá, ⎼⎼después⎼⎼, de pagar por los platos rotos de la historia.
Mientras sigue el ojeo, recojo los centavos de miedo de las aceras…

Barataria, 2016